Featured Video Play Icon

La Sagrada Família com mai no l’has sentida

El nostre monument més icònic, el més barceloní i universal, viscut des del seu interior de la mà de Juan de la Rubia: vibren els colors a través de les vidrieres, animats per la reverberació de les ones sonores que es prodiguen generosament. L'organista titular de la Sagrada Família revela, a més, alguns dels secrets del temple expiatori i ens condueix per racons poc transitats, sense deixar de recordar la transcendència que Antoni Gaudí atorgava a la música.
L

‘orgue de tribuna que presideix la Basílica permet connectar la realitat cromàtica que Gaudí va voler que es donés en el seu interior amb una altra vibració -aquesta invisible- com és la de la realitat espiritual. Es produeix una sinestèsia de notable pregnància: la confluència de vista i oïda habilita una experiència en essència immaterial, de la qual tot ésser humà -sigui quina sigui la seva religiositat, el seu particular credo i per descomptat la seva procedència- pot beneficiar-se. Bruno Zevi va escriure que l’espai intern és el protagonista absolut del fet arquitectònic, encara que “no pot ser representat completament de cap manera, ni percebut o viscut més que per experiència directa”. L’aliança de color i música al majestuós interior de la Sagrada Família anima aquesta vivència íntima -per a alguns espiritual- que s’ofereix com a metàfora de la pròpia interioritat.

Juan de la Rubia, organista titular de la Sagrada Família, coneix molts dels secrets d’aquest temple expiatori, que com a tal és finançat pels propis fidels. Ens explica els detalls que concerneixen a l’edifici, i posa èmfasi en la importància que Gaudí atorgava a la música. Molt especialment a la música que podia ser interpretada per la veu humana. Música de màxima rellevància pel poder espiritual de la paraula, envestida d’un color i, per tant, d’una significació sensible que s’afegeix a la pròpiament lingüística; d’aquí les nombroses tribunes, construïdes expressament per a un cor poques vegades sentit, per les seves dimensions. Però també recorda la importància de la música interpretada per l’orgue, l’anomenat “rei dels instruments”, al qual Gaudí va pensar en dotar d’una plenipotència inaudita en un dels seus projectes més inspirats, encara sense realitzar: pretenia col·locar l’instrument a una alçada propera al sostre i, a través de l’emplaçament de diverses fonts sonores, crear un so màximament envoltant.

L’orgue passa per ser, per sobre de tots els instruments, el més capacitat tècnicament per a realitzar l’alquímia d’aquella sinestèsia i donar veu a discursos diversos, de gran complexitat. Pot desplegar melodies en contrapunt, gràcies als seus múltiples teclats, i també s’aproxima als matisos tímbrics propis d’una orquestra simfònica, a causa de la multiplicitat de registres. A través dels centenars de tubs es perpetua una infinitud de possibilitats acústiques, que la creativitat de l’intèrpret té al seu abast. L’orgue aconsegueix desenvolupar en el temps un tipus d’experiència que sembla que transcendeix la pròpia temporalitat -estant, de fet, ancorat en la realitat física i aprofitant matemàticament la fluctuació dels temps. Si un compositor ha aconseguit verbalitzar aquesta vivència espiritual, aquest és Johann Sebastian Bach.

Malgrat la seva escassa portabilitat, l’orgue és la màquina de fer música més complexa i versàtil. Convida a descobrir el moviment invisible de la realitat immaterial, decantant afectes entre les parets de llum de la Sagrada Família. Només cal tancar els ulls per veure els colors. Deixar-se embriagar per les irisacions, que són pur so

La peça que sona de començament a fi al nostre vídeo, la Ciaccona de Bach (extreta de la Partita per a violí núm. 2), profundament barroca, s’evidencia al mateix temps atemporal. Peça extensa, i de caràcter circular, evoluciona en modulacions de gran inspiració des d’una declamació inicial que es retrobarà, gloriosa, a la cloenda. Posseeix moments de fascinant i subtil contrapunt en què se celebra el cromatisme sonor, aquell joc de colors que captiva per la dimensió palpable -i, no obstant això, enigmàtica- de la seva realitat. Resplendeix, en la versió per a l’orgue, mitjançant una transcripció imaginativa, la qual cosa revela al seu torn el potencial evocador de l’instrument. Instrument òptim per a la improvisació sobre un tema donat, o per a la il·lustració sonora d’escenes en la narració d’una segona realitat, profundament viscuda. Ja no només pensem en la de la litúrgia, sinó també en aquell altre culte de la modernitat, com és l’art de les imatges en moviment -el cinema- que en les seves primeres dècades solia acompanyar-se d’interpretacions musicals en directe.

És un immens plaer comptar amb la col·laboració de Juan de la Rubia, un músic integral que ha estat convidat a tocar els principals orgues del món i que també ha interpretat al costat dels conjunts pioners de la música antiga, com la Freiburger Barockorchester. La seva passió per la música l’ha portat a assumir projectes tan diversos com la improvisació sobre pel·lícules de cinema mut de F. W. Murnau (Faust, Nosferatu) o Fritz Lang (Metròpolis), així com a realitzar transcripcions per a orgue d’obres fonamentals de la història de la música com la Primera simfonia de Johannes Brahms. A més, manté viva la fascinació primigènia pel piano i en l’actualitat potencia la seva projecció com a director d’orquestra, ja sigui davant l’orgue o el clavecí.

El domini de la visió panòptica que, en l’àmbit sonor, requereix l’orgue -la capacitat per harmonitzar i concertar timbres, dilatant o escurçant tempi– queda de manifest en les interpretacions en viu de Juan de la Rubia. No només les mans, també els peus posen en marxa el prodigiós artefacte, en aquest cas, obra de l’orguener Albert Blancafort. Malgrat la seva escassa portabilitat, l’orgue continua sent la màquina de fer música més complexa i versàtil. Convida a descobrir el moviment invisible de la realitat immaterial, decantant afectes entre les parets de llum de la Sagrada Família. Només cal tancar els ulls per veure els colors. Deixar-se embriagar per les irisacions, que són pur so.