Casc antic de Bucarest. Foto: farainspiratie/Pixabay

Meravella i maledicció de Bucarest

Per què val la pena visitar, específicament, Bucarest, o altres ciutats romaneses? Només per l’estrany plaer de passar unes hores sota els til·lers d’algun encantador, secret restaurant informal del barri senyorial de Cotroceni val la pena el viatge. Cap altre país té xalets, cases particulars, palauets i palaus en un estil particular anomenat ‘neoromanesc’ o ‘neobrancovenesc’. Meravella i maledicció.
D

e tornada a Bucarest he notat, com en cada viatge, la profunda i ràpida transformació d’aquesta ciutat propietària d’un patrimoni arquitectònic esplèndid però una mica atrotinat, la restauració de monuments i edificis singulars, la proliferació de racons agradables i de bars, cafès, restaurants i espais d’oci. La qualitat de l’aire que ara es respira, com la del combustible que es crema, també s’ha depurat molt des d’aquells primers anys del postcomunisme en què vaig començar a visitar-la amb regularitat i en què podia mastegar la boira impregnada de partícules de carbó i altres substàncies tòxiques, en un entorn urbà uniformement gris i ruïnós. Tot canvia per millorar, excepte per un signe de retard que retrata una societat: la persistència d’aquesta maleïda tirada per la música anomenada lleugera que resulta pesadíssima, als espais públics. En efecte, el primitivisme de qualsevol societat es pot mesurar per l’omnipresència d’aquesta llauna. I a Bucarest es segueix sentint als taxis, als vestíbuls dels aeroports, als restaurants que no són de luxe. Aquí, com en qualsevol altre lloc, el millor luxe és el silenci.

Però per tot arreu hi ha altres signes de sentit contrari. Els bucarestins tornen a estimar la seva ciutat permanentment bloquejada per un trànsit caòtic i desesperant. Hi ha, per exemple, una associació anomenada ARCEN —Associació Romanesa per la Cultura, l’Educació i la Normalitat— que entre altres imaginatives iniciatives de redescobriment i recuperació d’edificis esplèndids organitza els anomenats passejos amb bastó, en què els participants són portats de visita per la ciutat per uns guies que els descobreixen el tresor de meravellosos espais i joies arquitectòniques menys coneguts, menys obvis de la ciutat. La “lliçó” s’imparteix en llengua romanesa, de manera que els que s’hi apunten són veïns de la mateixa ciutat, que així aprenen a conèixer-la. El més sorprenent d’aquests “passejos amb bastó” és que s’hi apunten mil, dos mil o tres mil “passejants” que els converteixen en una festa urbana espontània i peripatètica: en el fons una festa d’autocelebració d’aquest nou retrobament dels veïns amb la seva ciutat.

És clar que la reunió de masses al carrer no és un fenomen estrany en el Bucarest dels últims anys. S’han celebrat cent manifestacions reclamant una regeneració de la vida política nacional que ni les autoritats de la Unió Europea ni els mateixos romanesos veuen per enlloc. L’última manifestació, va ser en protesta pel cessament de Laura Covesi, fiscal en cap de la Direcció nacional contra la Corrupció des de l’any 2013 fins al passat mes de juliol del 2018, i que ha portat a judici literalment centenars d’exmagistrats i polítics. Covesi s’havia convertit en una mena de Joana d’Arc als ulls dels romanesos però, ja fora de joc, no podrà furgar en l’última i sorprenent mesura governamental que atribueix als representants públics a partir de cert nivell unes dietes diàries de 300 euros per allotjament en hotels estrangers. Fins als 300 euros, no s’exigeix justificació d’aquestes despeses diàries per allotjament amb rebuts o factures. D’aquesta manera, a l’alt funcionari li convé convertir-se en un romanès errant, estar en permanent viatge, instal·lant-se en hotels de cent euros la nit i reservant per a les seves llaminadures els altres dos-cents.

És la picaresca típicament llevantina que han demostrat les elits romaneses per esquivar la llei i que ha fet popular l’acudit que diu que els polítics assenyats al principi de la seva carrera s’han de dedicar a la gestió municipal, i només quan ja són veterans aspirar a un escó al Parlament; i això és perquè el polític jove s’ha de dedicar a guanyar diners —o sigui a robar-lo, i els diners són a l’administració de les ciutats—, i un cop ha acumulat una fortuna acollir-se a la immunitat parlamentària que proporciona el Congrés.

