De ruta per la Barcelona de Sagnier

Enric Sagnier no només va ser l'encarregat de projectar el temple que corona el cim del Tibidabo, sinó també d’unes 300 obres més al llarg i ample de la ciutat, que el converteixen en l'arquitecte més prolífer de Barcelona. Ningú va construir més que ell i, malgrat això, el reconeixement social que actualment gaudeix és escàs.
E

ns trobem en el punt més alt de Barcelona. Des d’aquí, el Temple Expiatori del Sagrat Cor, al Tibidabo, controla tot el que passa a la ciutat. Amb només alçar la vista cap a les muntanyes un s’adona de l’omnipresència d’un temple que serveix com a punt de partida perfecte per visitar la Barcelona d’Enric Sagnier (1858-1931) i descobrir un dels grans arquitectes de la ciutat.

Va saber adaptar-se als gustos de la burgesia catalana i va acabar per convertir-se en un dels seus arquitectes de capçalera

Enric Sagnier no només va ser l’encarregat de projectar el temple que corona el cim del Tibidabo, sinó també d’unes 300 obres més al llarg i ample de la ciutat, que el converteixen en l’arquitecte més prolífer de Barcelona. Ningú va construir més que ell i, malgrat això, el reconeixement social que actualment gaudeix és escàs en comparació amb la seva aportació arquitectònica. A l’època de les xarxes socials i el màrqueting podria considerar-se Enric Sagnier un dels grans absents en l’imaginari col·lectiu de la Barcelona modernista d’Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner.

Enric Sagnier va ser coetani de tots ells, encara que -segons expliquen les cròniques de l’època- mai es va considerar un artista, sí, en canvi, un bon professional. Tampoc es va cenyir als estils o als cànons, prioritzant sempre la sobrietat i funcionalitat de les seves obres, tant si es tractaven de projectes modernistes o més aviat clàssics. Va saber adaptar-se als gustos de la burgesia catalana i va acabar per convertir-se en un dels seus arquitectes de capçalera. Gran part de les seves obres van ser peticions i cases particulars de grans famílies de la Barcelona de finals del segle XIX. De totes elles, probablement sigui la Casa Arnús una de les més significatives. ‘La Pineda’, com és coneguda la que va ser residència del doctor Manuel Arnús, s’erigeix ​​gòtica, volumètrica i policromada a la Carretera de les Aigües, prop de la parada del funicular del Tibidabo. Des d’allà baixem fins Brusi per contemplar la que va ser casa d’estiu de la família Sagnier, i els jardins que la ciutat de Barcelona va dedicar recentment a Sagnier. La quarta parada d’aquesta particular ruta ens porta fins a la mateixa Avinguda Diagonal. Al costat del Passeig de Gràcia, i entre dos moderns edificis d’oficines, trobem l’Església de la Mare de Déu de Pompeia.

Aquí fem una parada al camí per descobrir un dels aspectes més destacats no només de l’obra, sinó també de la vida d’Enric Sagnier: la seva profunda fe cristiana. Catòlic i practicant, Sagnier va dedicar gran part de la seva vida a la religió des de la seva vessant professional, aconseguint el grau d’arquitecte diocesà de Barcelona. Algunes de les principals parròquies construïdes als barris obrers de les afores de la capital catalana, entre finals del segle XIX i principis del XX, són obra seva. Així mateix, va ser nomenat arquitecte oficial de la Basílica de Montserrat el 1903 i de la Catedral, i el Papa Pius XI, en reconeixement, el va nomenar Marquès de Sagnier el 1923.

Eclèctic, no només va tenir temps per projectar una mitjana de 10 obres per any, sinó també per dedicar-se a la vida política de la ciutat. El seu germà Joaquim va ser alcalde de Barcelona (1913-1914) i ell diputat en dues ocasions

DEL VATICÀ A PERTH

Marquès i arquitecte inclassificable, Enric Sagnier està present també en una de les grans artèries de Barcelona. Ens aturem ara al Passeig de Gràcia, concretament al número 2-4. Allà trobem les Cases Pascual i Pons encarregades pels germans Sebastià i Alexandre el 1890. Uns pocs números més amunt, al 37, trobem la Casa Mulleras. La sobrietat ornamental i estil neoclàssic l’allunyen del modernisme dels edificis que componen l’anomenada ‘illa de la discòrdia’, en què també es troben la Casa Lleó Morera, la Casa Batlló i la Casa Amatller de Domènech i Montaner, Gaudí i Puig i Cadafalch, respectivament. L’esplendor del modernisme de Barcelona en uns pocs metres quadrats, i un contrast d’estils que permet entendre com d’inclassificable resultava Enric Sagnier a la seva època, però també ara.

Les obres d’Enric Sagnier tenen això: no sé si podria anomenar-se la maledicció de la quotidianitat. Maledicció que fa que passin desapercebudes, en tractar-se d’edificis tan presents a les vides dels barcelonins

Eclèctic, no només va tenir temps per projectar una mitjana de 10 obres per any, sinó també per dedicar-se a la vida política de la ciutat. El seu germà Joaquim va ser alcalde de Barcelona (1913-1914) i ell diputat en dues ocasions. Sempre de la mà de la secció catòlica de la Lliga Regionalista. Catòlic i conservador, Enric Sagnier provenia d’una família benestant de Barcelona. El seu pare va ser president de la Caixa d’Estalvis i ell, com a arquitecte, va ser el responsable, ja en la seva etapa de maduresa, de dissenyar la seu de la Caixa de Pensions de Barcelona a Via Laietana. Sí, l’edifici que es troba just a tocar de la Plaça Urquinaona i per davant del qual tots hem passat tantes vegades. Les obres d’Enric Sagnier tenen això. No sé si podria anomenar-se la maledicció de la quotidianitat. Aquesta que fa que passin desapercebudes, en tractar-se d’edificis tan presents a les vides dels barcelonins. Aquesta quotidianitat, però, no resta valor a les obres. Aquella última, sense anar més lluny, va ser pionera en la utilització de ciment armat i revestiment de pedra.

Com dèiem a l’inici de l’article, Enric Sagnier sempre va preferir ser considerat professional de l’arquitectura que artista. Aquest va ser el seu gran reconeixement en vida. Tant que el seu savoir faire va traspassar fronteres i fins i tot oceans. A la ciutat australiana de Perth, Enric Sagnier va projectar l’edifici de Nova Núrsia gràcies a un missioner català, Fulgenci Torres Mayans, que coneixia bé l’obra de l’arquitecte més prolífic que ha donat Barcelona fins al moment. Un honor segons el qual es mereixeria formar part de les rutes arquitectòniques de la ciutat. El Palau de la Justícia al Passeig Lluís Companys i la Duana del Port de Barcelona a Colón són les últimes parades d’una ruta molt més àmplia. Però per aquest dissabte d’hivern ja n’hi ha prou. Per als més curiosos, la família Sagnier fa anys que reivindica la figura de l’arquitecte, i a la web www.enricsagnier.com podreu trobar llistades i situades gran part de les obres de l’inclassificable i eclèctic arquitecte modernista. També algunes de les que no han sobreviscut al pas del temps, com l’antic Frontó Barcelonès o el primer Hotel Colón de Plaça Catalunya.