Leopoldo Pomés i la Barcelona de la multitud

L’artista Leopoldo Pomés acaba de ser distingit amb el Premio Nacional de Fotografia 2018, que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport per la seva "contribució a la historia de la imatge a Espanya i la seva trajectòria, vinculada a l’inici a l’avantguarda artística del grup Dau al Set i AFAL, i sempre compromesa amb la modernitat. Leopoldo Pomés ha participat en la configuració del nostre imaginari col·lectiu, introduint un nou llenguatge fotogràfic a dins de la publicitat, amb una mirada renovada a la societat de la seva època".

“Hi ha secrets que no es deixen revelar”, categoritzà E.A. Poe al seu cèlebre L’home de la Multitud. Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) assegurava amb motiu d’una retrospectiva de la seva obra l’any 2006: “jo no vull que la foto s’acabi en aquest gest de complicitat de l’anècdota. Només quan el misteri aflora és quan em sento bé amb la fotografia, la pintura o el que sigui”. Pomés, que acaba de ser reconegut amb el Premio Nacional de Fotografia 2018, que concedeix el Ministeri de Cultura i Deport, és un artista que ha disparat la seva obra sempre a l’encalç de la vida moderna, sempre percaçant aquest misteri individual que de vegades aflora d’entre les multituds.

Leopoldo Pomés ha estat i és un dels nostres grans flâneurs, un dels grans pintors (entengui’s: fotògraf, dissenyador, cineasta, relator, etc.) de la nostra Modernitat.

Quan va entrar Barcelona en la Modernitat? O, potser caldria preguntar-se: quan va entrar la Modernitat a Barcelona? De ben segur que podríem mirar cap al darrer terç del segle XIX, on, un cop aterrades les muralles que encotillaven la ciutat vella, el Passeig de Gràcia va esdevenint aquest bulevard escenari del trànsit uniforme de la multitud, sobretot un cop arribada la foscor. Tan se val. En tot cas, la vida moderna fabrica un home nou i també un artista nou: diu Baudelaire que, per a El pintor de la Modernitat, “la multitud és el seu element, com l’aire per als ocells i l’aigua per als peixos. La seva passió i la seva professió el porten a fer-se una sola carn amb la multitud. Per al perfecte flâneur, per a l’observador apassionat, és una alegria immensa establir el seu estatge en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i l’infinit”. Leopoldo Pomés ha estat i és un dels nostres grans flâneurs, un dels grans pintors (entengui’s: fotògraf, dissenyador, cineasta, relator, etc.) de la nostra Modernitat.

Una semblança biogràfica de Pomés en el monogràfic que li va dedicar la revista Impresiones el 2012, explica que: “Pomés va adquirir la seva primera càmera de fotos a 1946. En la dècada de 1950 entra a formar part del grup avantguardista Dau al Set, format entre altres pel poeta Joan Brossa i els pintors Tàpies, Ponç i Cuixart. També entra en contacte amb el fotògraf Lluís M. Riera, i amb tots ells completa la seva formació artística. A partir de 1952 es dedica a la fotografia, i el 1955 exposa per primera vegada el seu treball, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Des de llavors no ha deixat de treballar i mostrar les seves obres en institucions com el Centre Andalús de la Fotografia (1995), al Palau de la Virreina (1997), el Cercle de Belles Arts de Madrid (2001), Paris Photo (2010) o la Fundació Foto Colectania (2012)”.

Explica, també que, l’obra de Pomés “es troba en els fons d’institucions com l’IVAM, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la Fundació Foto Colectania o la Col·lecció Mick Jagger. Al costat de la fotografia, Leopoldo Pomés ha realitzat la seva carrera professional en el món de la publicitat i la comunicació institucional, on ha creat campanyes de referència que l’han convertit en un dels noms més respectats de sector”.

