Cristiano Ronaldo The NBP
Cristiano Ronaldo firma autògrafs a Madrid, gener 2019. Foto: Emilio Naranjo/EFE/Alamy Live News.

El golejador, espectacular antiheroi: el cas Cristiano Ronaldo

Moltes pàgines s'han escrit a propòsit de la solitud del golejador i de la seva antològica voracitat, de les ratxes que el coronen o la misèria que experimenta quan la fortuna sembla donar-li l'esquena. Ja que, inclús si es valora la seva capacitat per assistir o fixar a la defensa, la seva missió prioritària és una altra, màximament concreta i coneguda: el gol. Per estètics que siguin els seus moviments o seductor el seu somriure, la comptabilitat dels seus encerts és l'única vara de mesurar, veritable espasa de Dàmocles que tampoc garanteix l'acceptació del seu paper en els següents exercicis.
U

n inspirador article de Daniel Gamper plantejava, fa unes setmanes, l’existència d’un plaer futbolístic vinculat a la contemplació del bon joc. Una mena de felicitat continuada, que no necessàriament culminaria en l’anotació. Amb absoluta justícia assenyalava Messi com a gran artífex i paradigma de jugador total, donada la seva capacitat per mobilitzar els elements i fins i tot sobreposar-se als capricis de la fortuna. La fe en el seu joc s’explicita amb gloriosa redundància mitjançant l’al·lusió a la seva santa persona com “Messies” -simptomàtica, improbablement casual homofonia- i emprant la xifra a la seva esquena com a vocals de la paraula amb què es refereix a la divinitat (D10S). Ironies de la vida, és per tots sabut que el nom de la figura que ha volgut fer-li ombra -amb qui s’ha repartit el trofeu dubtosament daurat durant una dècada- és gairebé sinònima, la qual cosa sobreabunda en l’antítesi dels personatges que representen.

Cristiano Ronaldo és en essència un definidor, un jugador que sembla jugar per a si, ja que bàsicament està content quan ell anota, i aplaudeix poc (o no gens) els gols dels companys. Les seves celebracions, en canvi, són explosives i -per a molts- motiu de provocació. La veritat és que acostumen a exhibir un cos cultivat a consciència, que se sap amb orgull centre de les mirades de mig món, no només del futbolístic. Si, des del punt de vista de l’estètica filosòfica, hem llegit en el text de Gamper que l’espectacle que mou Messi dóna molt que pensar, des del punt de vista de la narrativa teatral, o inclús cinematogràfica -tan susceptible a la mitomania- la figura del pistoler incomprès s’ajusta encara més idòniament a la persona de Cristiano Ronaldo. En l’enfrontament de tots dos, es dóna una paradoxa insuportable per l’especialista en gols: dels 9 anys que van conviure en la lliga espanyola, 5 d’ells l’argentí va acabar amb millors registres.

 

REVESSOS DE LA FORTUNA

La tòpica comparació amb els duels de Western no es deu només a la metafòrica del tret. El golejador és el justicier que s’intueix, però, al marge de la llei. Vol complir amb el seu deure per sobre de tot, fins i tot guanyant-se amb això la incomprensió dels seus semblants i propers. Ho ha reconegut recentment Luis Suárez, un altre gladiador excessiu, amb una pregunta retòrica: “Quin davanter no és egoista?”. En realitat, la versió maniquea del món, tan afí a la cosmovisió de Hollywood, no il·lustra amb propietat la situació. Es podria dir que hi ha bons, dolents, i justiciers. Doncs el primer que és víctima de la seva memorable i legítima missió -golejar- és aquell que acapara el protagonisme, i es posa en primeríssim pla, molt a prop dels deus. S’aproxima a la glòria, com un Ícar envanit per la seva eficiència, obrint les seves ales sobre el pèlag de possibles errors que -encara que ell no ho sap- el condemnaran.

