Lideratges inerts o col·lapsats

Reformular els lideratges és una urgència del nostre temps, entre polítiques desacreditades i una volatilitat insospitada de vots i ressò de l’opinió. Si durant un temps hem lamentat l’apatia política de la ciutadania, ara poden preocupar els trets de la seva hiperpolititzac
L

a pregunta pel lideratge sovint porta implícita la càrrega elegíaca dels mites de l’edat d’or. “No hi ha líders com els d’abans”, diem, mentre comparem interiorment la imatge d’un Churchill victoriós amb la del Cameron que dona de mamar a un vedell. No obstant això, la nostàlgia de lideratges pot anar més enllà del retret al present o la necessitat d’una influència moral que aporti congruència a la complexitat dels nostres dies. Així, en la lloança a Robert Schuman i els impulsors del Tractat de Roma donem una èpica de legitimació intel·ligible —i útil— al millor del món que hem conegut: la mateixa UE i el consens de postguerra. I, malgrat que el lideratge tingui igualment a veure amb una institucionalitat donada i la correlació de forces d’un cicle polític, els seus referents encara ens serveixen per alçar un arquetip d’exemplaritat: virtuts públiques, gravitas, audàcia, pols del país i visió de la circumstància històrica, generació de confiança, etc. En definitiva: sense tenir presents els líders d’ahir, sabríem menys com han de ser els líders d’avui.

A l’efecte d’un món líquid, no és sobrer un recordatori: el lideratge encara importa. Acollir refugiats, resistir-se al “rescat” o convocar un referèndum van ser —en última instància— decisions de la responsabilitat de Merkel, Rajoy i Cameron. Per això, la pregunta pel lideratge sempre és la pregunta per la seva qualitat. De fet, no falten nous líders: recordem, amb només uns anys, i sense sortir d’Espanya, casos com els de Rivera, Iglesias o Colau. I fins i tot podem apreciar alguna ironia: després d’anys de reclamar lideratges més sòlids a Europa, alguns dels seus protagonistes —de Mélenchon a Grillo o Le Pen— han aconseguit inspirar més por que confiança. El cas dels Estats Units presenta les seves pròpies paradoxes: Obama i Trump són caràcters antitètics, però la seva gestació té paral·lelismes en l’humus de la societat digital i la política espectacularitzada. També, en la permeabilitat d’un sistema de partits que —com veiem en el pas del demòcrata al republicà— coneix les seves ambivalències.

No vivim en un món més difícil que fa seixanta anys: aquella generació política va —literalment— haver de ressuscitar Europa de les cendres. Però no hi ha hagut “fi de la història” i potser som davant un món més complex. Ho veiem en els esculls a l’hora d’assentar avui un lideratge. La fragmentació de les societats —camp/ ciutat, gent gran/joves— impedeix relats comuns i punts de trobada. El malestar de la crisi ha estat una prima política per a oportunistes, la globalització —la mateixa Unió Europea— llima l’abast dels lideratges purament nacionals. La conversa pública, tal com es comprova a les xarxes i s’amplifica a les televisions, intensifica la nostra coneguda tendència a les respostes primàries, sigui en l’afany de novetat, la ponderació excessiva del carisma, l’escrutini de la vida personal dels polítics o la disminució de l’atenció davant discussions complexes. I, sobretot, topem amb la pèrdua d’autoritat de les instàncies que —com la premsa o els partits polítics— fins ara eren útils per intervenir entre política i societat civil.

Si durant un temps hem lamentat l’apatia política de la ciutadania, ara poden preocupar els trets de la seva hiperpolitització. En la predilecció actual per un líder hi ha trets de selfie, narcisisme o bufet lliure: després de conduir els socialistes francesos a la catàstrofe, Hamon va anunciar una nova plataforma política, com en el seu moment ja havia fet Mélenchon. El PSOE espanyol també ha conegut aquests anys dispersions properes a la fractura, igual que Podem entre errejonistes i pablistes. En aquests “serviu-vos vosaltres mateixos” pot passar —cas Macron— que s’elegeixi un líder sense partit —i, per tant, menys líder—. Tret comú de cert romanticisme que, sorprenentment, encara batega en el nostre temps: la simpatia pel rebel, per l’outsider, pel maverick. No podem descartar que aquí hi hagi una mica de rèplica davant d’un dels problemes dels partits tradicionals: la manca de meritocràcia en la selecció dels dirigents.

La hiperpolitització ve de la mà d’una fe mai vista en política. I, no obstant això, aquí hi ha també espai per a la paradoxa. En efecte, a desgrat de tants candidats “alfa” i tants hiperlideratges, la realitat sembla haver premiat els líders — diguem-ho així— modestos. Merkel no ha causat, entre els conservadors europeus, les emocions que va provocar Cameron. Van ser Monti i Renzi —no Rajoy— els qui es van emportar les portades del Time, abans de ser engolits pel desguàs de la història. Fins i tot es pot afirmar que la grisor de Van Rompuy ha estat més efectiva en una Europa en crisi que el color d’un Juncker a l’Europa postcrisi. Un observador britànic va mostrar una vegada la seva sorpresa per la grisor d’alguns premiers d’èxit, de Salisbury a Clement Atlee. Per més contraintuïtiu que ens pugui semblar, els modestos heretaran la terra i a més poden guanyar les eleccions