El 1961 va fundar amb Karin Leiz Studio Pomés, amb el qual es va donar a conèixer com a fotògraf de publicitat. Va dirigir l’agència de publicitat Tiempo i és conegut mundialment per la creació de la bombolla Freixenet. Ha aconseguit primers premis en publicitat a la Biennal de Venècia i al Festival de Canes. A més, al costat de Víctor Sagi va dirigir l’espectacle d’obertura de la Copa del Món de Futbol 1982 a Barcelona. Va ser triat també per crear la campanya d’imatge de la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d’estiu 1992 a Barcelona.

Dins de la seva activitat al món de la gastronomia, es el creador dels restaurants Flash Flash i Il Giardinetto, el primer especialitzat en truites i el segon en gastronomia italiana.

Pomés és, alhora, autor o coautor dels fotollibres: Les fenêtres (poemes de R.M Rilke), R.M., Barcelona, 1958; Gaudí: Una Arquitectura de Anticipación, 1967; La muerte en directo, 1978; Barcelona 1957. Barcelona: La Fábrica Editorial i Fundación Foto Colectania, p.160; Teoria i pràctica del Pa amb Tomàquet. Tusquets Editores, p.141. A més, és el director del film Ensalada Baudelaire (1978).

Leopoldo Pomés, amb més de seixanta anys de trajectòria professional en el món de la creació audio-visual i la publicitat, ha estat condecorat també amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya li ha atorgat el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i la Creu de Sant Jordi.

FUGITIVA BELLESA. SOLITUD. BARCELONA

“Un llamp… Després la nit! -Fugitiva bellesa
d’una mirada que, de sobte, m’ha fet tornar a la vida”

Una dona que passa. C. Baudelaire

Ara, el jurat que ha reconegut la seva tasca amb el Premio Nacional de Fotografía 2018, valora de Pomés la seva “contribució a la historia de la imatge a Espanya i la seva trajectòria, vinculada a l’inici a l’avantguarda artística del grup Dau al Set i AFAL, y sempre compromesa amb la modernitat. Leopoldo Pomés ha participat en la configuració del nostre imaginari col·lectiu, introduint un nou llenguatge fotogràfic a dins de la publicitat, amb una mirada renovada a la societat de la seva època”.

Reconeixia el galerista Michael Hoppen (Impresiones, 2012) que “Pomés ha explorat com pocs, a través de la seva lent, la crònica de la seva ciutat natal (…): Una certa calma lúgubre sembla vagar per gran part de la seva obra. Barcelona, la ciutat mediterrània, s’erigeix com el teló de fons perfecte per a l’escenari en el qual Pomés posa en pràctica aquesta habilitat. Extraient una sèrie de personatges d’entre les multituds que abarrotaven les Corridas o la Rambla, Pomés aplica a la fotografia el seu propi llenguatge visual, diàfan i gràfic. M’extasia la fluïdesa i naturalitat que aconsegueix trobar en aquest ritme. Però Pomés ens mostra també una altra vessant. La seva habilitat per realitzar retrats reveladors que es combinen amb la ciutat és poc corrent”.

En aquests retrats, sovint podem llegir-hi la solitud, aquella estranya solitud que fondeja la mar picada de la gernació, aquest tipus de solitud que es combat a ultrança. Ce grand malheur, de ne pouvoir être seul, que escrigué La Bruyère. Quin joc de contrastos, quins misteris que no es deixen revelar si no és per un àvid pintor de la Modernitat, com és Leopoldo Pomés, aquest “amant de la vida universal” que “penetra en la multitud com un immens cúmul d’energia elèctrica (…) com un mirall tan gran com la mateixa multitud, un calidoscopi dotat de consciència, que en cada un dels seus moviments reprodueix la multiplicitat de la vida, la gràcia intermitent de tots els fragments de la vida” (C. Baudelaire).

Imatges destacades:
Per ordre: Leopoldo Pomés. Autorretrato / Nico 2, 1969 / Imagen blanca, 1959 / Elsa, 1971 / Antoni Tapies, 1957 / Imagen, 1969 / Maria Jose, 1973 / La vasquita, 1959 / Pared, 1962 / Eva / Revista Grua, 1957 / Afterworks flash flash Madrid