Patrocinat per:

5. 000 m masculí - Final T54 - Jocs paralímpics Rio 2016. Estadi Olímpic. Per Leandro Neumann Ciuffo

L’ADN més inconformista de l’esport

Són esportistes d'elit, però no tothom els percep així. Els esportistes paralímpics lluiten per una normalització a la qual se suma la iniciativa privada en la recta final cap a Tòquio 2020
E

ls organitzadors de Rio de Janeiro 2016 es van veure obligats a retallar costos tant en personal com en certes instal·lacions en les que uns dies abans s’havien celebrat victòries i medalles. No hi havia pressupost suficient. El Comitè dels Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro també va tancar alguns dels centres de premsa fent que ni esportistes ni professionals de la informació poguessin treballar com estava previst en el full de ruta inicial. No va ser aquesta, però, la causa que la delegació espanyola passés de les 42 medalles aconseguides a Londres 2012 a les 31 de la cita brasilera. Però sí un avís per al futur de l’esdeveniment. Una xifra, la de les medalles aconseguides, enganyosa ja que es van aconseguir més ors -nou- que quatre anys enrere permetent a un equip en el qual la mitjana d’edat era de 31 anys alçar-se com l’onzè millor país de la competició.

Les decisions preses a Rio de Janeiro, tot i que llunyanes, no són poca cosa. Tampoc les estadístiques dels esportistes espanyols. A poc més d’un any per a Tòquio 2020 mostren moltes de les dificultats amb què han de bregar tant comitès com esportistes en el dia a dia de la seva preparació per als Jocs, però també per a qualsevol gran competició. O fins i tot per competir a casa. No totes són de caràcter econòmic. N’hi ha de logística o de material, però també a nivell d’estructures de clubs o de normalització.

Els esportistes paralímpics són esportistes d’elit encara que poques vegades són considerats com a tal i sí com a discapacitats que practiquen esport. Només en casos mediàtics com el de Teresa Perales, per citar un exemple, adquireixen certa notorietat encara que sigui tan efímera i cíclica com la competició olímpica. Superació, inconformisme, valentia són només alguns dels epítets o valors que s’associen a aquests herois -una altra paraula explotada en aquests casos- que demostren a milions de persones que les barreres són gairebé sempre més psicològiques que físiques. El problema? Oblidar-se de tot això quan els Jocs acaben. Aleshores desapareixen de l’aparador d’una societat tan volàtil com desmemoriada que consumeix històries i emocions a gran velocitat.

ESTRUCTURA DE CLUB I COMPETICIÓ

Comença llavors un nou cicle en el qual molts esportistes tornen a la realitat d’un dia a dia que no sempre resulta compatible amb un entrenament i preparació d’elit tot i disposar d’una de les beques ADOP que atorga el Comitè Paralímpic Espanyol. Li va succeir, tot just tornar de Rio de Janeiro, a Israel Oliver. Doble campió en 100 metres papallona i 200 estils, el nedador invident va tenir seriosos problemes quan va decidir abandonar el Centre d’Alt Rendiment de Madrid per tornar a Canàries. No va trobar cap club amb el qual federar-se i entrenar, un dels requisits per accedir a les beques del Comitè Olímpic. Ningú més va aconseguir tornar del Brasil amb dos ors. No van ser suficients.

Susana Rodríguez Gacio, per la seva banda, ha hagut de lluitar més d’una i de dues vegades amb organitzadors de competicions a la seva Galícia natal per poder participar en molts dels triatlons que allà se celebren durant la temporada. Consideraven que la seva bicicleta tàndem podia resultar perillosa o poc adequada per competir amb la resta de participants. Tanmateix, aquesta atleta amb discapacitat visual va aconseguir ser cinquena a Rio 2016 en la modalitat de triatló i més recentment campiona del món de paratriatló. Prepara ja Tòquio 2020 com ho fan Israel i tants d’altres. Ells són només dos dels molts esportistes paralímpics que no sempre compten amb el suport social i institucional per desenvolupar la seva carrera esportiva. Especialment a nivell local, que prefereixen quedar-se amb la lluentor de les medalles i no amb les ombres del dia a dia. Tot i així, Israel Oliver porta anys insistint i reclamant que ell no fa una tasca social, sinó esport d’alta competició. I, com ell, la majoria dels seus companys.

