Featured Video Play Icon

Lee Miller i el surrealisme anglès: de dona objecte a fotògrafa crucial

La Fundació Miró de Barcelona exposa, fins al vint de gener, una mostra sobre aquesta icona femenina que va passar de ser la musa de Man Ray a cobrir la Segona Guerra Mundial com a fotoperiodista i establir-se com un referent del surrealisme a Anglaterra.
C

om moltes dones de principis del segle passat, com les escriptores Colette i Virginia Wolf, o la dissenyadora de moda Coco Chanel, Lee Miller no va tenir una vida fàcil. Va ser la seva valentia, la seva insaciable curiositat i el seu rigor i tenacitat a l’hora de treballar els que van fer que avui sigui un referent en el món de l’art i la fotografia.

La Fundació Miró ens permet, per mitjà d’una mostra comissariada per la britànica Eleanor Clayton amb el suport a Barcelona de Martina Millà, Teresa Montaner i Sònia Villegas, tres autèntics pous de coneixement, endinsar-nos en el gran canvi que va ser capaç de dur a terme Miller: passar de ser objecte a ser subjecte. Com ella mateixa va escriure al seu marit Roland Penrose, ja de gran: “Segueixo explicant a tothom que no he malgastat ni un moment de la meva vida; m’ho he passat meravellosament bé, però sé, en el fons de mi mateixa, que si hagués de tornar a viure seria encara més lliure amb les meves idees, amb el meu cos i amb els meus afectes”.

Violada als set anys per un amic dels seus pares, deixant-la a més amb gonorrea i patint el posterior tractament per eradicar-la, va haver de viure també com el seu progenitor, fotògraf amateur, la retratava nua fins i tot a l’adolescència amb la “falsa” creença (molts crítics d’art i psicòlegs consideren que aquestes fotografies semblen suggerir l’incest) que així venceria el pudor i el rebuig que li causava el seu propi cos.

Miller no volia ser model, i va marxar a Paris amb la voluntat de conèixer i ser deixeble de Man Ray. Després d’una primera negativa, va esdevenir la seva ajudant, musa i amant. Rodejada dels grans noms del surrealisme, com Cocteau, Éluard i Picasso, entre d’altres, i d’anglesos com Penrose, va començar a experimentar amb la nuesa, fent-se fotos en què emulava, amb la seva esquena i les seves extremitats, el penis masculí

Amb la càmera del seu pare va començar a fer fotografies i familiaritzar-se amb les lents i el revelat. Abans de fer 20 anys, passejant per Nova York, va ser fitxada per Condé Nast com a model. Aquella nena que tant patiment duia dins, del qual va sorgir un esperit rebel i una constant necessitat de llibertat i independència, va convertir-se en una de les models més demandades del moment per la seva extraordinària bellesa, sent, fins i tot, portada de Vogue.

Però Miller no volia ser model, i va marxar a Paris amb la voluntat de conèixer i ser deixeble de Man Ray. Després d’una primera negativa, va esdevenir la seva ajudant, musa i amant. Rodejada dels grans noms del surrealisme, com Cocteau, Éluard i Picasso, entre d’altres, i d’anglesos com Penrose, va començar a experimentar amb la nuesa, fent-se fotos en què emulava, amb la seva esquena i les seves extremitats, el penis masculí. D’aquesta manera, les fotografies de Lee Miller sobre el nu femení, clarament surrealistes, demostren com el cos de la dona a l’hora de ser retratat en qualsevol suport és una projecció de la mirada masculina.

Miller no va exposar a la primera mostra internacional del surrealisme a Londres, celebrada a la New Burlington Gallery, però hi era present en el quadre de Man Ray A l’hora de l’observatori – Els amants, en el qual, com es pot veure a la Fundació Miró, apareixen els llavis de Lee Miller flotant en el cel sobre un paisatge desconegut. De fet, als diversos retrats que li va fer Roland Penrose, es poden trobar de manera molt subtil aquests llavis, confessava la comissaria Sònia Villegas, que va conèixer personalment el fill de Miller.

Poques vegades el qualificatiu de polifacètica es pot aplicar amb tanta exactitud com quan es fa referència a Lee Miller. Durant la Segona Guerra Mundial, va treballar com a fotògrafa per a les edicions britànica i americana de Vogue i com a fotoperiodista de guerra, sent de les primeres en trepitjar la platja d’Omaha durant el desembarcament de Normandia, i a l’alliberament dels camps de Buchenbald i Dachau. Una de les fotografies més emblemàtiques d’aquest període és la de Lee Miller immortalitzada, pel fotògraf i amant seu David E. Scherman, dins la banyera de Hitler el mateix dia, sense ella saber-ho, en què el dictador se suïcidava al seu búnquer. “Lee Miller tenia una enorme cultura visual, com es pot veure en aquesta imatge, amb una escultura nua al costat de la banyera i les botes del seu uniforme a terra”, exposa Villegas. De la mateixa manera, es va voler retratar al llit d’Eva Braun. “Lee va voler demostrar que no hi havia ja més estadis superiors. La llibertat del moviment surrealista ella l’evoca també en aquestes imatges”, remarca Sílvia Llorenç, historiadora d’estètica.

Després de la guerra, Miller i Penrose s’estableixen a Sussex i tenen un fill. Els seus treballs i les seves relacions la converteixen en peça imprescindible per entendre tot el significat del surrealisme anglès, fotografiant els amics que la visitaven, com Henry Moore i la seva família, Ernst, Agar i d’altres.

Tota la seva activitat com a fotògrafa durant els anys següents es mou dins el camp del surrealisme. Al 1953, va ser una de les comissàries de l’exposició The Wonder and Horror of the Human Head, que examinava imatges de caps al llarg de la història. Tot sota una mirada femenina i una barreja de materials que es pot considerar com antecedent de la fusió d’àmbits, des de l’elitisme de les classes altes britàniques fins a la cultura de carrer que, anys després, seria el bressol del pop britànic.

Tots aquells que desitgin aprofundir en el coneixement d’aquest personatge artístic excepcional, no han de deixar passar aquesta exposició de la Fundació Miró, que inclou gairebé dues-centes peces i enllaça una extensa representació de l’obra fotogràfica de Miller amb dibuixos, pintures, objectes i escultures d’alguns dels noms clau del cercle surrealista internacional com Dalí, De Chirico, Yves Tanguy, Max Ernst o Joan Miró.