Interacción de los ciudadanos con el piano delante del centro comercial Pedralbes Centre, Barcelona.

Invasió de pianos de cua!

En el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals, entre els dies 3 i 19 de març, s’instal·len pianos als carrers de Barcelona per promoure la interacció per part dels ciutadans. Així, s’aprofita la paradoxa que fa del piano un element tant identificable com estrany per a l’absoluta majora d’individus pel que fa a l’ús i gaudi

Carles Santos, artista recentment desaparegut, va aconseguir despertar la perplexitat dels transeünts l’any 1971 en arrossegar un piano Rambla amunt i, l’any 2009, en ser arrossegat Rambla avall, empès per altres persones mentre tocava frenèticament, amb una parella amb una actitud amorosa i poca roba damunt la tapa del piano. Sense arribar a l’extrem de la performance, la decisió d’ubicar en diversos punts de l’espai urbà aquests mateixos instruments per ser utilitzats lliurement (del 3 al 19 de març), amb els consells d’un músic que fa de dinamitzador, forma part dels actes de promoció del Concurs Internacional de Música Maria Canals. Aquestes instal·lacions volen promoure la interacció per part dels ciutadans i aprofitar la paradoxa que fa del piano un element tant identificable com estrany per a l’absoluta majoria d’individus pel que fa a l’ús i gaudi.

Hi ha poques arts que es puguin gaudir més universalment ―i amb menys mitjans― que la música. Actualment proliferen les possibilitats d’apropar-s’hi per preus mínims (inferiors a una entrada de cinema) o gràcies a la posada en marxa recent d’una “taquilla inversa”, que fa que cada oient esculli responsablement, segons el seu criteri, el preu de l’entrada del concert al qual ha assistit.

Cada cop hi ha més iniciatives que pretenen convertir la música en un patrimoni realment públic, aliè als estereotips caducs que veuen en aquesta (en la clàssica o en qualsevol altre gènere diferent del pop omnipresent), un assumpte per a persones amb formació o sensibilitat especials. Això és el que es proposa la 64a. edició del Concurs Maria Canals de Música per a piano, a través d’un desplegament que no pretén només fer promoció de la competició pianística. Un esdeveniment dirigit a joves intèrprets, d’entre 18 i 30 anys, que compta amb una llarga trajectòria i reconeixement internacional. De fet, la promoció es dirigeix a la naturalesa de la música, constitutiva d’experiències estètiques que afegeixen matisos a la vida anímica, i la varietat expressiva de la qual permet ampliar els seus horitzons a l’oient i el conviden a descobrir-se no només passivament, sinó com a creador de sons més o menys articulats.

Interacció dels ciutadans amb el piano davant del centre comercial Pedralbes Centre, Barcelona.

Hi ha poques arts que es puguin gaudir més universalment ―i amb menys mitjans― que la música. Actualment proliferen les possibilitats d’apropar-s’hi per preus mínims (inferiors a una entrada de cinema) o gràcies a la posada en marxa recent d’una “taquilla inversa”, que fa que cada oient esculli responsablement, segons el seu criteri, el preu de l’entrada del concert al qual ha assistit. També a través de grans pantalles a l’espai públic, com s’ha fet amb l’òpera a ciutats com ara Madrid o Barcelona. En ocasió del Concurs Maria Canals, a més de la possibilitat d’utilitzar els instruments, s’oferiran petits recitals al final de les jornades per part de pianistes professionals de forma completament gratuïta.

Interacció dels ciutadans amb el piano davant del centre comercial Pedralbes Centre, Barcelona.

La curiositat espontània que naturalment demostren tots els nens per la música i la seva capacitat innata per identificar ritmes i impregnar-se de les vibracions sonores es confirmen un any més amb la sorprenent instal·lació dels pianos.  La qual cosa es comprova també als concerts, que són cada cop més freqüents, per a tots els públics o per al públic infantil (per mencionar-ne dos de recents: Big Bang Beethoven, al Palau de la Música Catalana o la projecció de la pel·lícula E.T., l’extraterrestre amb acompanyament orquestral en directe a l’Auditori). La percepció directa del fet musical, irrepetible i gestat en proximitat de l’oient ―la música interpretada en directe, cosa que podria semblar més antiga― en realitat suscita la fascinació.

Els qui es troben acostumats des de sempre a la reproducció automatitzada, a una interpretació impersonal, se sorprenen en descobrir que la música està feta per un músic per a l’ocasió. Senten com la música els interpel·la amb un llenguatge que no coneixen, però tanmateix entenen. Així, aquesta invasió de pianos no només pretén donar a conèixer el Concurs Maria Canals, en conveni amb el Palau de la Música. La seva funció més important és recordar que la música és de tothom i per a tothom. El pretext de la llunyania o falta de formació pot convertir-se en un pretext: una ocasió òptima per descobrir l’originalitat d’un llenguatge que, en efecte, ens ofereix eines per connectar amb els nostres orígens.

