Leonardo Padura: “Dec tota la meva carrera literària a Tusquets Editores; Cuba i Catalunya tenen un passat molt íntim”

L'escriptor cubà Leonardo Padura, reconegut internacionalment per les seves novel·les policíaques, ha rebut aquest novembre a Barcelona el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino pel conjunt de la seva obra. Parla amb Anna Tomàs per al The New Barcelona Post de la seva literatura i de la seva relació amb Barcelona i Catalunya

L’escriptor cubà Leonardo Padura (la Habana, 1955) ha rebut a Barcelona el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino pel conjunt de la seva obra. Un guardó que s’afegeix a una llarga llista de reconeixements, entre ells el Princesa d’Astúries de les Lletres que li va ser atorgat l’any 2015. L’autor sent Barcelona pràcticament com una segona llar.

Quin és el secret perquè els seus personatges resultin tan versemblants, tan actuals?
En el cas dels personatges cubans tot té a veure amb la convivència. Encara que en els últims anys viatjo amb freqüència fora de Cuba, segueixo vivint al barri on van néixer el meu pare, el meu avi, el meu besavi… La meva mare té 91 anys i a casa seva no para d’entrar gent, de manera que tinc un coneixement molt íntim del que pensa la gent a Cuba.

I la resta?
És pura elaboració literària, intentar que aquest coneixement es converteixi en personatges no només creïbles, sinó convincents i que estableixin una relació amb l’entorn.

Entre tots ells, el detectiu Mario Conde és un cas especial
En el cas de Mario Conde aquesta relació de la qual parlava ha anat una mica més enllà d’on jo mateix pensava que podia arribar. Conde ha deixat de ser un personatge literari per convertir-se en una persona. La gent em pregunta per la seva vida, fins i tot pel seu gos.

Ha calat molt en la societat cubana
Molt. Mario Conde és l’únic personatge al qual no descric físicament. Malgrat això, quan es va emetre la sèrie Cuatro estaciones en La Habana amb Jorge Perugorría interpretant esplèndidament el personatge, la gent que es trobava a Jorge pel carrer li deia: “Pichi (a Cuba tothom coneix a Jorge com Pichi), tu no t’assembles gens a Mario Conde”, o “ja estàs molt vell per ser Mario Conde” o, “Pichi, ets molt bonic per ser Mario Conde”. Fets que expressen la proximitat dels lectors amb el personatge.

 

Això ha de ser molt satisfactori com a autor
Sens dubte. Significa que l’entorn identifica Mario Conde com una mirada de la realitat cubana.

En la seva última novel·la, La transparencia del tiempo, vostè qualifica Mario Conde i els seus amics de generació amagada, perduda. Quelcom aplicable a tota la societat cubana de l’últim mig segle?
Fonamentalment té a veure amb les generacions més joves. Les persones grans que van viure els primers anys de la Revolució i en van rebre beneficis reals conserven la fe en ella. La meva generació creix en la Revolució i, en el moment d’aconseguir les seves millors possibilitats arriba una gran crisi econòmica i se sent un gran desencís. Els fills d’aquesta generació, nascuts als noranta, són una generació descreguda.

I avui dia?
Moltes d’aquelles persones que van ser tan creients de la Revolució avui viuen d’allò els fills o néts que van marxar de Cuba els poden enviar. La meva mare rep la pensió de jubilació del meu pare, uns 10 dòlars al mes. En un país on una ampolla d’oli de gira-sol costa 2,50 dòlars, és fàcil imaginar com podria viure si no comptés amb l’ajuda del seu fill que viu a Miami i amb la meva. La gran crisi econòmica que es va iniciar als anys noranta no s’ha resolt encara.

Com veu el conflicte entre el seu país i EE.UU?
És un conflicte molt complex. La primera intenció dels EE.UU. al segle XIX va ser empassar-se Cuba. Aquesta pretensió ha tingut diferents variacions al llarg dels anys i, en els últims cinquanta o seixanta, ha estat d’hostilitat i agressivitat en tots els sentits, des del militar fins al retòric, amb horrors de tot tipus des d’una banda o des de l’altra.