Així les coses, no té res d’estrany que es palpi entre la gent jove una mena de desesperació nacional després de dos hiverns de repetides però estèrils protestes multitudinàries contra els intents de la classe política per posar-se fora de perill de les investigacions d’alguns elements molestos del poder judicial. Alhora, segueix funcionant en la mentalitat romanesa, herència psicològica dels temps de la dictadura, un sentit conspirador de la història que fa que alguns, com el meu amic l’erudit politòleg Mircdea Popa —home ja d’una certa edat, de conviccions marxistes encara que sigui també conseller d’una diputada nacionalista-, estiguin convençuts que la corrupció no és sinó una llegenda difosa per les potències occidentals per arrabassar l’economia nacional de les mans dels ciutadans romanesos i passar-la a les multinacionals i a les potents empreses europees.

He constatat que encara ara, exactament igual que en l’època comunista que va concloure fa gairebé trenta anys, quan vas a l’hospital, si vols que el metge t’atengui és millor que li portis de regal una ampolla o algun altre obsequi. El més curiós és que la gent accepta la lògica, o es resigna a aquest peatge, i alguns ho justifiquen en els sous ridículament baixos del personal sanitari.

Vaig parlar amb el filòsof Horia-Roman Patapievici, director des de l’any 2004 de larevista Idees en Diàleg, que defensa la políticaeconòmica liberal, a la qual considera “la millortradició en contra de la mandra de pensament”. Té a Espanya publicats diversos llibres, que jo conegui Los ojos de Beatriz —un assaig sobre el món de Dante i la continuïtat entre la concepció medieval de l’univers i les teories de la física quàntica i el Big Bang— i El hombre reciente, una crítica de la modernitat. El vaig conèixer quan era el molt eficient director de l’Institut de Cultura Romanesa (ICR), equivalent a l’Instituto Cervantes, amb la diferència que la llengua espanyola i la cultura hispànica es difonen gairebé soles mentre que la cultura romanesa està aïllada en un mar d’altres llengües i cultures d’una potència d’expansió molt superior, la italiana, l’alemanya, la russa. Patapievici és un intel·lectual liberal, de dretes, que reivindica sobretot la tradició cultural de l’època d’entreguerres i concretament la figura de Mircea Eliade. Patapievici es va guanyar molts enemics que, quan va caure l’ICR, van aixecar les catifes però no van poder trobar res que l’avergonyís. Cosa que no m’estranya gens perquè recordo una conversa que vam mantenir quan la corrupció ja era un problema greu de la política espanyola, però encara no es percebia com un escàndol de dimensions colossals a Romania. Ell sostenia que una mica de corrupció no és necessàriament dolenta, que és com l’oli que fa girar d’una manera més suau, més fluida, els engranatges de l’economia i que l’Estat s’ha de resignar a ella com al defecte més petit d’un amic o d’un veí. Ara bé, el més greu és quan s’instal·la com a sistema estatal en si mateix, quan ha colonitzat les institucions, quan substitueix, per una debilitat moral dels polítics i dels funcionaris, la lleialtat dels detentors del poder cap a la ciutadania i es converteixen en els seus paràsits; llavors drena les energies de la societat sencera, que cau malalta.

Patapievici em va dir: “Miri, jo com a director de l’ICR tinc dret legal a viatjar en avió en classe business. Però volo sempre en classe turista. Sap per què? Pel mateix motiu pel qual, podent tenir un cotxe nou d’alta gamma, que em correspon pel meu càrrec, prefereixo seguir amb el cotxe del meu antecessor, que ja té alguns anys però encara funciona. Perquè soc un liberal i en conseqüència no em sembla oportú ni apropiat que els contribuents paguin per la meva comoditat. Respecte massa els impostos que paguen i aspiro a que paguin menys. I això naturalment exclou els luxes innecessaris dels gestors i alts càrrecs”.

