Els grills, la bellesa i Albert Serra

El film ‘La mort de Louis XIV’ (2016) d’Albert Serra ha obtingut el prestigiós premi Jean Vigo. Això l’atansa a Jean-Luc Godard, Alain Resnais o Claude Chabrol. Lluís XIV, colgat en el llit reial, transita lentament cap a la mort que, un cop més, és un trànsit en suspens

Albert Serra recorda que Dalí s’emocionava amb l’estrella del cinema mut Harry Langdon per la capacitat de ser “vida involuntària”. Serra recorda que Dalí escrigué que Harry era la vida involuntària, purament orgànica, una petita cosa que es belluga fins i tot més inconscientment que els petits animals; es belluga com s’obren les baines de les mongetes, tot sol. En comparació —segons Dalí— al seu costat Keaton és un místic i Chaplin un putrefacte. Albert Serra (Banyoles, 1975) és un director de cinema que ha conreat cert prestigi internacional amb una proposta artística al marge del comú a través d’una identitat obstinada que ha inclòs, entre altres elements reiteratius, el treball amb actors no professionals sense guió. En fi, no actors que no actuen.

“Per això m’agraden tant els actors no professionals”, escriu Serra: “No són conscients d’ells mateixos; els seus impulsos i els seus moviments són pures reaccions químiques a un estímul, sense reflexió”. I la càmera, a voltes com decandida entre la vegetació, filma aquests no actors com qui els espia. Així passa en Honor de cavalleria reunida per Cahiers du Cinéma amb les millors pel·lícules del 2006. Obtingué el premi Fipresci a la Viennale, 2006; premi Barcelona de Cinema 2006. Era el primer llargmetratge de l’autor mínimament distribuït, en què el Quixot i Sancho, de sobte, erren prat a través, fent camí, tot just avançant cap a un destí en suspens. I el paisatge és el so del banal, el de la gleva trepitjada, el dringar del somnieig d’armadura que carreteja el Quixot, el xerric de l’espasa, l’esbufec del cavall, el fresseig del riu i les fulles. I els grills.

Els grills, els saltamartins i les cigales en febrós diàleg, xerrotegen des dels encontorns del poderós entramat sonor, hiperrealista, que dóna un volum sumptuós a les pel·lícules de Serra. La natura tangible que conversa al llarg dels plans desmesuradament quiets i obagosos. Tot d’una podríem sentir que es tracta d’una orquestra sense director, abandonada en un garbuix de sorolls indistingibles i sense cap finalitat. I tot d’una podríem adequar la nostra disposició d’espectador a la freqüència de les seves notes i la seva longitud, al seu esquema i finalment al seu cant: la bellesa inesperada que tot aquest caos tendeix a crear.

El cant dels ocells és Gran Premi del Jurat al Millor Llargmetratge al Festival Entrevues 2008, Belfort; Gran Premi al Millor Llargmetratge a l’Split Film Festival 2008; premis al Millor Llargmetratge en Versió Original, Millor Director i Millor Fotografia als premis Gaudí 2009. Els tres Reis de l’Orient, en un trànsit en suspens, erren també entre els confins sonors de l’espessor i la calma, de la llum i l’ombra, com idees que lluiten i se solapen. A la nuesa dels diàlegs que proposa Serra, s’hi contraposa la voluptuositat de la xerrameca vegetal, animal i mineral d’un territori salvatge també en un trànsit circular entre el dia i la nit, entre Giacomo Casanova i el comte Dràcula, dallat per inesperades ratxes de vent que ho silencien tot de tant de soroll, com un crit.

A Història de la meva mort —Pardo d’Oro al millor llargmetratge, Locarno Film Festival 2013—, Casanova degusta una magrana amb fruïció sonora. Cruix la fruita esquinçada per les dents i els llavis en xuclen el suc. La masticació marca el ritme de l’escena i la deglució obre un espai per a la paraula, minsa però justa. El desig amb què es devora i que devora. El camí de Casanova cap a la seva mort a les terres fosques on senyoreja Dràcula. “Això és la realitat”, diu Casanova. “L’olor de la sang”, li respon el seu criat. Una sang que en el crepuscle boscós de Transsilvània fa olor de degoteig sincopat sobre l’herba, de víscera que espetega en el foc, de grill que canta febrosament. I els grills són senyors del crepuscle, amb el seu cant de vida involuntària, purament orgànica. El cinema d’Albert Serra, com recorda Pere Gimferrer, “explora les zones de transició entre la llum i l’obscuritat”. I és en aquesta regió crepuscular, “en el sentit literal i metafòric del terme, on viuen els personatges d’Albert Serra”. I és per això que canten els grills en el crepuscle de Lluís XIV, el Rei Sol, en obrir pas a la nit que ja és aquí i a la llarga nit que ha de venir. La mort de Louis XIV (2016), que aviat podrem veure a les pantalles espanyoles, ha donat a Serra el prestigiós premi Jean Vigo, cosa que l’atansa a Jean-Luc Godard, Alain Resnais o Claude Chabrol. Lluís XIV, colgat en el llit reial, transita lentament cap a la mort que, un cop més, és un trànsit en suspens. I en aquest, de moment, darrer film, de nou a propòsit de personatges que són mites culturals gegantins, ens coopta el correlat objectiu del grill per oferir una bellesa del caos, una “fantasia pura a través d’elements que són extremadament realistes, fins i tot feréstecs, salvatges”, per dir-ho com ha descrit Albert Serra.

