Featured Video Play Icon

L’art com a forma de vida

Miquel Alzueta (Barcelona, 1956) és un referent al món de l'art contemporani. Les seves galeries, al carrer de Sèneca de Barcelona i a Palau de Casavells, Empordà, on vam fer l'entrevista, són símbol de modernitat, bon gust i sofisticació. De fet, és habitual que apareguin en anuncis i revistes. La seva aposta per ampliar el concepte de galeria també cap al interiorisme, amb peces d'autor, com el mobiliari de camp del segle XVIII i l’obra de disseny i arquitectura dels anys 50, ha estat un èxit i actualment està preparant un nou espai a Londres.

Com vas arribar al món de l’art?
Crec que tothom que arriba al món de l’art, primer és col·leccionista; comença per apassionar-se per la pintura, l’escultura o el que li agradi, i poc a poc va coneixent el medi, el sistema de funcionament de les galeries. Jo era col·leccionista i em vaig adonar que hi havia algunes mancances en el sector. Primer vaig intentar a ajudar alguns artistes joves que em semblaven interessants. Vaig fer una mica de mecenatge al principi. I després això va anar derivant-se en una galeria, després en una galeria més gran, i ara és el meu projecte vital i professional.

Com ha evolucionat el galerisme?
El món de les galeries a l’era digital és completament diferent al que havíem conegut abans de l’era digital. En aquests moments la informació corre molt i la gent pot veure tot el que passa al món a través d’internet. El que calia era un model de galeria molt més integral. Poder-li oferir al client alguna cosa més que peces d’art: un concepte, un estil, una forma de vida, quelcom que va més enllà de l’art plàstic. Per això hem incorporat arquitectura, disseny, mobiliari. El que venem és una idea més àmplia del concepte d’art. En això, crec que som una galeria una mica atípica. Encara avui és una tendència que s’imposa. Hi ha moltes galeries que estan entrant en això perquè entenen que ja no existeix la sorpresa pel que presentes en una exposició, perquè ja s’ha vist prèviament a través de les xarxes. I el que proposen és un concepte més integral i global.

Com has aconseguit adquirir visibilitat en el mercat internacional?
A mesura que la galeria ha anat creixent i hem pogut anar fent projectes cada vegada més grans, incorporant artistes i peces més importants, la galeria ha anat tenint el reconeixement internacional, que era quelcom que ens importava molt. Avui la galeria té el 60% del seu mercat fora d’Espanya. Això és un element molt important per a nosaltres. És un model de galeria que s’observa amb atenció.

Com està ara mateix el món del galerisme? En quin moment es troba?
Si parlem del galerisme a Espanya és una cosa i si parlem del galerisme fora és una altra. A Espanya, el mercat de l’art és petit. Hi ha pocs col·leccionistes, pocs entesos i poca crítica. És difícil crear un estatus d’artistes importants. Això fa que hi hagi un cert desconcert. El galerista espanyol ha d’entendre que el seu mercat és el món. I només pots sobreviure si fas una oferta àmplia i clarament internacional. Nosaltres fem unes quinze fires a l’any. Estem presents a Paris, Londres, Nova York, Estocolm, Miami… I això fa que la base de clients i de gent que coneix la galeria sigui cada vegada més àmplia. Si no t’internacionalitzes resulta molt difícil sobreviure amb el mercat intern. Molt difícil!

Per què? Ja no hi ha col·leccionistes? Es compra poc art?
Després de la crisi tot va canviar. Del 2000 al 2008 hi havia un col·leccionista fort, potent, que va invertir molt en art, i després de la crisi això va desaparèixer. Ara hi ha un nou client, que té entre 35 i 45 anys, amb una capacitat adquisitiva menor que la d’abans, però potser amb una curiositat superior, que aposta per artistes nous i emergents. El mercat canvia i s’ha democratitzat molt. Avui en dia tothom és un potencial comprador d’art.

Com és la teva relació amb l’artista? Quina és la teva funció?
Intento fer d’advocat del diable, dic el que a mi em sembla que està malament. No tant aplaudir l’encert, que és mèrit de l’artista, però sí avíso quan crec que hi ha alguna cosa que desenfoca el seu treball o on es perd en el seu propi discurs. Encara que de vegades a l’artista no li agrada i ocasiona més conflictes que no res. Però crec que la funció del galerista és avançar-te quan veus que hi ha alguna cosa que no funciona. Després, l’artista no fa cas, i si considera que aquest és el camí, li dono el meu suport i el defenso. Sóc un galerista que es fica a la cuina de l’artista.

Et refereixes sovint al concepte de “simplicitat”; per què t’interessa tant la simplicitat?
És una de les línies de la galeria. Simplicitat en tots els aspectes. M’agrada la simplicitat en la producció de les peces dels artistes i en la presentació. M’agrada que el vincle entre l’artista i nosaltres, i nosaltres i el client, sigui senzill i simple. Crec que no s’han de posar impediments ni barreres. Es tracta de facilitar i fer possible que la persona que observa i li genera un desig, ho pugui aconseguir. El concepte de simplicitat m’agrada molt, no només en l’art sinó també en la vida. La simplicitat és quelcom bàsic perquè les coses flueixin i funcionin.