Instal·lat a la vanitat del depredador, les antipaties cap a la persona de Cristiano Ronaldo es mantenen a l’ordre del dia, ja sigui sota la forma d’enveja -per ser “guapo i ric”, segons les seves paraules- o per una desconnexió de la realitat comuna; desconnexió que, per moments pot semblar gairebé absoluta, en demostrar poc companyonia o solidaritat. Gary Lineker, des del seu activíssim compte de Twitter, recentment li va donar un nou toc. I, no obstant això, algú podria preguntar-se, quina culpa té Cristiano si es perd en l’oceà una avioneta que transportava un company de professió precisament el mateix dia en què, després de presentar-se davant del jutge vestit com qui ha de desfilar per la catifa vermella -sent condemnat a pagar prop de 20 milions d’euros-, decideix fer-se un selfie al seu luxós avió?

Volar pot ser bonic, però les ales són sempre prestades. Identificar-se amb la causa primera de la realitat és un mal del qual ningú es troba completament lliure, tant menys els que més creuen saber.

La manca de perspectiva a propòsit de la pròpia centralitat en el món o d’empatia envers l’altre -la identificació amb el seu estat, per diferent que sembli- no representa un defecte exclusiu d’algunes professions. Ningú és aliè a la possibilitat de patir un atac d’ego, o de quedar instal·lat en l’absoluta “mateixitat” del nen durant més temps del previst. Poden experimentar aquells mals fins i tot els individus més formats, els especialistes en un determinat art, com s’havia obstinat a demostrar Sòcrates per corroborar o desmentir l’estranya asseveració de l’oracle. El problema, avui dia, és que els que més es beneficien de l’accés a la informació i el negoci de les xarxes socials, com a protagonistes d’un “espectacle” exponencialment lucratiu, enlluernen pel profund desconeixement de la fragilitat que fa possible la seva sustentació.

Volar pot ser bonic, però les ales són sempre prestades. Identificar-se amb la causa primera de la realitat i l’ordre necessari de coses, que els grecs anomenaven ananké, és un mal del qual -com dèiem- ningú es troba completament lliure, tant menys els que més creuen saber. Match Point, segurament la millor pel·lícula que Woody Allen va filmar durant els últims lustres, mostra de quina manera també la “bona sort” pot comportar una deïficació perniciosa. L’excepcionalitat de la pilota de tennis que colpeja a la cinta superior de la xarxa i cau de l’altre costat inexplicablement -afavorint al jugador inclús si no ho mereix- semblaria situar l’individu en una mena d'”estat d’excepció moral”. Però lluny de beneficiar-lo -segons els interessos mundans- el que fa és tendir el pont a aquella exaltació divina, i amb això a la possible corrupció interna. Aquesta mateixa idea ja l’havia plantejat Boeci, “últim dels romans i primer dels escolàstics”, a la seva Consolació de la filosofia, inqüestionable best-seller durant l’Edat Mitjana.

 

Certament, pensant en els antics podem recordar el lema llatí que deia que la sort afavoreix “als que s’atreveixen” (Audentes fortuna iuvat, al llibre X de l’Eneida de Virgili), i que Daniel Gamper semblava al·ludir al referir-se a la confiança que emana de les accions de Messi: “una fe immutable que, si ell hi va, el destí l’afavorirà”. En el cas del portuguès, però, aquesta sentència es troba enfosquida per la caïnita sospita -incomodíssim xiuxiueig- de saber-se el “segon més afavorit”. Una veritat insuportable, que tracta de liquidar per mitjans diversos. Així, el gutural bram -després del salt i gir, sense perdre mai de vista la ubicació de la càmera- busca acreditar la dimensió pragmàticament primitiva de l’afirmació pròpia com a triomfador, inclús en la seva replicació digital. Constatació del compliment del deure que eventualment remata la auto-evident gestualitat de “jo sóc aquí”. I, no obstant això, a través de la excessiva voluntat de mostrar-se molt a gust amb si mateix es valida el sentit profund d’aquella intuïció de Boeci: que la fortuna tendeix a ocultar el sentit de la veritable felicitat.