VISIBILITAT I NORMALITZACIÓ

Potser el repte de tots sigui precisament aquest. El d’acceptar amb amb total normalitat que es tracta d’esportistes de gran talent i no de discapacitats que practiquen esport. L’ordre dels factors en aquest cas sí que altera el producte final. Aquesta barrera mental de la societat és un dels objectius que busca no només superar sinó també trencar CaixaBank. L’entitat financera s’ha compromès recentment com a nou patrocinador del Comitè Paralímpic Espanyol fins al 2020 en el marc del Pla ADOP. No només proporcionarà els mitjans econòmics precisos perquè Israel, Susana i molts altres esportistes puguin preparar-se per a Tòquio 2020 a través de les beques ADOP, sinó que també s’involucrarà en aquella tasca tan necesària de normalització.

Són exemples de superació. Sí. Ningú ho dubta. Persones fetes d’una altra pasta, per seguir amb els tòpics esportius, però sobretot esportistes que persegueixen un somni olímpic. A través del projecte 20 per als 20, CaixaBank iniciarà un repte per cadascun dels 20 mesos que falten per a la cita japonesa amb l’objectiu d’elevar la percepció de l’esport paralímpic i dels seus protagonistes a la societat. “Els inconformistes de l’esport” serà l’eix creatiu amb el qual implicar la societat i reconèixer  la labor no només dels esportistes sinó també de tots els qui fan que sigui possible.

 

Visibilitat, reconeixement i suport econòmic perquè la resta sigui el menys important per a aquests esportistes. “Ens permet col·laborar amb la formació d’aquests esportistes d’elit al mateix temps que ens associa amb els seus valors i ens ajuda a posar el focus a l’esport paralímpic”, va comentar Jordi Gual, president de l’entitat, a la presentació d’un acord que allarga la vinculació de Caixabank amb l’esport paralímpic després de la seva estreta col·laboración amb les seleccions tant femenina com masculina de bàsquet en cadira de rodes.

SENSE UNA BASE SÒLIDA

Fomentar la col·laboració público-privada és avui dia fonamental no només per garantir la preparació d’aquests esportistes al més alt nivell, sinó també per treballar per l’accés a l’esport inclusiu d’inici. L’elevada mitjana d’edat de l’expedició que va competir a Rio 2016 i que es prepara per a Tòqui 2020 revela la lentitud amb què es renova l’esport paralímpic. Això és degut, en gran mesura, a les complicacions que troben ja no els millors sinó els nens i nenes que de base volen practicar un esport sense importar les possibles limitacions físiques. Si a campions olímpics o mundials els resulta complicat trobar clubs o competicions no és difícil imaginar els problemes que pateixen els més petits o els esportistes en categories intermèdies o menys professionalitzades. Ells també necessiten suport i referents en els quals inspirar-se per seguir entrenant i pensant que és possible.

Existeixen a Espanya institucions que treballen per crear els pilars i les bases dels futurs campions. Uns de les més destacades és el CEDI, vinculat a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de la Universitat Politècnica de Madrid. La seva filosofia és tan clara com la de CaixaBank i la del Comitè Paralímpic Espanyol, tot i que en el desenvolupament d’escoles multiesportives i creació d’equips d’esport inclusiu també en clubs normalitzats. Investiguen i inverteixen en enderrocar les barreres i dificultats que envolten aquests inconformistes de l’esport des de molt abans que somiïn en pujar al graó més alt del podi olímpic.

Tot suma en la visibilitat, però sobretot en la normalització dels esportistes paralímpics. La investigació, la creació d’estructures de base i la inversió en les carreres esportives dels millors. Pot sonar a tòpic, però la societat guanya i avança cap a la plena maduresa cada cop que un esportista d’elit arriba a la meta i aconsegueix ser protagonista. També cada vegada que un nen amb qualsevol tipus de discapacitat pot jugar, entrenar i competir en la disciplina que més desitgi. Amb passió i sense més límits que el seu propi talent.

20 para los 20 CaixaBank juegos paralímpicos
Jordi Gual, president de CaixaBank, a l’acte de presentació del patrocini amb el Comitè Paralímpic Espanyol juntament amb els esportistes paralímpics. Imatge cedida per Caixabank