Lideratges inerts o col·lapsats

Reformular els lideratges és una urgència del nostre temps, entre polítiques desacreditades i una volatilitat insospitada de vots i ressò de l’opinió. Si durant un temps hem lamentat l’apatia política de la ciutadania, ara poden preocupar els trets de la seva hiperpolititzac
L

a pregunta pel lideratge sovint porta implícita la càrrega elegíaca dels mites de l’edat d’or. “No hi ha líders com els d’abans”, diem, mentre comparem interiorment la imatge d’un Churchill victoriós amb la del Cameron que dona de mamar a un vedell. No obstant això, la nostàlgia de lideratges pot anar més enllà del retret al present o la necessitat d’una influència moral que aporti congruència a la complexitat dels nostres dies. Així, en la lloança a Robert Schuman i els impulsors del Tractat de Roma donem una èpica de legitimació intel·ligible —i útil— al millor del món que hem conegut: la mateixa UE i el consens de postguerra. I, malgrat que el lideratge tingui igualment a veure amb una institucionalitat donada i la correlació de forces d’un cicle polític, els seus referents encara ens serveixen per alçar un arquetip d’exemplaritat: virtuts públiques, gravitas, audàcia, pols del país i visió de la circumstància històrica, generació de confiança, etc. En definitiva: sense tenir presents els líders d’ahir, sabríem menys com han de ser els líders d’avui.

A l’efecte d’un món líquid, no és sobrer un recordatori: el lideratge encara importa. Acollir refugiats, resistir-se al “rescat” o convocar un referèndum van ser —en última instància— decisions de la responsabilitat de Merkel, Rajoy i Cameron. Per això, la pregunta pel lideratge sempre és la pregunta per la seva qualitat. De fet, no falten nous líders: recordem, amb només uns anys, i sense sortir d’Espanya, casos com els de Rivera, Iglesias o Colau. I fins i tot podem apreciar alguna ironia: després d’anys de reclamar lideratges més sòlids a Europa, alguns dels seus protagonistes —de Mélenchon a Grillo o Le Pen— han aconseguit inspirar més por que confiança. El cas dels Estats Units presenta les seves pròpies paradoxes: Obama i Trump són caràcters antitètics, però la seva gestació té paral·lelismes en l’humus de la societat digital i la política espectacularitzada. També, en la permeabilitat d’un sistema de partits que —com veiem en el pas del demòcrata al republicà— coneix les seves ambivalències.

No vivim en un món més difícil que fa seixanta anys: aquella generació política va —literalment— haver de ressuscitar Europa de les cendres. Però no hi ha hagut “fi de la història” i potser som davant un món més complex. Ho veiem en els esculls a l’hora d’assentar avui un lideratge. La fragmentació de les societats —camp/ ciutat, gent gran/joves— impedeix relats comuns i punts de trobada. El malestar de la crisi ha estat una prima política per a oportunistes, la globalització —la mateixa Unió Europea— llima l’abast dels lideratges purament nacionals. La conversa pública, tal com es comprova a les xarxes i s’amplifica a les televisions, intensifica la nostra coneguda tendència a les respostes primàries, sigui en l’afany de novetat, la ponderació excessiva del carisma, l’escrutini de la vida personal dels polítics o la disminució de l’atenció davant discussions complexes. I, sobretot, topem amb la pèrdua d’autoritat de les instàncies que —com la premsa o els partits polítics— fins ara eren útils per intervenir entre política i societat civil.

Si durant un temps hem lamentat l’apatia política de la ciutadania, ara poden preocupar els trets de la seva hiperpolitització. En la predilecció actual per un líder hi ha trets de selfie, narcisisme o bufet lliure: després de conduir els socialistes francesos a la catàstrofe, Hamon va anunciar una nova plataforma política, com en el seu moment ja havia fet Mélenchon. El PSOE espanyol també ha conegut aquests anys dispersions properes a la fractura, igual que Podem entre errejonistes i pablistes. En aquests “serviu-vos vosaltres mateixos” pot passar —cas Macron— que s’elegeixi un líder sense partit —i, per tant, menys líder—. Tret comú de cert romanticisme que, sorprenentment, encara batega en el nostre temps: la simpatia pel rebel, per l’outsider, pel maverick. No podem descartar que aquí hi hagi una mica de rèplica davant d’un dels problemes dels partits tradicionals: la manca de meritocràcia en la selecció dels dirigents.

La hiperpolitització ve de la mà d’una fe mai vista en política. I, no obstant això, aquí hi ha també espai per a la paradoxa. En efecte, a desgrat de tants candidats “alfa” i tants hiperlideratges, la realitat sembla haver premiat els líders — diguem-ho així— modestos. Merkel no ha causat, entre els conservadors europeus, les emocions que va provocar Cameron. Van ser Monti i Renzi —no Rajoy— els qui es van emportar les portades del Time, abans de ser engolits pel desguàs de la història. Fins i tot es pot afirmar que la grisor de Van Rompuy ha estat més efectiva en una Europa en crisi que el color d’un Juncker a l’Europa postcrisi. Un observador britànic va mostrar una vegada la seva sorpresa per la grisor d’alguns premiers d’èxit, de Salisbury a Clement Atlee. Per més contraintuïtiu que ens pugui semblar, els modestos heretaran la terra i a més poden guanyar les eleccions