LA TANGENT DE L’HISTRIONISME

Aquells gestos són redundants i teatrals, inevitablement histriònics. I, amb tot, també simptomàtics, ja que revelen com de dur és estar sotmès a la tirania dels números. Tant pel que fa als gols anotats com per haver de carregar el llast de ser “segon”. Res a veure, cap llàstima que sentir -podria pensar-se- tenint present la situació de la majoria de treballadors. Costarà potser sentir empatia per un espècimen d’aquesta sort -si pensem precisament en els números que manegen, en les seves possibilitats econòmiques- però hi ha una veritat que tortura a tot ésser humà, i molt especialment al que es troba en l’epicentre de la responsabilitat comptable, per poc que ho pensi. I és que la tasca de l’anotador, màxima aspiració del treballador eficient, de l’hàbil, no pot competir amb la bellesa desinteressada i “gran” de l’artista (“È così triste essere bravi: si rischia di diventare abili” diu Jep Gambardella a la seva amiga milanesa després de fer l’amor).

La narrativa mítica que sovint es porta a col·lació és la d’un Narcís enamorat de si mateix: individu convertit en personatge, que s’ofega per causa de la seva prístina i fatalment atractiva representació.

D’altra banda, perdre’s en el recompte del que es posseeix no fa sinó confirmar la dimensió irreparable de la verdadera pèrdua, que experimenta exemplarment el Calígula d’Albert Camus després de la mort de la seva estimada. Davant la insatisfacció de no poder posseir l’impossible se li acudeix aplicar la lògica productiva -allò que sembla interessar als homes- fins a les últimes (sanguinàries) conseqüències: “Si li Trésor a de l’importance, alors la vie n’en a pas”. La qüestió, és què fer amb aquella veritat insomne, com seguir amb el dia a dia quan un és el més poderós d’entre els mortals sense ser completament un déu, com també succeix a l’Hiperió de Hölderlin.

L’altra narrativa mítica que sovint es porta a col·lació en parlar de Cristiano Ronaldo, la més evident d’acord amb la forma d’autocomplaença que impedeix prendre perspectiva, és la d’un Narcís enamorat de si mateix; individu convertit en personatge davant del meravellós reflex de la seva performance, que s’ofega per causa d’aquella prístina i fatalment atractiva representació. Calígula, antiheroi paradigmàtic, no s’ofega, però experimenta la culminació d’una vida d’excessos -èxtasi final, la seva mort, segons precisa l’acotació de Camus- a partir del simbòlic esquerdar-se del mirall. La disjuntiva que es proposa en el cas del golejador per suposat no és tan dramàtica, tot i que contraposa sense matisos victòria y derrota. Idea condensada en el lema de Garibaldi “Roma o morte” i que -tornant a l’infantilisme de l’ésser més proper als déus- es tradueix: “O César o res”.

 

La passió futbolística de Camus, autor d’aquella fabulosa i inquietant recreació teatral, ha transcendit per una frase, que en certa manera la sintetitza: “Ce que je sais de la morale, c’est au football que je le dois“. Com defensor dels drets socials, ell sempre va creure en el joc col·lectiu, en la repartició equitativa de tasques, responsabilitats i beneficis dins d’un mateix equip. En aquest sentit, Joaquín Dholdan recorda al seu llibre Genis del Futbol que Camus hagués volgut ser migcampista. No podent “donar joc” per haver trencat les seves sabates -explica- va haver de conformar-se amb ser porter. Certament allunyat de la tasca democratitzadora, però antítesi de la figura del golejador: defensor últim enfrontat cara a cara amb aquell individu veloç i determinat, inalterable en la cerca personal de la glòria, que es mira gustós en el mirall de la gesta que l’ha encimbellar i potser -fins i tot- tornar-lo immortal.

