El Barça, més que un escut

El FC Barcelona manté un escut prou ample en molts sentits per encabir entre les seves franges blaugrana i també entre les quatre barres tot un conjunt d’anhels, reivindicacions, valors i tradicions que van dur el club a dir-se a si mateix que era i és “més que un club”

E

l Futbol Club Barcelona és dels seus socis. Y també pertany als milions d’aficionats de Catalunya i d’arreu que el senten com part de les seves alegries i decepcions, del seu entusiasme i de les seves frustracions. A petita escala, això ja era així abans que l’escut que identifica el club  tingués la cèlebre forma d’olla i incorporés tot una arquitectura simbòlica que transcendeix els límits identitaris de la ciutat de Barcelona i adoptés la senyera i més clarament la Creu de Sant Jordi amb la voluntat d’adherir-se a la més àmplia catalanitat. Un escut prou ample en molts sentits per encabir entre les seves franges blaugrana i també entre les quatre barres  tot un conjunt d’anhels, reivindicacions, valors i tradicions que van dur el club a dir-se a si mateix que era i és “més que un club”. I com cantaven aquells, “tu ja m’entens”.

Ara, aquest 2018, la Junta Directiva proposarà a l’Assemblea de Compromissaris d’aquest 20 d’octubre  una “actualització” –així ho especifica el comunicat de la Junta- del seu escut. I per què no?

Del 1898 ençà, l’escut del Barça ha experimentat almenys una desena de transformacions, més grans o més petites, quasi totes volgudes i alguna d’imposada. Òbviament, la més dràstica és la dels anys 10 del segle XX, en què neix veritablement aquest escut del Barça, aquesta olla on bull tot un relat col·lectiu i que fins avui no ha variat en la seva essència i entenem que a cap Junta present o futura se li acudiria de malmetre. El que planteja la Junta actual és, com expliquen,  “fer front a les noves necessitats digitals i de consum de continguts” i, per fer-ho, l’equip de branding que ha treballat la idea proposa: la “supressió dels contorns negres interiors”; la “supressió de l’acrònim FCB”; donar “més visibilitat als diferents símbols que conformen l’escut i s’assoleix així més harmonia (Barcelona, Catalunya, Pilota i Bandera Blaugrana)”; reduir “el nombre de franges blaugrana” i passar “de 7 a 5”, i d’aquesta manera millorar-ne “el contrast” i aconseguir “una percepció en conjunt més blaugrana”. Finalment, la proposta “realça la posició de la pilota, que passa a ocupar una posició més central”. Bé, aquest és l’argumentari que defensa l’actualització de l’escut.

L’escut del Barça, el dels que som socis i el dels aficionats, és el veritable emblema d’aquesta idea de ser “més que un club”. I com a soci, el primer que em pregunto és si l’actualització que proposa la Junta malmet aquesta funció d’emblema. La resposta és: no. Jo vaig néixer amb la versió de 1975, que tenia reestablerta la senyera en tota la seva amplitud i havia abandonat la franja blanca sobre la qual descansava l’acrònim: ja sabem que a molts culers ens esparvera el blanc –en termes futbolístics- i més incorporat a l’escut o a l’equipació oficial (recordeu l’ensurt de la franja blanca de les mànigues de l’any 92-93 amb el canvi de proveïdor oficial de la vestimenta esportiva?). Després de la versió del 75 va venir la del 2002: i bé. I ara tenim una nova proposta.

Se’ns farà estrany no veure l’acrònim al mig de l’escut? Bé, doncs potser sí. Aquests i els altres elements que es modifiquen vulneren, ni que sigui mínimament i de manera epidèrmica, els valors de catalanitat, universalitat, compromís social i democràcia que abandera el club? Bé, doncs no. L’allunya de la massa social, veritable propietari del club (afortunadament)? No. Per tant, ¿un canvi per integrar millor l’emblema del club als nous canals de difusió? Vinga, som-hi.

És cert que en els darrers anys hem vist com alguns dels clubs europeus de primera línia amb els quals el Barça manté un context de competència no només esportiva redefinien els seus escuts, alguns més delicadament i d’altres pel boc gros. De l’Atlético de Madrid al Manchester City i, com a fi de trajecte, la Juventus de Torí. Ai, el cas de la Juventus: un capgirament tan dràstic que reconec que encara no entenc i que, de veritat, si fos aficionat de la Juve m’hagués fet parar boig.