 

Interacción de los ciudadanos con el piano delante del centro comercial Pedralbes Centre, Barcelona.

Invasió de pianos de cua!

En el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals, entre els dies 3 i 19 de març, s’instal·len pianos als carrers de Barcelona per promoure la interacció per part dels ciutadans. Així, s’aprofita la paradoxa que fa del piano un element tant identificable com estrany per a l’absoluta majora d’individus pel que fa a l’ús i gaudi

Carles Santos, artista recentment desaparegut, va aconseguir despertar la perplexitat dels transeünts l’any 1971 en arrossegar un piano Rambla amunt i, l’any 2009, en ser arrossegat Rambla avall, empès per altres persones mentre tocava frenèticament, amb una parella amb una actitud amorosa i poca roba damunt la tapa del piano. Sense arribar a l’extrem de la performance, la decisió d’ubicar en diversos punts de l’espai urbà aquests mateixos instruments per ser utilitzats lliurement (del 3 al 19 de març), amb els consells d’un músic que fa de dinamitzador, forma part dels actes de promoció del Concurs Internacional de Música Maria Canals. Aquestes instal·lacions volen promoure la interacció per part dels ciutadans i aprofitar la paradoxa que fa del piano un element tant identificable com estrany per a l’absoluta majoria d’individus pel que fa a l’ús i gaudi.

Hi ha poques arts que es puguin gaudir més universalment ―i amb menys mitjans― que la música. Actualment proliferen les possibilitats d’apropar-s’hi per preus mínims (inferiors a una entrada de cinema) o gràcies a la posada en marxa recent d’una “taquilla inversa”, que fa que cada oient esculli responsablement, segons el seu criteri, el preu de l’entrada del concert al qual ha assistit.

Cada cop hi ha més iniciatives que pretenen convertir la música en un patrimoni realment públic, aliè als estereotips caducs que veuen en aquesta (en la clàssica o en qualsevol altre gènere diferent del pop omnipresent), un assumpte per a persones amb formació o sensibilitat especials. Això és el que es proposa la 64a. edició del Concurs Maria Canals de Música per a piano, a través d’un desplegament que no pretén només fer promoció de la competició pianística. Un esdeveniment dirigit a joves intèrprets, d’entre 18 i 30 anys, que compta amb una llarga trajectòria i reconeixement internacional. De fet, la promoció es dirigeix a la naturalesa de la música, constitutiva d’experiències estètiques que afegeixen matisos a la vida anímica, i la varietat expressiva de la qual permet ampliar els seus horitzons a l’oient i el conviden a descobrir-se no només passivament, sinó com a creador de sons més o menys articulats.

Interacció dels ciutadans amb el piano davant del centre comercial Pedralbes Centre, Barcelona.

Hi ha poques arts que es puguin gaudir més universalment ―i amb menys mitjans― que la música. Actualment proliferen les possibilitats d’apropar-s’hi per preus mínims (inferiors a una entrada de cinema) o gràcies a la posada en marxa recent d’una “taquilla inversa”, que fa que cada oient esculli responsablement, segons el seu criteri, el preu de l’entrada del concert al qual ha assistit. També a través de grans pantalles a l’espai públic, com s’ha fet amb l’òpera a ciutats com ara Madrid o Barcelona. En ocasió del Concurs Maria Canals, a més de la possibilitat d’utilitzar els instruments, s’oferiran petits recitals al final de les jornades per part de pianistes professionals de forma completament gratuïta.

Interacció dels ciutadans amb el piano davant del centre comercial Pedralbes Centre, Barcelona.

La curiositat espontània que naturalment demostren tots els nens per la música i la seva capacitat innata per identificar ritmes i impregnar-se de les vibracions sonores es confirmen un any més amb la sorprenent instal·lació dels pianos.  La qual cosa es comprova també als concerts, que són cada cop més freqüents, per a tots els públics o per al públic infantil (per mencionar-ne dos de recents: Big Bang Beethoven, al Palau de la Música Catalana o la projecció de la pel·lícula E.T., l’extraterrestre amb acompanyament orquestral en directe a l’Auditori). La percepció directa del fet musical, irrepetible i gestat en proximitat de l’oient ―la música interpretada en directe, cosa que podria semblar més antiga― en realitat suscita la fascinació.

Els qui es troben acostumats des de sempre a la reproducció automatitzada, a una interpretació impersonal, se sorprenen en descobrir que la música està feta per un músic per a l’ocasió. Senten com la música els interpel·la amb un llenguatge que no coneixen, però tanmateix entenen. Així, aquesta invasió de pianos no només pretén donar a conèixer el Concurs Maria Canals, en conveni amb el Palau de la Música. La seva funció més important és recordar que la música és de tothom i per a tothom. El pretext de la llunyania o falta de formació pot convertir-se en un pretext: una ocasió òptima per descobrir l’originalitat d’un llenguatge que, en efecte, ens ofereix eines per connectar amb els nostres orígens.