Colette The NBP
Colette a l'obertura del seu saló de bellesa, 1932. Cortesia: Arxius de la CSU / Col·lecció Everett / Alamy Stock Photo

El llibertinatge de Colette: un esperit lliure de tota constricció

Escriptora, de negra literària a presidir l’Acadèmia Goncourt. Actriu de teatre i ballarina. Guionista i directora de cinema. Bisexual, atea i promíscua. Periodista de guerra i crítica musical. Icona d’estil i d’opinions conflictives. Dissenyadora de producte. Colette, l’autora francesa amb més longsellers a dia d’avui, resumia la seva vida així: “L’amor va ser el pa de la meva vida i de la meva ploma”.
E

l 3 d’agost de 1954 moria Sidonie-Gabrielle Colette, coneguda internacionalment per la seva novel·la Gigi, portada al cinema poc després per Vincente Minnelli el 1958. Un film que no li va permetre, com tant li agradava a ella, beneir i condemnar. Dos verbs crucials. Colette, l’única dona membre de la Legió d’Honor francesa, no va tenir dret a un funeral religiós a una França profundament catòlica per la seva condició d’atea i per haver-se divorciat dues vegades, a banda de la seva vida moralment escandalosa en aquella època. Ara bé, parafrasejant Bob Dylan, els temps estaven canviant al país gal i la República Francesa va organitzar un funeral d’Estat per a ella. Fou la primera vegada que aquesta cerimònia tenia lloc per honorar una dona. Avui, roman al cementiri de Père-Lachaise.

Colette és, admirant la seva trajectòria, una de les icones que no necessiten el sentiment reivindicatiu polític, sinó només fixar-se en com va obrir el camí perquè les dones visquem lliurament, en el més ampli sentit del mot llibertat, sense ser objectes sinó subjectes. Queda molt camí per recórrer però la trajectòria de Colette és inspiradora i captivadora.

Coco Chanel, Sylvia Plath, Montserrat Roig, Virgina Woolf, Lee Miller, Frida Kahlo, Clara Campoamor, Marie Curie, Rigoberta Menchú, Madonna, Maria Mercè Marçal, Lady Gaga, Victoria Kent, María Luz Morales, Alexandria Ocasio-Cortez i moltes altres. En paraules d’una més, la gran Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s’arriba a ser-ho”. Segles i dècades amunt i avall -i benvingudes les discrepàncies-, el 8 de març celebrem un dia que, personalment, penso que no té raó de ser. Cada dia som dones, cada dia lluitem pels nostres drets, però, de nou, davant les circumstàncies polítiques que ens assalten, és necessari que sortim al carrer sent qui som i reivindicant una igualtat molt necessària que no deixarem enrere. No és no.

Colette no es declarava feminista. De fet, quan al 1910 un periodista li va preguntar per aquest assumpte, ella va dir, en el seu habitual cinisme:“ Feminista jo? Vostè bromeja?”.

2019: Colette és, admirant la seva trajectòria, una de les icones que no necessiten el sentiment reivindicatiu polític, sinó només fixar-se en com va obrir el camí perquè les dones visquem lliurament, en el més ampli sentit del mot llibertat, sense ser objectes sinó subjectes. Queda molt camí per recórrer però la trajectòria de Colette és inspiradora i captivadora.

Filla d’una mare lliurepensadora, atea i lletraferida, va anar a l’escola pública, ben allunyada de les sotanes.

 

La seva llarguíssima trena pèl-roja, que li arribava als turmells, i el seu tarannà provincià sense tabús van aterrar a Paris de la mà del seu primer marit, Henry Gauthier-Villars, conegut a les esferes burgeses com a Willy. Adúlter compulsiu, vividor i tirà, es movia en els cercles de la intel·lectualitat i la luxúria de la capital francesa de finals del XIX a base d’explotar professors sense un cèntim que escrivien per a ell textos erudits que ell s’atribuïa a base d’uns pocs rals i d’atemorir qui confessés la veritat.

