Patrocinat per:

Featured Video Play Icon

La resposta al canvi climàtic passa per l’aliança publicoprivada

El Dr. Martí Boada ha tornat a Catalunya fa poques setmanes, després d’haver estat treballant com a assessor en la darrera Assemblea de la UNESCO, celebrada al novembre i desembre de 2017: “Els representants dels més de 140 països de l’Assemblea van subscriure tots que l’única via de solució seriosa als grans problemes ambientals és el model de les tres pe, és a dir, el Partenariat Públic Privat. Això és claríssim, va haver-hi un consens absolut”.

“Vaig obrir uns ulls com a taronges i em vaig dir: efectivament és això”. El Dr. Martí Boada, eminent naturalista amb més de 40 anys de trajectòria pionera en els camps de la recerca i la divulgació ambiental, m’explica com l’any 1996 va canviar el seu punt de vista sobre la relació entre indústria i medi ambient. Es trobava a Montreal, Canadà, al Congrés Mundial de Conservació de la Natura, que organitza cada 4 anys la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i que reuneix 4.000 experts en la gestió dels recursos naturals (el 2008 es va celebrar a Barcelona). “Em va sorprendre -reconeix Boada- que el conferenciant magistral no fos un científic sinó un industrial de Sillicon Valley: em va impressionar, va fer una conferència increïble en què ens va dir que un industrial que contamina en realitat, no només és insolidari amb la seva societat, sinó que és un mal industrial perquè és un malbaratador de recursos…”. “L’industrial que contamina s’allunya de la produció competitiva, que és la producció neta”.

Uns grans finestrals liqüen la llum color d’aiguardent d’un matí fred i plujós de febrer. El Dr. Boada s’ha posat una jaqueta en sortir del seu despatx: “he estat treballant des de l’Antàrtida fins al desert de Cihuahua i ara m’agafa fred… amb els anys, el cos canvia…”. “Hi ha un industrial català a qui tinc admiració i conec de fa molts anys: el Miquel Torres, un vinater notori a nivell mundial, li conec les vinyes de Califòrnia i Xile… Fa molt poc, en una sobretaula que fèiem em va dir: jo em vaig convertir a l’ambientalisme seriós i el sostenibilisme, no a partir de cap formulació econòmica complexa ni cap canvi d’actitud intel·lectual, sinó simplement pensant en els meus néts”. El Dr. Boada s’explica amb parsimònia i amb un gest certament encongit, potser pel fred que aquest matí ens aplega. “És a dir, que un industrial competitiu, amb discurs, argumenti la seva conversió, no amb la immediatesa, sinó amb el futur dels seus néts, ho trobo d’una bellesa sensacional”.

“Crec que el sector industrial català, igual que el meu àmbit de la ciència, es pot aplicar per créixer el principi de Bacon: és a dir, créixer a partir de la crítica i de l’autocrítica… Un industrial que estigui aturat en la nostàlgia o en formes no responsables de relació amb l’entorn no va enlloc. Les empreses competitives estan en el discurs de la sostenibilitat perquè l’han entès i fins i tot, des del punt de vista del mercat, els dóna crèdit”. “Estem vivint una crisi d’unes magnituds sense precedents com és aquesta crisi ambiental… hi ha un soroll de fons, un malestar que inquieta tota la humanitat”.

El malestar del canvi climàtic. Es hem trobat amb el Dr. Boada a la seu de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, al campus de la UAB: es tracta d’un edifici emblemàtic, certificat com l’edifici d’us acadèmic més sostenible de tot el planeta: funciona amb energia geotèrmica i el principi de circulació de l’aire. Martí Boada ha tornat a Catalunya fa poques setmanes, després d’haver estat traballant com a assessor en la darrera Assemblea de la UNESCO, celebrada el novembre i desembre de 2017: “Els representants dels més de 140 països de l’Assemblea van subscriure tots que l’única via de solució seriosa als grans problemes ambientals és el model de les tres pe, és a dir, el Partenariat Públic Privat. Més enllà de l’abast de les polítiques públiques, el futur ja passa per aliances importants de Responsabilitat Social Corporativa i sobretot a partir de formulacions d’implicacions del capital privat amb el finançament públic. Això és claríssim, va haver-hi un consens absolut”.

A l’escola, podem parlar dels poetes medievals o de l’atomisme nuclear, però no dels empresaris! És una cosa que em sorprèn, francament, perquè és molt anòmala… algú no s’explica bé

I en sentir això, jo li pregunto si des dels múltiples sectors de la societat catalana aquesta visió de l’acord publicoprivat és tan nítida. La resposta em sorprèn i no: “Quan parlem de món empresarial, jo ho veig, hi ha una gran part del món acadèmic i una part de la societat civil que mostra moltes reticències. Hi ha una hostilitat cap al terme empresari que jo, que no sóc gens suspecte de tenir cap interès personal, trobo desproporcionada. Jo recordo que fa tres o quatre anys la Consellera d’Ensenyament, la Rigau, va intentar introduir en els currículums de primària el concepte d’empresari i no va ser acceptat pels claustres! Podem parlar dels poetes medievals o de l’atomisme nuclear, però no dels empresaris! És una cosa que em sorprèn, francament, perquè és molt anòmala… algú no s’explica bé”.