Els grills, la bellesa i Albert Serra

El film ‘La mort de Louis XIV’ (2016) d’Albert Serra ha obtingut el prestigiós premi Jean Vigo. Això l’atansa a Jean-Luc Godard, Alain Resnais o Claude Chabrol. Lluís XIV, colgat en el llit reial, transita lentament cap a la mort que, un cop més, és un trànsit en suspens

Albert Serra recorda que Dalí s’emocionava amb l’estrella del cinema mut Harry Langdon per la capacitat de ser “vida involuntària”. Serra recorda que Dalí escrigué que Harry era la vida involuntària, purament orgànica, una petita cosa que es belluga fins i tot més inconscientment que els petits animals; es belluga com s’obren les baines de les mongetes, tot sol. En comparació —segons Dalí— al seu costat Keaton és un místic i Chaplin un putrefacte. Albert Serra (Banyoles, 1975) és un director de cinema que ha conreat cert prestigi internacional amb una proposta artística al marge del comú a través d’una identitat obstinada que ha inclòs, entre altres elements reiteratius, el treball amb actors no professionals sense guió. En fi, no actors que no actuen.

“Per això m’agraden tant els actors no professionals”, escriu Serra: “No són conscients d’ells mateixos; els seus impulsos i els seus moviments són pures reaccions químiques a un estímul, sense reflexió”. I la càmera, a voltes com decandida entre la vegetació, filma aquests no actors com qui els espia. Així passa en Honor de cavalleria reunida per Cahiers du Cinéma amb les millors pel·lícules del 2006. Obtingué el premi Fipresci a la Viennale, 2006; premi Barcelona de Cinema 2006. Era el primer llargmetratge de l’autor mínimament distribuït, en què el Quixot i Sancho, de sobte, erren prat a través, fent camí, tot just avançant cap a un destí en suspens. I el paisatge és el so del banal, el de la gleva trepitjada, el dringar del somnieig d’armadura que carreteja el Quixot, el xerric de l’espasa, l’esbufec del cavall, el fresseig del riu i les fulles. I els grills.

Els grills, els saltamartins i les cigales en febrós diàleg, xerrotegen des dels encontorns del poderós entramat sonor, hiperrealista, que dóna un volum sumptuós a les pel·lícules de Serra. La natura tangible que conversa al llarg dels plans desmesuradament quiets i obagosos. Tot d’una podríem sentir que es tracta d’una orquestra sense director, abandonada en un garbuix de sorolls indistingibles i sense cap finalitat. I tot d’una podríem adequar la nostra disposició d’espectador a la freqüència de les seves notes i la seva longitud, al seu esquema i finalment al seu cant: la bellesa inesperada que tot aquest caos tendeix a crear.

El cant dels ocells és Gran Premi del Jurat al Millor Llargmetratge al Festival Entrevues 2008, Belfort; Gran Premi al Millor Llargmetratge a l’Split Film Festival 2008; premis al Millor Llargmetratge en Versió Original, Millor Director i Millor Fotografia als premis Gaudí 2009. Els tres Reis de l’Orient, en un trànsit en suspens, erren també entre els confins sonors de l’espessor i la calma, de la llum i l’ombra, com idees que lluiten i se solapen. A la nuesa dels diàlegs que proposa Serra, s’hi contraposa la voluptuositat de la xerrameca vegetal, animal i mineral d’un territori salvatge també en un trànsit circular entre el dia i la nit, entre Giacomo Casanova i el comte Dràcula, dallat per inesperades ratxes de vent que ho silencien tot de tant de soroll, com un crit.

A Història de la meva mort —Pardo d’Oro al millor llargmetratge, Locarno Film Festival 2013—, Casanova degusta una magrana amb fruïció sonora. Cruix la fruita esquinçada per les dents i els llavis en xuclen el suc. La masticació marca el ritme de l’escena i la deglució obre un espai per a la paraula, minsa però justa. El desig amb què es devora i que devora. El camí de Casanova cap a la seva mort a les terres fosques on senyoreja Dràcula. “Això és la realitat”, diu Casanova. “L’olor de la sang”, li respon el seu criat. Una sang que en el crepuscle boscós de Transsilvània fa olor de degoteig sincopat sobre l’herba, de víscera que espetega en el foc, de grill que canta febrosament. I els grills són senyors del crepuscle, amb el seu cant de vida involuntària, purament orgànica. El cinema d’Albert Serra, com recorda Pere Gimferrer, “explora les zones de transició entre la llum i l’obscuritat”. I és en aquesta regió crepuscular, “en el sentit literal i metafòric del terme, on viuen els personatges d’Albert Serra”. I és per això que canten els grills en el crepuscle de Lluís XIV, el Rei Sol, en obrir pas a la nit que ja és aquí i a la llarga nit que ha de venir. La mort de Louis XIV (2016), que aviat podrem veure a les pantalles espanyoles, ha donat a Serra el prestigiós premi Jean Vigo, cosa que l’atansa a Jean-Luc Godard, Alain Resnais o Claude Chabrol. Lluís XIV, colgat en el llit reial, transita lentament cap a la mort que, un cop més, és un trànsit en suspens. I en aquest, de moment, darrer film, de nou a propòsit de personatges que són mites culturals gegantins, ens coopta el correlat objectiu del grill per oferir una bellesa del caos, una “fantasia pura a través d’elements que són extremadament realistes, fins i tot feréstecs, salvatges”, per dir-ho com ha descrit Albert Serra.