Paladar de cinema: la cuina a través del setè art

Gastronomia i cinema són dos dels plaers de la vida i, és clar, estaven condemnats a trobar-se a films on el menjar deixa de ser un complement per convertir-se en protagonista
C

harles Chaplin treu lluentor a un plat buit mentre espera que l’àpat que està coent estigui al seu punt: però de l’olla fumejant no surt cap gustosa menja, sinó una vella bota negra que el geni del cinema mut trosseja i assaboreix com si es tractés d’una exquisidesa. L’escena pertany a la pel·lícula La Quimera de l’Or, estrenada el 1925 als Estats Units i que és una icona de la relació entre el cinema i la gastronomia. Als inicis del setè art, el menjar es va integrar com un element habitual dels films i, fins i tot, va adquirir nous usos. Quants espectadors han rigut en veure com li estampen un pastís a la cara a algun personatge? Un recurs còmic emprat per primer cop a la pel·lícula muda Mr. Flip, protagonitzada per Ben Turpin el 1909 i que, després, es convertiria en l’agressió més dolça que el cinema ha immortalitzat mai.

La cuina ha estat lligada al cel·luloide des dels seus inicis, quan els germans Lumière van filmar un bebè menjant, l’any 1895. Des de llavors, en blanc i negre, en color, o en dibuixos animats, la seva presència s’ha anat consolidant, especialment a partir dels anys vuitanta del segle passat.

Situacions tan quotidianes com el plaer, el desig, la gana i les relacions entre les persones han estat escenificades tant al voltant d’una taula ben guarnida o a les cuines de tot nivell, com als mercats o a tot tipus de restaurants. Tant és així que permet configurar un “menú del cinema”, com van fer Carme Ruscalleda i el seu fill, Raül Balam, al restaurant Moments de l’hotel Mandarin Oriental de Barcelona. Ara bé, la llista de plats vistos a la pantalla és molt més llarga.

En parlar de cuina europea i cinema, el primer país que se’ns acut és Itàlia. Des del enfocament més social on el menjar, o més aviat la seva absència, és símbol d’escassedat, com a Misèria i noblesa de Mario Mattoli o Rufúfú (I soliti ignoti) de Mario Monicelli, ambdues dels anys 50, fins a pel·lícules de la màfia com El Padrí, amb uns protagonistes que preparen amb la mateixa meticulositat un crim com una suculenta salsa per a un plat de pasta. El delit pel menjar és l’element comú i reflecteix la importància de la cuina a Itàlia, com explica Massimo Pascucci, propietari del restaurant Massimo de Barcelona: “Tota la cultura italiana es mou al voltant del menjar, fins i tot els grans negocis s’acostumen a signar a la taula. Tenim una herència molt matriarcal, on el plaer de la gastronomia és molt important. Per a nosaltres fer un plat d’espagueti no és només bullir la pasta i afegir la salsa, és molt més i les pel·lícules mostren aquesta realitat”.

 

Però si hi ha una pel·lícula que porta a les màximes conseqüències el plaer pel menjar és La Gran Comilona (La grande bouffe), una co-producció francesa i italiana de 1973 dirigida per Marco Ferreri i amb guió de Rafael Azcona. Els protagonistes són un grup d’amics que es volen suïcidar menjant sense límit. La pel·lícula és un festival gastronòmic de plats preparats per un dels actors, Ugo Tognazzi i a tota la durada del seu metratge els plaers del menjar es barregen amb el sexe. La gastronomia italiana també es converteix en protagonista a Deliciosa Marta (Mostly Martha), protagonitzada per una cuinera alemanya que veu alterada la monotonia de la seva existència per un esdeveniment familiar i l’aparició d’un xef italià que comparteix amb ella la passió pel menjar del país transalpí.

El cinema de Hollywood ha estat sens dubte el que més ha calat a l’hora de promoure hàbits de consum i noves tendències. Prendre una copa de vi blanc s’ha convertit en un símbol de seducció a les escenes romàntiques i ha fet augmentar les vendes d’aquest producte.

L’altra gran protagonista dels fogons europeus al cinema és França. L’exquisidesa dels seus plats es plasma perfectament a la pel·lícula danesa El festí de Babette on una cuinera francesa prepara un generós banquet amb els millors ingredients i una cuidada presentació per ajudar a vèncer els problemes d’una rígida comunitat de veïns. Similars efectes té la xocolata que la confitera encarnada per Juliette Binoche serveix a Chocolat, la pel·lícula de Lasse Hallström ambientada en un poble francès on el cacau i els seus guarniments endolceixen el caràcter dels habitants d’una localitat molt conservadora. Fins i tot els dibuixos animats han donat protagonisme a aquesta cuina, amb l’entranyable xef Remy, una rata que sedueix un exigent crític gràcies a una recepta tradicional denominada Ratatouille, que dóna títol a aquesta pel·lícula animada de la factoria Disney.

El cinema de Hollywood ha estat sens dubte el que més ha calat a l’hora de promoure hàbits de consum i noves tendències. Prendre una copa de vi blanc s’ha convertit en un símbol de seducció a les escenes romàntiques i ha fet augmentar les vendes d’aquest producte. Un altre fenomen semblant és el de la pel·lícula Entre Copes, dirigida per Alexander Payne el 2004, que va impulsar la venda del pinot noir i la pràctica del turisme enològic.

Festivals com Film & Cook, a Barcelona, demostren que aquesta relació té un llarg recorregut: “El cinema és el gran altaveu de la gastronomia i la millor eina per poder explicar-la”, afirma Verónica Escuer, directora

El fast-food és un dels trets d’identitat de la cuina dels EE.UU. i, és clar, això no podia passar desapercebut al cinema. Com el sandwich de pastrami, carn fumada i condimentada, que apareix a l’escena en la qual Meg Ryan fingeix un orgasme davant un atònit Billy Cristal a Quan Harry va trobar Sally o, el shawarma, un clàssic del fast-food d’el Pròxim Orient que, després d’aparèixer a Els Venjadors, va augmentar les seves vendes als Estats Units al voltant d’un 70%.

També el cinema mexicà ens ha estimulat el paladar amb Como agua para chocolate, un seguit de receptes, plats i sabors al voltant de la vida d’una noia obligada a romandre soltera per tal de cuidar de la seva mare.

La popularitat de Ferran Adrià i els premis internacionals obtinguts per restaurants i xefs catalans han augmentat l’interès social per la gastronomia i el cinema no és aliè a aquest fenomen. Festivals com Film & Cook, a Barcelona, demostren que aquesta relació té un llarg recorregut: “El cinema és el gran altaveu de la gastronomia i la millor eina per poder explicar-la. Només s’entén tot el que hi ha darrere de la gastronomia amb material audiovisual, molt més que assistint a un menjar en un restaurant de tres estrelles” afirma Verónica Escuer, directora de Film & Cook Festival. En els últims anys, el setè art ha entrat literalment a la cuina i podem veure com es va elaborar l’èxit d’el Bulli, el restaurant de Ferran Adrià, a la pel·lícula El Bulli. Historia d’un somni.

Imatges: La Quimera de l’Or (1925, Charles Chaplin) / Misèria i noblesa (1973, Mario Mattoli) / La Gran Comilona (1973, Marco Ferreri) / El Padrí (1972, Francis Ford Coppola) / El festí de Babette (1987, Gabriel Axel) / Quan Harry va trobar Sally (1989, Rob Reiner) / Els Venjadors (2012, Joss Whedon)