ELS PROBLEMES AMBIENTALS I L’ERROR DE LA COMUNICACIÓ FATALISTA

A principis dels anys 60, l’abocament de residus al Tordera per part de la indústria dels tints, van conduir a Boada a un compromís personal amb el medi ambient de la seva infantesa i, per extensió amb el medi ambient d’arreu del seu futur. Va ser un pioner que, més de mig segle després, conserva ben endins aquella primera espurna que va encendre la flama de la vocació. “Al principi, com a bons infants, ens va fer il·lusió que un dia el riu baixés vermell i un altre dia baixés fosc pels abocaments que hi havia de la indústria dels tints, però aleshores vàrem veure que als horts i els camps dels nostres pares les plantes es morien i que els peixos quedaven de panxa enlaire i vam veure la darrera llúdria… Em vaig dir interiorment que lluitaria perquè això no fos així, amb un sentit ètic i de compromís amb un món que no sabíem cap on anava i on encara no s’havien articulat discursos ni anàlisis.”

El Dr. Boada ha estat figura clau no només al nostre país en la recerca ambiental i també, amb molt de convenciment, en la divulgació. Jo, com a un dels milers d’escolars catalans que en algun moment va gaudir d’una conferència del Dr. Boada, subratllo la seva voluntat divulgativa i li burxo una recança que ja sé que té: la manera fatalista amb què es parla des dels media o des de diversos sectors socials dels grans problemes ambientals. Salta: “En això hi ha el principi de Paul Ehrlich, un dels científics més rellevants del planeta, que parla de “l’efecte fogarada”: Quan algú des del món científic, en donar una informació, espanta, el destinatari activa un sistema de defensa que consisteix en desconnectar. És a dir, la comunicació catastrofista no produeix cap efecte. L’única manera desitjable de trobar un efecte en el destinatari és a través del coneixement, mai de l’alarma. Es parla a nens i adults de la destrucció del planeta i això, en termes de comunicació, és una barbaritat. L’antídot és superar el Tòpic i substituir-lo per coneixement. La ciència ha de sortir de l’elitisme, del paper, i saber com pots fer arribar un nou coneixement a tothom”. I de coneixement, el Dr. Boada n’ha repartit molt.

El Dr. Martí Boada va néixer a Sant Celoni i hi ha viscut gran part de la seva vida. Ara ha pujat una mica de Montseny amunt i viu a Campins. És Doctor en Ciències Ambientals, Magíster i Llicenciat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També, llicenciat en Estudis Catalans per la Universitat de Perpinyà. Va cursar Sociologia a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) i Química a l’Escola Industrial de Barcelona. Actualment és Professor Titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, on duu a terme docència i investigació a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) i al Departament de Geografia de la mateixa universitat. A l’ICTA és director del grup de recerca Conservació, Biodiversitat i Canvi Global (Nycticorax). Boada va ser distingit el 1995 per l’ONU amb el guardó Global 500, una mena de Nobel de les ciències Ambientals.

EL MONTSENY COM A SENTINELLA

La vida personal i científica de Boada s’empelta amb una naturalitat quasi vegetal al Parc Natural del Montseny, aquesta Reserva de la Biosfera a tocar de casa. O al voltant de casa, en el seu cas.  “El Montseny és el que s’anomena un espai sentinella, com aquells gossos que tenien els miners galesos, o els canaris, per endinsar-se dins la mina. El Montseny no ens dóna només informació local, sinó que és extrapolable. Per tenir una idea, a nivell de plantes té 1.600 espècies de flora superior mentre que en tot Anglaterra en tenen 1.200: té elements que trobaries a Escandinàvia, elements eurosiberians que trobaries a Txèquia o Polònia i té elements mediterranis. Són elements molt sensibles a qualsevol variació de temperatura. Per exemple, les fagedes tenen un estrés hídric important i a mesura que la temperatura mitjana ha pujat, les fagedes han pujat de cota. És com tenir un baròmetre”.

I què diu aquest baròmetre a dia d’avui? “Que està pujant de cota el bosc mediterrani, l’alzinar està pujant amunt i està desplaçant a la fageda, que és el paisatge eurosiberià; a la vegada, la fageda està desplaçant els paisatges més subalpins. Hi ha un canvi molt important en el paisatge però a mi no m’interessa tant si desapareix o no la fageda, m’interessa perquè indiquen un canvi que sabem quin és -que va pujant de cota- però no sabem quan pararà. Aquest és el problema més notori que té ara mateix la humanitat, el canvi climàtic”. I el vivim en directe al Montseny, aquest gran indicador global.