CAPTIVERI LITERARI

Colette, la noia amant de la natura i caràcter desafiador, no ho sabia, però en convertir-se en la seva esposa va patir aquesta situació de nul·litat literària en pròpia carn. “Willy li confia respondre la seva correspondència i, a posteriori, crítiques de teatre i musicals per al quotidien La Cocarde. El que mai va passar-li pel cap però és que estava sembrant el seu propi verí. Quan un dia, poc més d’un any després, instà la seva muller a escriure els seus records de l’escola primària, demanant-li incloure-hi detalls picants, Sidonie-Gabrielle albirà un abans i un després”, explica Justine Ferrer, crítica literària de Le Monde.

Maltractaments, persecucions per la casa de camp on Colette passava bona part del seu temps (un respir ennuegat, així podríem descriure aquella finca), tancada quasi dies sencers en una habitació en dejuni i sense poder anar al bany, van ser la tortura imposada per Willy

Claudine à l’école és la primera entrega d’una saga de diferents volums (algunes veus diuen que alguns  van ser destruïts per ella mateixa quan es va adonar que era una escriptora singular) que va esdevenir un furor literari.

En un moment de desesperació econòmica, Willy, que durant anys va guardar en un calaix aquests manuscrits, els va recuperar, va afegir-hi un editing que només consisteix en pinzellades d’erotisme abracadabrant, i va publicar el primer relat, Claudine à l’école. Follia. L’any 1907 ja s’havien venut mig milió d’exemplars. Maltractaments, persecucions per la casa de camp on Colette passava bona part del seu temps (un respir ennuegat, així podríem descriure aquella finca), tancada quasi dies sencers en una habitació en dejuni i sense poder anar al bany, van ser la tortura imposada per Willy per aconseguir els seus fruits: atorgar-se l’autoria d’aquests llibres i, en publicar-ne un cada poc temps, continuar amb la seva vida de disbauxa econòmica i sexual.

D’aquella barbàrie i durant una estada a Monts-Boucons, Colette va decidir deixar d’escriure només les històries de Claudine i va començar amb l’assaig en to biogràfic: “Em vaig llevar vagament amb un deure: escriure quelcom diferent (…) Em vaig donar compte del plaer, no agut, sinó honorable, per no parlar d’amor, al desplaçar la meva ploma”. Des d’aleshores va començar a publicar assíduament tot tipus de literatura.

En aquells moments ja havia aconseguit signar algunes peces com a Colette Willy, però no seria fins molts anys després, ja divorciada d’ell, que va lluitar legalment per recuperar l’autoria dels seus llibres, demostrant-la a través dels pocs canvis i anotacions (només centrades en accentuar la part morbosa del relat) que ell havia fet respecte dels quaderns originals.

DANÇA I EROTISME

Va ser precisament a Paris i a les soirées a les quals ella assistia amb en Willy on va començar a descobrir la seva bisexualitat. Després d’un triangle amorós amb una rica americana, va prendre consciència del fet que al seu marit no li importaven les seves infidelitats si eren femenines, només li importaven si eren amb homes. Tant és així que poc després va conèixer Mathilde de Morny, coneguda com a Missy, una aristòcrata lesbiana, transvestida i ex-drogoaddicta amb la qual van passar temps tots tres en múltiples ocasions i sense cap altre encontre sexual que el d’elles dues.

Durant aquells anys, Colette havia començat a rebre classes de pantomima i va reprendre la dansa. Es més, va decidir dedicar-se professionalment al teatre, que en aquella època era com dedicar-se a la prostitució. “D’aquí que alguns l’anomenin cabaretera, però en el fons era una increïble ballarina i coreògrafa amb autèntiques genialitats dadaístes, que la portarien a travar amistat amb mestres d’altres estils, com Debussy i Ravel, entre d’altres” ens exposa Claire Van De Velde, coreògrafa de dansa contemporània d’origen belga i establerta a Bayerout.

El seu espectacle, titulat Somni d’Egipte, en el qual Missy simula un arqueòleg i ella una mòmia que es va traient l’embenat, va causar molt de rebombori el dia de la seva estrena al Moulin Rouge. Crits, llançament d’objectes, insults… Després de la segona sessió, al dia següent, l’espectacle va ser prohibit pel prefecte Lépine pel seu contingut “lasciu”.

