Patrocinat per:

Col·lecció de commutadors i encaminadors que mantenen en contacte els centres de dades de Google. Iowa, EEUU (2012)

El monopoli del coneixement

El salt cultural és tan enorme que la visió malrauxiana de formar el gust i mostrar les vies per ampliar coneixement des de la cultura ha quedat desbordada pel que opinen els consumidors que són els que ara estableixen les pautes de consum i dicten el que hem de veure, llegir i fins i tot pensar
Cartell de la pel·lícula El Manantial, del director Ayn Rand.

Un dels fenòmens més interessants que ens ha portat la digitalització és que cada dia és més determinant la demanda (el que pensen els usuaris/consumidors) que l’oferta de les empreses que fins fa molt poc establien el gust del públic i marcaven les tendències del mercat. El salt cultural és tan enorme que la visió malrauxiana de formar el gust i mostrar les vies per ampliar coneixement des de la cultura ha quedat desbordada pel que opinen els consumidors que són els que ara estableixen les pautes de consum i dicten el que hem de veure, llegir i fins i tot pensar. El malson d’Ayn Rand, que denuncia en la seva obra The Fountainhead [El Manantial], consistent en veure com s’imposa la dictadura de les comunitats, de les masses, dels col·lectius, de l’opinió del poble en general sobre el talent individual, sembla complir-se. En el film, l’arquitecte Howard Roark [un tribut a Frank Lloyd Wright], que decideix lluitar de forma individual contra els convencionalismes i prejudicis socials que l’impedeixen desenvolupar la seva obra arquitectònica, avui seria completament derrotat per les xarxes socials que imposen els seus veredictes estètics i polítics amb la força d’una majoria anònima i fantasma contra l’opinió creativa individual. La potència de la digitalització afecta tant l’univers privat com el públic, provocant confrontar la utopia tecnològica a la distopia com a forma d’acabar amb el lliure albir.

Fotograma de la pel·lícula El Manantial, del director Ayn Rand

Les visions més catastrofistes i alarmistes d’aquest fenomen en expansió que representen les xarxes socials reclamen que observem com estan aplanant els continguts, com estan violentant la nostra privacitat, com han descentrat la nostra mirada i la nostra atenció i com estan eliminant la frontera entre realitat i virtualitat. D’altra banda, els entusiastes dels nous models de comunicació apel·len a la millora de les possibilitats de contrastar informació, a la millora de la defensa de la llibertat i a la capacitat per convertir la Terra en una espessa i eficient xarxa de comunicació que millora la nostra comprensió del món.

El que mai permetríem en la realitat, que un home ens observés des d’una finestra a tota hora per saber els nostres gustos personals, estem disposats a fer-ho a les xarxes, mostrant-nos i despullant-nos

Centre d’emmagatzematge de dades de Facebook a Prineville, Oregon, EEUU (2011).

El que podem constatar, tant en un cas com en l’altre, és que l’esforç d’empreses com Google, Facebook o Amazon per dominar les dades, els continguts i el control dels comportaments dels usuaris, planteja raonables dubtes sobre si estem perdent la capacitat de decidir per nosaltres mateixos. El monopoli del coneixement que posseeixen les tres megaempreses de la comunicació implica preguntar-se quin és el límit de control de la nostra realitat que disposen dels mitjans econòmics per fer presonera la voluntat dels individus usuaris. La capacitat de postular com a projectes col·laboratius i oberts, al mateix temps que el seu monopoli es mostra als usuaris com a positiu en plantejar un compromís social i presentar-se com a empresa de servei públic, com a extensió del que és públic sense ser-ho, ens permet veure fins a quin punt la discussió no és sobre el manteniment de la llibertat de mercat sinó de l’apropiació de les nostres llibertats. La seva estratègia té com a principal aliat l’aposta per la gestió de la realitat des dels algoritmes que permeten conèixer i monitoritzar els consumidors, conèixer el que pensem.

El que mai permetríem en la realitat, que un home ens observés des d’una finestra a tota hora per saber els nostres gustos personals, estem disposats a fer-ho a les xarxes, mostrant-nos i despullant-nos. La privacitat, un dels drets més importants en la vida d’una persona, és destruïda quan es deixa exposada als ulls públics, a un escrutini dels nostres actes des de la seva moralitat. Un món controlat, indexat, datificat, relacionat, interconnectat i disponible les 24 hores del dia, hauria de començar a qüestionar-se i legislar-se. Cal recordar que la força d’aquest món que representa internet es va alliberar sense regles, sense normatives i sense una anàlisi profunda de les seves conseqüències, de manera que seria positiu i lògic començar a sotmetre el món virtual al mateix escrutini que fem al món real, basat a traçar una estratègia que permeti recuperar la llibertat i privacitat dels ciutadans i que posi límits a la concentració del coneixement en mans de les grans corporacions de la comunicació. La gran paradoxa a la qual assistim és que les grans corporacions de la comunicació tanquen el pas als creatius, als autors, als Howard Roark del món, quan els seus propis creadors, Steve Jobs, Jeff Bezos o Mark Zuckerberg, van poder actuar gràcies al fet que el coneixement no estava en unes poques mans i quan els gustos i tendències dels consumidors i usuaris no dictaven les estratègies de les empreses.