Em va impressionar bastant Patapievici encara que potser algú pot dir que és un desgraciat, un càndid. En fi, cap d’aquestes misèries és visible mentre vas passejant pel centre, per la zona del casc antic ple de joventut daurada i de turistes, els edificis abans estaven marcats per una placa vermella que advertia una mena “aquest edifici pot patir terratrèmols”. S’han reforçat centenars d’immobles, urbanitzat i adaptat per a vianants alguns carrers, monumentalitzat els edificis més singulars de la Curtea Veche, que precisament va patir els efectes d’un terratrèmol devastador segles després que Vlad Tepes, el famós comte Dràcula de la literatura, que havia instal·lat allí la seva residència reial, l’abandonés en una retirada tàctica davant l’arribada dels exèrcits aclaparadorament superiors de l’Imperi otomà. Quan els geníssers de la Sagrada Porta van arribar a aquests llavors suburbis de Bucarest els va sorprendre l’insuportable pudor de milers d’enemics que Vlad havia manat empalar i deixar-hi com a regal de benvinguda. Els otomans, especialistes en terrorisme d’Estat, van quedar altament admirats per la crueltat de Vlad, l’Empalador. Cinc segles després, restaurada la residència reial, per l’àrea urbana resplendeixen els atractius com l’antiga Hanul Tei —fonda amb til·lers— que es presenta exactament com era el dia de la seva inauguració, el 1833, però que ara allotja una sèrie de galeries d’art i de bagatel·les i un celler popular, però jo prefereixo la no menys popular Care Cu Bere —carro de la cervesa—, cerveseria i restaurant una mica menys antic, folrat tot de fusta, de dimensions colossals, on mentre menges o beus pots assistir a algun espectacle més o menys folklòric: l’altre dia al mig de la sala hi havia una orquestra de cambra de quatre noies vestides de tuls i gases rosa, com verges guillades, tocant el repertori de Maria Tanase —la més venerada cantant del folklore nacional, l’Amália Rodrigues romanesa—. Aquest mateix dia havia tingut ocasió d’escoltar, molt a prop d’allà, la missa cantada segons el ritu bizantí pel cor de l’antic monestir Stavropoulos, mentre gaudia de la contemplació dels seus frescos, de gran valor artístic, però la veritat és que han estat àmpliament restaurats. I aquest mateix dia vaig visitar, també molt a prop, al carrer Lipscani, la llibreria Carturesti, una de les millors d’Europa, que fa honor a la formidable tradició literària romanesa i a la seva potent nòmina actual de prosistes i poetes.

Llibreria Carturesti. Foto: Marius George Oprea / unsplash

Ara bé, si em preguntessin: Per què val la pena visitar, específicament, Bucarest o altres ciutats romaneses, què tenen que no tinguin altres ciutats d’altres països?, respondria que només l’estrany plaer de passar unes hores sota els til·lers d’algun encantador, secret restaurant informal del barri senyorial de Cotroceni val la pena el viatge. I si això al meu interlocutor no li semblés un argument prou convincent per agafar un avió, afegiria que si en altres ciutats europees es pot gaudir, igual que a Bucarest, de l’interiorisme i les arquitectures racionalistes, i d’aquest brutalisme d’influència soviètica que el proper curs serà consagrat per una exposició al MOMA novaiorquès, cap altre país té xalets, cases particulars, palauets i palaus en un estil particular anomenat neoromanesc o neobrancovenesc. Un estil de finals del XIX dissenyat per Ion Mincu com un proto Art Nouveau que durant el període d’entreguerres —període triomfal per a Romania, que a costa d’Hongria i de la destrucció de l’imperi Habsburg havia incorporat al territori nacional les terres amb les que va formar la “Gran Romania”— l’arquitecte Petre Antonescu —no el confongueu amb el dictador Ion Antonescu— difondre amb una encantadora revisió de l’estil de brancoveanu; el príncep valac que a finals del segle XVII i principis del XVIII, sota el domini otomà va donar nom a aquest estil híbrid, amb influències balcàniques i italovenecianes.

Tot el que hi ha aquí, en la interminable garlanda de vil·les, xalets i edificis públics en estil neoromanès, aquesta sensualitat de la pedra, aquesta fusió entre el modern style i l’orientalisme, aquesta difusa celebració de l’alegria de viure es contradiu —també a Bucarest com a cap altra ciutat— amb el pompós monumentalisme del descomunal Palau del Poble, on desemboca l’immens Bulevard de la Unificació (Unirii), abans anomenat de la Victòria del Socialisme, que el dictador Ceaucescu va ordenar aixecar a mitjans dels anys vuitanta arrasant per fer-ho esglésies, monestirs, sinagogues, palaus, i imposant sobre la lògica de desenvolupament orgànic de la trama urbana un motlle i una direcció completament contràries, inassumibles per cap urbanisme harmònic per més eclèctic que s’avingui a ser. Aquesta lletjor monumental, d’una monotonia sense pal·liatius, sense descans, sense remei, potser és el senyal d’una maledicció sobre Bucarest, tan immerescuda com la que plana sobre tots nosaltres.