Durant el mandat d’Obama va haver-hi un acostament entre Cuba i els EE.UU. Però això ha canviat molt amb les polítiques de Donald Trump.
Obama va obrir un parèntesi d’esperança que els cubans vam rebre molt bé i, crec, la majoria de nord-americans ho van rebre també molt bé. Ara hem tornat enrere. És com una maledicció que ens persegueix. La relació traumàtica de Trump amb Cuba és un petit episodi de la seva relació problemàtica amb la resta del món.

Tornem a la seva última novel·la La transparencia del tiempo, en la qual es parla del maltractament als gais. Albira vostè millores en aquest terreny amb els recents canvis polítics a Cuba?
Això es va superar, afortunadament. En l’actual avantprojecte de Constitució s’està considerant el matrimoni igualitari. Si als anys setanta algú em diu que a Cuba arribaria a ocórrer alguna cosa així, hagués respost que em parlaven de ciència-ficció. L’Estat cubà ha canviat la seva actitud enfront aquesta qüestió, igual que la va canviar respecte de la religió.

Són opcions personals que no haurien d’afectar al conjunt de la societat.
És que quan es confon una opció personal, creure o no creure en Déu, ser o no ser gai o lesbiana, amb una condició política, això adquireix una dimensió molt dramàtica i molt més dolorosa.

La seva propera novel·la estarà protagonitzada per un neurocirurgià que viu a Barcelona. Tindrem a Mario Conde passejant per les Rambles?
Conde no pot sortir de Cuba! Si surt de Cuba se’m desvirtua. És un personatge que necessita un descans als seus seixanta anys. El protagonista serà, efectivament, un neurocirurgià que s’estableix a Barcelona, però encara estic donant voltes on viurà, amb qui es relacionarà.

Tot va començar en escriure La transparencia del tiempo, l’escenari del qual es situa en diferents dels pobles de l’Alta Garrotxa. Mai hauria pogut documentar-me i entendre el modus vivendi de la zona en el passat sense l’ajuda inestimable de la directora de la biblioteca d’Olot, Carme Simó

I aquest lligam amb Barcelona?
Tot és fruit de l’inici de la meva relació amb l’editorial Tusquets, a qui dec tot. Cuba i Catalunya tenen un passat molt íntim. Sembla increïble, però el passeig que més s’assembla a les Rambles de Barcelona és el Paseo del Prado de l’Havana, anomenat per molts Centro Habana. És més, quan es va construir el Ensache a La Habana, es va prendre com a model el pla de Cerdà per Barcelona. I un apunt: no vull que s’oblidi mai la meva gratitud envers la figura de Paco Camarassa, fonamental per a la cultura de la ciutat.

També té un fort lligam amb altres zones de Catalunya.
Cert, he estat sempre molt afortunat i per diferent novel·les he visitat racons molt especials, com Olot, on, fins i tot, he donat xerrades a la biblioteca Marià Vayreda. Tot va començar en escriure La transparencia del tiempo, l’escenari del qual es situa en diferents dels pobles de l’Alta Garrotxa. Mai hauria pogut documentar-me i entendre el modus vivendi de la zona en el passat sense l’ajuda inestimable de la directora de la biblioteca d’Olot, Carme Simó, que, fins i tot, em va dur a menjar fesolets a Santa Pau.

Com s’aconsegueix la simbiosi entre autor i personatge que vostè ha assolit amb Mario Conde?
El que més em va satisfer quan em van concedir el Premi de novel·la històrica Barcino va ser llegir, en la fonamentació del jurat, que gràcies al personatge de Mario Conde es podia tenir una comprensió millor del que havia significat la vida a la Cuba revolucionària. Mario Conde explica la història de Cuba des de la perspectiva del present i tracta d’establir una crònica de l’evolució del país en aquests anys. És un home de la meva generació i jo l’he envoltat, en aquestes novel·les, d’altres personatges que d’alguna forma completen aquesta visió possible de la realitat.