Valeria Ciangottini. Foto de Alessandro Antonelli [Public domain]

Nausica, el dolor i la vida més dolça

“Tota la poesia -digué Carles Riba a propòsit de la seva segona traducció al català de L’Odissea-, fins la que sembla girada més cap endins de l’ànima i dels seus silencis, és en la veu i únicament per ella, que es comunica plenament”. I és precisament la veu el que li manca a la darrera trobada de Nausica i Ulisses a la platja final de La dolce vita (1960) de Federico Fellini: “Non capisco. Non si sente”.

“Quan siguis de nou a la pàtria, recorda’t de mi” demana Nausica a Ulisses, que se sent preparat per tornar a casa. I qui hem conegut com Homer, el primer dels poetes, ho relata en L’Odissea vuit segles abans de l’era cristiana i aquest record èpic de més de 12.000 versos es torna arrel en l’ànima de la literatura occidental, de la cultura i l’esperit. “Hoste, adéu, i quan siguis de nou a la pàtria recorda’t de mi, que a mi la primera tu deus el rescat de la vida” rememora Nausica a Ulisses, qui en emergint d’un bany restaurador ja és a dins dels ulls de la noia.

A través de Nausica, Ulisses ha retrobat la vida en retrobar la seva pròpia ànima. El flagell de Troia, l’heroi, l’astut i diví Ulisses s’ha abatut en un violent naufragi sobre les costes que senyoreja el pare de Nausica: devastat, disminuït, vell, amb el cor vençut de tristesa, nu, topa la noia, potser la nena, nua que estén els braços blancs i l’empara. Ell no sap si veu una dea o una mortal i se’n meravella. Ella remarca que és dona, filla de mortal, que veu un foraster esparracat i temible i s’hi empara.

Nausica restaura Ulisses. El bany, les untures, els vestits gentils, l’aliment, l’escalf de les portes obertes de Palau són el conhort que bada el mur que el separa de l’ànima. I la taula parada per a la companyia dels convidats i el vi a les copes i el pa i les viandes i el cant d’un bard cec que relata les gestes d’Ulisses i Ulisses que recorda. I Ulisses que plora i llàgrimes endins navega cap a si mateix. I l’amor de Nausica, que el voldria per a ella i que ha fet possible per a Ulisses un vaixell i una tripulació, un retorn a la pàtria. El retorn a la pròpia ànima com la més antiga pàtria, segons la idea del poeta romàntic Novalis.

És la noia més dolça, l’ànima pura i indòmita que sap que la vida pot ser il·limitadament intensa. Ens ho digué Maragall. Cada societat reformula el seu Homer i Goethe clava el seu ull romàntic en Nausica i hi veu la donzella innocent, vaporosa, extremament sensible: un esperit torbat i fiblat per l’amor, regirat contre el seu destí tràgic de ser lloc de pas del decurs èpic d’Ulisses. Goethe hi pensà substanciar “un concentrat dramàtic de l’Odissea” en cinc actes, però no va culminar mai aquesta obra de teatre que Nausica havia de finalitzar immergint el seu dolor en la mar.

L’ànima d’Ulisses feia quatre centúries que cremava damnada a l’infern del Dant i Nausica llegava un dolor que al capdavall del segle romàntic, encara no ahir, es transmutava en bronze, un bronze parent del de les piques amb què tres mil anys abans Ulisses desmembrava l’enemic. Un bronze, ara, trèmul, amb què Maria Bashkirtseff va esculpir-la a Douleur de Nausicaa (1884): collvinclada, les palmes de les mans premen els ulls per subjectar-se el plor que, llàgrimes enfora, la va desfent. Ens ho digué Maragall que, en prenent el testimoni de Goethe, ell sí que culminà uno obra de treatre per a Nausica (estrenada, pòstumament, el 1912). “Déus, res us demano: només serveu-me / viva la clara font de I’alegria…”.

Ulisses i Nausica, de Jean Veber, 1888

Non capisco. Non si sente”. L’Odissea d’Homer hem conegut que recull els relats èpics de tradició oral que serviren per bastir un imaginari comú, una identitat. El valor del record i la paraula viva, com la del bard cec que transporta Ulisses fins a ell mateix. “Tota la poesia -digué Carles Riba a propòsit de la seva segona traducció al català de L’Odissea-, fins la que sembla girada més cap endins de l’ànima i dels seus silencis, és en la veu i únicament per ella, que es comunica plenament”. I és precisament la veu el que li manca a la darrera trobada de Nausica i Ulisses a la platja final de La dolce vita (1960) de Federico Fellini.

En aquesta pel·lícula de postguerra mundial Nausica i Ulisses -Paola i Marcello- es transmuten en una cambrera i un periodista. Marcello, devastat, disminuït, vell, amb el cor vençut de tristesa, topa Paola de matí en la darrera platja. Els separa una riera que mor en una mar que bramula. Marcello, sol entre tanta gent, a la fi d’una odissea que no l’ha de dur a cap redempció, creu sentir remotament la noia, potser la nena, que el crida: s’hi acosta de genollons mentre ella, amb gestos, li estén els braços blancs i li prega que se’n recordi d’ella, que havien ballat, que marxin plegats. “Non capisco. Non si sente” i Marcello amb un gest de resignació s’atansa la mà estesa a la templa i mou els dits mentre s’evapora el record de l’amor, de Paola, de la vida més dolça. Nausica el fita amb un quasi somrís fatigat i en acabat ens fita a nosaltres.