No descobrirem ara la sublimació afectiva que suposa antropològicament l’esport -resumida en la concepció de l’homo ludens– ni ens estendrem en la coneguda comparació amb la guerra, present ja en l’esperit agonístic dels grecs, que van destacar pel gust de la competició i el cultiu de l’excel·lència fins i tot al camp de batalla. “Heroi” és aquell que sobresurt per la seva valentia i integritat, que es converteix en exemple malgrat el seu inevitable infortuni i pot ser plorat i celebrat alhora, donant peu al fenomen anímicament reparador que Aristòtil definí com a catarsi. No obstant això, el “resultadisme” que exalça al golejador en la nostra societat de l’espectacle serà també la seva sentència, quan el transmuti en antiheroi, i la seva professionalitat difícilment pugui defugir la condemna que significa el no poder ser ni plorat.

L’adorat ídol passa a ser maleït quan l’efecte taumatúrgic s’esgota

Manuel Vázquez Montalbán va escriure, a un dels articles compilats a Futbol. Una religió a la recerca d’un Déu, “el davanter centre és un boig a part (…). Coneix la desesperança de tardes en què tots els forats estan tapiats i el públic crida: “Ximple!”. Ignorant el públic que els forats són buits misteriosos que de sobte s’apareixen als davanters centre més bojos, com els àngels antics s’apareixien a les verges millor disposades”. Al Santiago Bernabéu, l’estadi on es va viure una paròdia de Com ser John Malkovich -més surrealista encara que el film de Spike Jonze, i no és dir poc- quan el públic va lluir milers de màscares de Cristiano Ronaldo per tal que fos guardonat amb la pilota d’or el 2013, l’artista seria xiulat en repetides ocasions (2015, 2016, 2017 i 2018) degut al seu baix rendiment. L’adorat ídol passa a ser maleït quan l’efecte taumatúrgic s’esgota.

“TEATRO DEL BUENO” (LA VERITAT SURREALISTA)

L’experiència de “ser Cristiano” per un dia, per unes hores o minuts -com es planteja en aquell film- podria resultar plaent per a molts dels parapetats darrera de la falsa aparença d’aquella celebrity. La realitat inherent a la transformació que propicia la màscara ha estat explicitada per autors com Slavoj Zizek o Julia Kristeva des del psicoanàlisi lacanià o -més proper- pel filòsof barceloní Eugenio Trías, en forçar l’etimologia llatina del terme persona  (per/sonare) ja a seva obra Filosofia i carnaval: màscara que dóna volum al discurs dels actors que la porten, i que institueix l’ésser individual. El fet de coincidir amb un mateix sent un altre (fent veure que s’és un altre) és quelcom que qualsevol, des de l’edat infantil, pot gaudir, per poc que s’hi apliqui. Què succeeix, però, quan la màscara que un es posa és la d’un mateix? Una possibilitat és que, com li passa a John Malkovich al ficar-se en la seva pròpia ment, l’absoluta auto-referencialitat provoqui una mena d’indigestió metafísica. “I have seen a world that no man should see!“, exclama amb colpidor realisme l’actor John Malkovich en sortir-se de sí mateix, un fascinant exercici de metaficció per part dels artífexs.

 

Al fil d’aquella especulació surrealista (literalment: “sobre-realista”) pot passar que el fet d’estar projectat en tots com a mer personatge faci caure en el compte que essencialment no és més que això, un titella, sense entitat pròpia. La famosa expressió que diu que “el personatge s’ha menjat a la persona” seria aplicable a casos de sobreexposició teatral, la del nostre protagonista o la de certs entrenadors -José Mourinho al capdavant- amants confessos de les arts escèniques i víctimes de l’amor a la representació del seu rol. Podria entendre’s aquell histrionisme desaforat com una mena de condemna circular, de l’estil d’un Sísif o Tàntal. En suma, la cara oculta de la seva aparent riquesa, de la seva “fortuna”, segons explicava Boeci per oferir confort als desfavorits. Però, és clar -acceptem-ho- cal contemplar així mateix la possibilitat que l’histrió, qui s’enriqueix gràcies a la nostra passió per l’espectacle, visqui feliçment, aliè a l’amenaça de condemnes temporals o eternes.