ALMA, una mirada a

En Bender busca company de pis

Com seran les ciutats del futur? Podem fer que siguin més amables per a les persones? La innovació urbanística i la cohesió social poden anar de bracet? Són algunes de les preguntes a què el cicle de xerrades La construcció de les ciutats del futur, en en el Palau Macaya de la Obra Social ”la Caixa”, intentarà respondre durant el mes de juny. Aprofitem l’ocasió per parlar amb un dels ponents, l’assessor del programa de ciutats de la ONU Miquel Barceló, que ens explica que, en realitat, la ciutat del futur s’assemblarà més a les antigues ciutats romanes, amb nuclis urbans densos i grans espais destinats a la vida pública, que a la metròpolis de tubs i cotxes voladors per on es passejaven els personatges de Futurama.

Com s’adapta l’urbanisme als grans canvis econòmics i socials del nostre segle?
El nostre sistema econòmic, tecnològic i social s’està transformant radicalment. A la ciutat industrial del segle xx, el model econòmic es basa en les fàbriques com a centres de producció, que s’ubiquen a fora de la ciutat perquè generen fum i soroll i són agressives amb el medi urbà. Per això és un model que especialitza el territori: es creen uns espais de residència i un altres de producció, i la mobilitat es basa en el cotxe perquè les persones es puguin desplaçar entre aquests espais. Al segle xxi, però, les unitats productives ja no es troben a fora de la ciutat, ja sigui per les energies renovables o perquè l’economia i la producció es basen més en la informació. Per tant, no podem continuar especialitzant el territori. L’urbanisme ha de canviar i, de fet, està canviant.

Aleshores, com serà la ciutat del futur?
Hem de tornar a la ciutat compacta, a la ciutat mediterrània. Una ciutat que barregi els usos, on puguem viure i treballar. És una ciutat densa, perquè el seu model productiu és un model en xarxa: si l’economia industrial era una economia de l’especialització, la del coneixement és una economia de la interrelació. I la innovació social depèn d’aquesta relació entre les persones. Per això, cal crear espais que convidin a aquesta relació. Es tracta d’un canvi històric que s’està havent d’aplicar a les ciutats d’arreu del món. En cas contrari, es col·lapsen, no son gaire eficients i, com que no hi ha trobades entre la gent, tampoc no són innovadores.

Segons la ONU, el 2050 el 66 % de la gent viurem en entorns urbans. La quantitat de recursos i energia necessaris per a la vida urbana anirà creixent?
Ara el 70 % del consum energètic es destina a transport. La nova ciutat reduirà aquest consum, perquè no serà més gran, sinó més densa. I com més densitat, menys moviment i menys consum energètic. I més eficient. La ciutat del segle xx no es eficient en aquest sentit, perquè una sola persona quan es desplaça en cotxe a la feina consumeix una quantitat d’energia brutal. Però si jo hi puc anar caminant, com a molt, gasto les sabates!

O sigui que ara continuem vivint a ciutats del segle xx?
Estem en un moment de transició. Hi ha un consens mundial en el fet que cal passar a un model de ciutat del segle xxi per evitar el col·lapse. No fa gaire, per exemple, vaig ser a Lima. Trigues unes tres o quatre hores a creuar-la i, per tant, la ciutat està permanentment col·lapsada. A Bogotà, Buenos Aires i París els passa el mateix. Londres té un gran sistema de metro, però també està col·lapsada; d’aquí ve la idea d’aplicar una taxa de congestió als vehicles privats per accedir al centre. Però la solució és aquesta o un urbanisme nou enfocat de manera que la gent pugui viure a prop d’on treballa? Això sí, tal com passa amb tots els canvis, aquesta transició planteja altres problemes, com ara la gentrificació, que cal intentar solucionar per la via de l’habitatge públic i dels lloguers per a joves, una qüestió gens fàcil de resoldre. I també cal introduir models d’innovació social, ja que el risc de fer ciutats poc equitatives i poc cohesionades socialment és elevat.

Com es poden millorar els espais urbans sense trencar-ne la cohesió social?

En els primers models que vam contrastar, com el projecte [email protected] de Barcelona, la innovació consistia a integrar el plantejament urbanístic amb l’estratègia econòmica. De mica en mica vam anar introduint les innovacions energètiques i, ara, hem introduït les socials. Però no hi ha una solució màgica. És a partir de la pràctica i de contrastar models que vas millorant la teoria. I ens trobem en aquest punt.

Tot això està relacionat amb aquest concepte de “dret a la ciutat” del qual ara es torna a parlar tant?

Exacte. Una persona que es veu expulsada d’un barri per l’apujada dels preus de l’habitatge perd el dret a la ciutat, que hauria de ser un dret igualitari i democràtic. Tot el món hauria de tenir dret a l’habitatge i a l’ús dels serveis i els espais públics. La gentrificació és l’enemic principal, però també seria un error no canviar el model de ciutat, perquè els preus augmentarien igual i, a més, s’arribaria al col·lapse.

El [email protected] també treballa en aquesta idea de recuperar l’espai públic?
Per descomptat. El plantejament urbanístic normalment cedeix el 10 % del sòl a l’espai públic, per a carrers i altres. El [email protected] cedeix entre el 30 i el 40 %. D’aquest 40 %, el 10 % són espais verds i un 10 %, habitatge públic. Amb les 200 ha de sòl que té el [email protected], la ciutat sencera guanya 60 ha de sòl públic, que són 600.000 m2 d’espai per a la gent. I el propietari té l’obligació de cedir aquest espai. El nou urbanisme s’ha de posar al servei de l’interès públic i ha de ser capaç de generar espais per als ciutadans a partir d’eines jurídiques.

Com es poden aprofitar les ciutats de les noves tecnologies?
Encara que sigui enginyer, soc una mica escèptic al concepte de smart cities i a aplicar les noves tecnologies a l’urbanisme. Crec que una aproximació excessivament tecnològica fa perdre el sentit del servei al ciutadà. El sociòleg Richard Sennet va escriure un gran article en què explicava que l’enfocament tecnològic de la ciutat ha de partir del servei públic i dels ciutadans, i no de la tecnologia. Si no, corres el risc de perdre de vista que l’objectiu és facilitar la vida dels ciutadans o de caure en la bretxa digital i que certs sectors de la població tinguin dificultats d’accés a aquestes tecnologies.

De quina manera influeix el disseny urbà en la qualitat de vida de les persones?
Poder anar a la feina a peu o en transport públic, en comptes d’haver d’agafar el cotxe i passar-se dues hores en un embús, és qualitat de vida. Passejar en un entorn amable, amb espai públic, és qualitat de vida. Que els cotxes que circulen siguin elèctrics, fet que fa disminuir la contaminació, és qualitat de vida. No tan sols hem de mutar cap a un altre model de ciutat per motius d’eficiència econòmica, sinó també per millorar el dia a dia de les persones, a més de per garantir-ne el creixement personal i professional.

Fotografia: Rita Puig-Serra

Pots llegir més històries com aquestes a  ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social ‘la Caixa’