Res l’aturaria: durant anys va viatjar per Europa de sala en sala amb diferents obres summament innovadores i en les quals el nu femení era pràcticament el leitmotiv.

PERIODISTA VORAÇ

La seva vida amorosa va ser tan pirotècnica i convulsa que, com han dit molts periodistes, les seves biografies es llegeixen com si fossin novel·les. Després de Missy i altres amants, Colette es va casar amb Henry de Jouvenel, redactor en cap del diari Le Matin. Fruit d’aquest matrimoni va néixer la seva única filla, també anomenada Colette. La seva maternitat no va impedir que tingués un affair amb el fill del seu marit, 23 anys més jove que ella. En assabentar-se Henry, va demanar el divorci.

De Le Matin passa a escriure per Le Figaro, L’éclair i Bertrand. Poc després es casa amb Maurice Goudeket, un jueu al qual, un cop detingut per la Gestapo, Colette va salvar de les garres dels nazis gràcies a les seves amistats polítiques.

Tant la fascinava el periodisme en tots els seus gèneres, que va ser reportera de guerra durant el desembarcament de Normandia, com mostren les fotografies que li va fer una altra periodista i fotògrafa, la gran Lee Miller, per a Vogue.

“Colette deia que l’únic motiu pel qual no li molestava fer règim era per posar-se un Chanel. Tenien ideologies molt diferents, però van ser dones que duien pantalons, els cabells curts i que van imposar l’estil chic-confortable, que Coco va popularitzar i va esdevenir una autèntica revolució en la indumentària femenina de l’època”, explica Pilar Pasamontes

ELS PANTALONS I CHANEL

“Colette va crear el que podríem anomenar l’adolescent moderna de l’època. De fet, va ser qui va arrossegar Coco Chanel al Moulin Rouge. Hi ha moltes llegendes al respecte, com la que diu que Chanel apareixia reflectida en alguns dels personatges literaris de Sidonie-Gabrielle, però res està ben documentat. Ara bé, hi ha un fet que sí és cert. Colette deia que l’únic motiu pel qual no li molestava fer règim era per posar-se un Chanel. Tenien ideologies molt diferents, però van ser dones que duien pantalons, els cabells curts i que van imposar l’estil chic-confortable, que Coco va popularitzar i va esdevenir una autèntica revolució en la indumentària femenina de l’època”, explica Pilar Pasamontes, directora científica de l’Istituto Europeo di Design a Barcelona i experta en Coco Chanel.

És més, Colette va obrir als anys quaranta a la rue de Miromesnil de Paris un centre de productes de bellesa. Aquesta temptativa però, no va tenir cap èxit. La seva estètica minimalista i poc convencional no era la que les parisines, fascinades pel New Look de Dior, buscaven aleshores.

Nominada al Nobel de Literatura el 1948 poc abans de la seva mort i durant anys presidenta de l’Acadèmia Goncourt, Colette és encara avui un exemple d’allò que per natura la dona és: un ésser viu, en tots els sentits.

De la mateixa manera que la pel·lícula Coco avant Chanel, protagonitzada per Audrey Tautou, ens ofereix una mirada molt niquelada sobre una dona que no només va estimar Capel, sinó que, amb una ment molt estratègica i, molts cops, pel simple gaudi (com ha de ser), va tenir múltiples amants, la pel·lícula Colette, estrenada l’any passat, amb Keira Knightley i Dominic West, és també una mirada massa descafeïnada de l’escriptora i artista. Sembla que les icones no poden ser mostrades tal com eren quan apareixen a la gran pantalla, com en el cas d’Yves Saint Laurent, Chanel i, fins i tot, Freddie Mercury, entre d’altres.

 

Nominada al Nobel de Literatura el 1948 poc abans de la seva mort i durant anys presidenta de l’Acadèmia Goncourt, Colette és encara avui un exemple d’allò que per natura la dona és: un ésser viu, en tots els sentits.

Recordem-la avui, recordem-la cada dia i gaudim del seu art, perquè com va dir Montserrat Roig: “No et mors tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món”.