Debussy o Monsieur Croche, un diàleg musical

Als cent anys de la seva mort, Claude Debussy segueix sent un músic misteriós i fora norma. La seva música té una perduració que sempre es renova. És molt curiós el seu llibre Monsieur Croche Antidilettante. Croche (Corxea) és l’alter ego del compositor que va fascinar Marcel Proust. La potència impressionista de Debussy continua viva en compositors del segle XXI, com ara la finlandesa Kaija Saariaho
S

i un compositor està injectat per sempre més en el cervell dels que vam néixer a la dècada dels setanta, aquest és Claude Debussy. Planeta imaginari, un dels primers programes juvenils que emetia TVE dissabte al matí en català, tenia com a banda sonora el seu Arabesque núm. 1, una melodia ondulant que convidava al somieig i que avui s’activa al meu mòbil cada cop que em truquen. Debussy també és al darrere d’un dels ballets més trencadors de principis de segle XX, el Prélude à l’après-midi d’un faune. En aquesta peça, un posseït Nijinski va escandalitzar el públic del Théâtre des Champs-Elysées de París en esbossar un gest d’onanisme. Després també hi ha el Debussy de Pelléas et Mélinsande, una òpera d’inspiració wagneriana que va fascinar un coetani seu, Marcel Proust. Un dels personatges de A la recerca del temps perdut, Madame Verdurin, fa ulleres a causa de Debussy, que li provoca una addició  “més forta que la cocaïna”.

Entre les facetes del considerat encara avui, cent anys després de la seva mort, un músic misteriós —cal escoltar els seus Ephigraphes antiques— i fora norma —La Chute de la Maison Usher—, potser la que menys es coneix és la de crític musical i teòric. Va ser al petit municipi bretó de Bécherel, paradís dels lletraferits, que fa uns anys va caure a les meves mans Monsieur Croche Antidilettante (Gallimard, 1926), de Claude Debussy. La primera edició és del 1921. El volum recull les crítiques que el compositor va fer entre els anys 1901 i 1914 de manera intermitent en diverses publicacions. Va començar amb La Revue Blanche i després va escriure per a Gil Blas i S.I.M. Però Debussy —amic de Mallarmé, Rimbaud i Verlaine— no es va limitar a escriure crítiques convencionals. Es va treure de la màniga un personatge, el senyor Croche (Corxea), amb el que dialoga per exposar la seva estètica. Antidiletant és la “professió” d’aquest opinador incisiu, asmàtic i noctàmbul: “El senyor Croche estima la música i aquest és el seu tema principal de conversa. Per a ell la música no és cap diversió fantasista, sinó un afer seriós”. Més endavant, Debussy l’evoca talment un amic perdut de vista: “Parlava molt baix, no reia mai, de vegades subratllava la seva conversa amb un somriure mut que començava pel nas i arrugava tota la seva cara com una aigua calma on es llança una pedra”.

El senyor Croche carrega contra el públic per la seva “indiferència” i els “especialistes”, als que titlla de curts de mires. La música? Intenta oblidar-la perquè li molesta a l’hora d’escoltar la que encara no coneix. “Intento veure, a través de les obres, els moviments múltiples que les han fet néixer i el que contenen de vida interior”. Croche defensa les “impressions”, un concepte que li deixa “la llibertat per preservar la seva emoció de qualsevol estètica parasitària”, i recrimina als músics no parar orella a “la música que està inscrita en la natura”. “No s’han d’escoltar els consells de ningú, sinó el vent que passa i ens explica la història del món”. Malgrat la seva saviesa, Croche desapareix al cap de tres cròniques i és Debussy qui pren la paraula. Sorprèn el seu mètode: Es pot xiular o no es pot xiular una partitura? Aquest ve a ser el seu barem per separar els bons dels mals compositors. El “gran” Bach, per exemple, no es pot xiular; Wagner, sí. Saint-Saëns, Massenet… no són sant de la seva devoció, mentre que R. Strauss el sedueix perquè “hi ha sol en la seva música”, sense oblidar Mussorgski, el seu ídol. “Avui dia la música serveix cada vegada més d’acompanyament a anècdotes sentimentals o tràgiques”, es lamenta. En canvi, considera que cal renunciar als “desenvolupaments parasitaris que espatllen belles coses” i alliberar la música de certes “manies de forma”. “No es tracta de carregar els ecos que es repeteixen amb un repic excessiu, sinó d’aprofitar-los per perllongar el somni harmònic en l’ànima de la gent. La col·laboració misteriosa de les corbes de l’aire, del moviment de les fulles i del perfum de les flors s’acompleix, ja que la música és capaç de reunir tots els elements en una entesa tan natural, que sembla participar de cadascun d’ells.”

Achille-Claude Debussy va morir el 25 de març del 1918 víctima d’un càncer als 55 anys, oblidat de tothom i sense veure el final de la Gran Guerra. La seva llavor impressionista continua viva en compositors del segle XXI, com ara la finlandesa Kaija Saariaho. Potser per això un dels seus articles, “L’oubli”, ens interpel·la més que mai: “No tinc cap intenció de contribuir a la història de la música. Només volia insinuar que potser anem errats si sempre toquem les mateixes obres, ja que pot fer creure a la gent que la música va néixer ahir, quan en realitat té un Passat del qual s’haurien de remoure les cendres: aquestes contenen la flama inextingible a la qual el Present sempre deurà una part del seu esplendor”.

Imatges destacades:
1. Retrat del músic Claude Debussy. Juny de 1908. Foto de LIFE Photo Archive
2. Pàgina del llibre The dilettante Hater, de Monsieur Croche.