Antiga Bagan, Myanmar. Foto de Guilherme Romano

Els Rohingya i el silenci de Kyuat Su: els pilars de l’antiga Birmània

Myanmar descansa sobre tres silencis: el silenci de les pedres al llarg de la majestuosa vall de Bagan; el silenci de la por que torna cega la seva gent i la vesteix d’una rara feblesa; i el silenci de la contemplació, la meditació i el repòs
M

yanmar, l’antiga Birmània, és un dels sis Estats travessats pel riu Mekong, un riu ample, tèrbol i callat que li fa de frontera natural al sud est. El país descansa sobre tres silencis. El silenci de les pedres al llarg de la majestuosa vall de Bagan, el silenci de la por que torna cega la seva gent i la vesteix d’una rara feblesa i el silenci de la contemplació, la meditació i el repòs.

El silenci de les pedres mereix una visita tranquil·la i, com a mínim, una posta de sol des del capdamunt d’una de les pagodes que algú va considerar prescindibles per estranyes circumstàncies de la història.

El segon silenci, el de la por, els acompanya de fa 200 anys. Abans que el 17 de juliol de 1947 un grup de paramilitars assaltés la reunió del Consell Executiu de Birmània (per al traspàs de competències una vegada acordada la independència) tot feia pensar que el vell taciturn estava a punt de ser vençut. Però durant l’envestida el president Aung San i sis dels ministres van ser assassinats, i el silenci, profund i fosc, va tornar a imposar-se. Quaranta anys més tard la filla del president mort, Ang San Suu Kyi, tornava al país per atendre la mare convalescent. Llavors tenia 42 anys i de forma imprevista es va veure subjugada al capdavant d’una nova revolta que tenia com a finalitat l’obertura del país, estancat en un ideari complex que la revista News Week ja havia titllat d’amalgama entre el budisme, el marxisme i la superstició – febrer de 1974.

Antiga Bagan, Myanmar. Foto de Guilherme Romano

L’avalot va ser promogut a Rangun (ara Yangon) pels estudiants i aviat es va estendre. Era el 8 d’agost de 1988 – la revolta del 8888 –. Poques hores més tard la ràtzia quedava placada i l’antic silenci tornava a imposar-se en forma de Junta Militar. Fins i tot, malgrat la victòria del partit de la mateixa San Suu Kyi a les eleccions de 1990, la por ha romàs fins avui. Davant la disjuntiva de quedar-se a Myanmar (abans Birmània) o tornar amb la seva família, l’activista va optar per quedar-se al país. La gesta li ha valgut un grapat de reconeixements, entre ells el Nobel de la Pau. Tot i així, que el caràcter de les manifestacions agafés volada internacional va dur el règim militar a sotmetre l’activista a 15 anys d’arrest domiciliari. Abocada a la pobresa i la misèria d’una casa amb importants desperfectes, San Suu Kyi va entregar-se al tercer dels silencis tot aprofundint en els idearis de la no violència de Gandhi i en la pràctica del budisme. De totes maneres en els darrers temps el silenci virtuós de San Suu Kyi i, en general, el de la comunitat budista s’ha vist alterat per uns fets que han saltat a la llum pública i que han posat en entredit la coherència del procés birmà. Se’ls retreu oclusió i complicitat amb la repressió contra grups tribals del país. Sobretot la referida al poble Rohingya, d’ètnia musulmana. Quan els mitjans i la comunitat internacional n’ha demanat explicacions a San Suu Kyi, la Premi Nobel de la Pau ha argumentat que es tracta d’un corrent d’opinió – per ser exactes ha parlat d’un iceberg de desinformació – que afavoreix els interessos del terrorisme islàmic. Jo mateix també vaig demanar sobre el tema a la població durant l’estada però totes les preguntes van acabar en un cul de sac darrere el qual s’amaga l’aprensió.

Myanmar State Counsellor and Foreign Minister Aung San Suu Kyi. Photo by LYNN BO BO/EFE/Newscom/lafototeca.com

El propi mapa de l’antiga Birmània és un cúmul de culs de sac. Un tramat de senders tancat al viatger per motius reservats que cus un territori a voltes salvatge i bellíssim. Així i tot encara és possible fer ruta fins a poblats remots. Un d’aquests poblats és Kyuat Su, de la tribu Pa-Oh què significa “ous trencats”. La llegenda explica que els Pa-Oh són descendents del creuament d’un home i una dragona que, sense reconèixer-se l’un a l’altre degut a la foscor, van conviure un temps dins una cova i van concebre dos ous. Els ous van ser abandonats quan la parella es va adonar de la seva incompatibilitat i més tard van ser traslladats a un monestir budista per dos monjos que se’ls van ensopegar.

Vaig arribar a Kyuat Su que ja era fosc. Feia fred i plovia. Em van acollir en Ta i la May, ell 64 i ella 88 anys. Vaig ser obsequiat amb un sopar excepcional i una estona al voltant de la llar de foc que presidia la sala central de la casa. Em van explicar que se sentien complaguts perquè el govern els havia promès que durant els propers mesos al poblat hi arribaria l’electricitat per primera vegada a la història. Me’n parlaven com si la llum els hagués de traslladar a una òrbita de felicitat desconeguda. Acabada la vetllada, una vegada dins les mantes que cobrien el futon desplegat sobre el terra de bambú, els vaig sentir conversar a l’habitació contigua. Parlaven de forma calmada. El to era el d’explicar-se coses. Ara un, ara l’altra. Potser comentaven com havia anat el dia. De vegades somreien. No sé si vam adormir-nos a la vegada. Aquella pau em va acomodar al tercer pilar de l’antiga Birmània, prop del silenci al qual havia aconseguit situar-se San Suu Kyi durant el seu arrest domiciliari. Però em temo que la irrupció de la llum a Kyuat Su no farà sinó destorbar-lo i allunyar-lo una mica més del que un dia pot arribar a ser la nova Birmània.

Antiga Bagan, Myanmar. Foto de Guilherme Romano