Featured Video Play Icon

David Carabén: “Des del primer dia, els Mishima teníem clar que volíem fer obra”

El grup Mishima va gravar la seva primera maqueta l’any 1999. Per celebrar les seves primeres dues dècades de trajectòria, publica un disc i DVD en directe enregistrat a finals de 2018 a la sala Apolo (Ara i aquí), i emprèn una gira que començarà el proper dia 3 de maig al festival Strenes de Girona. La celebració també ocuparà el cartell del Gran Teatre del Liceu, on la banda es presentarà el 23 d’octubre, aquesta vegada sota el paraigua del Suite Festival. N’hem parlat amb en David Carabén, cantant i compositor del grup.

— Diu un tango que “veinte años no es nada”, però és mentida. Què et ve al cap, quan mires enrere?
— La meva sensació és que tot ha passat molt ràpid, que no ho he ni notat. En tot aquest temps no hi ha hagut cap moment que hagi dit: cinc, deu, quinze… M’he trobat amb els vint anys, pam! De cop. I és una mica anguniós, perquè no hi ha hagut cap grup que m’agradés que hagi durat més de cinc anys… D’altra banda, des que vam començar amb Mishima teníem clar que volíem fer obra, que la nostra missió era fer discos, i per tant no ens podem queixar.

—  Hi ha un moment significatiu a la història del grup l’any 2005, quan passeu de l’anglès al català com a llengua principal. Com va anar, això?
— No va ser fruit d’una decisió estratègica, sinó que més aviat va ser el naixement de la vocació de compondre cançons. Al principi fas temes com una mena de joc, adoptant les fórmules de bandes que t’agraden. Jo vaig començar a cantar acabant la carrera a França, i les bandes dels meus amics francesos també cantaven en anglès. El joc va prosseguir a Barcelona: al primer disc canto una cançó en català, al segon ja són tres, i al tercer gairebé totes. És la confirmació d’aquesta vocació, d’adonar-me que les cançons eren importants per a mi, i que compondre no era un exercici de transvestisme, d’ocultar-se, sinó al revés, de revelar-se.

“Omplir un Apolo i fer-hi un bon concert, notar la comunió amb el públic, va ser un moment molt important per nosaltres”.

— L’altre punt d’inflexió és Ordre i aventura, amb un concert extraordinari a la Sala Apolo el 2010 i, uns mesos després, un altre al Palau de la Música.
— Amb Ordre i aventura vam recollir coses que havíem plantat durant els cinc anys anteriors. Va ser la primera gira que vam fer amb el nostre mànager actual, la primera vegada que vam fer una promoció d’ambició professional, i també el moment que vaig deixar la feina que tenia per dedicar-me a la música com a activitat principal. En aquell punt, el gruix de públic que havíem aconseguit ja em permetia pensar que podria ser músic. Omplir un Apolo i fer-hi un bon concert, notar la comunió amb el públic, va ser un moment molt important per nosaltres.

— I aquest octubre passareu pel Liceu… T’ho hauries pensat mai?
— Fa uns anys una cosa així era inimaginable. Impressiona molt, molt. És dels pocs escenaris que ens faltaven per tocar a Barcelona, i és una meravella d’escenari.

— En tot aquest camí també hi ha hagut un canvi de formació. L’Oscar d’Aniello i en Dani Acedo van participar en la gravació d’Ordre i aventura, però a la gira ja no formaven part del grup. Tot plegat va ser amical, però ¿també dolorós?
— Sí, és clar. Treballar en el món de la música et condemna a viure sempre en precari. És una matèria sensible al canvi que, de fet, el promou molt, aquest canvi. Un grup és un joc de vocacions, de somnis, de fantasies, i tots els que en formen part són sensibles a aquesta lògica. En aquell moment l’Oscar tenia el projecte de Facto Delafé, que li estava anant més bé a nivell de reconeixement que no pas Mishima. És veritat que la seva marxa va suposar el trencament d’una petita certesa, però jo crec que a la llarga va ser per bé. Es van incorporar al grup l’Alfons Serra i en Xavi Caparrós que, deu anys després, continuen al grup.

“Quan aquella primera idea que tens pot esdevenir totes les cançons del món, et sents totpoderós, com si estiguessis en contacte directe amb els déus”

— Com és el treball de compondre cançons tot sol a casa?
— Compondre és un gaudi, la part més meravellosa de fer música. Quan aquella primera idea que tens pot esdevenir totes les cançons del món, et sents totpoderós, com si estiguessis en contacte directe amb els déus. Vas prenent decisions, van tancant les possibilitats de la cançó que finalment serà… Aquest procés és bonic, però també té una part frustrant. Quan arriba el moment d’enregistrar aquelles primeres notes és quan et fots nerviós. Imagina’t que la teva psicologia sigui tan fràgil com perquè tu, sol a casa i sense que ningú et fiscalitzi, et fotis nerviós quan pitges la tecla de gravar. I ara trasllada aquesta situació a un estudi professional, amb un tècnic, un productor, els teus músics: aquí sí que et fots súper-nerviós!

— Les cançons les escrius tu, però a la banda sou cinc. Com va canviant un tema quan el treballeu plegats?
— Jo faig la melodia i la lletra, però després pot canviar fins i tot el propòsit inicial de la cançó. Jo puc pensar que un tema va cap aquí, i un arranjament la fa anar cap allà. I hem de ser fidels a això, ser fidels a la virtut que comporta que una cançó vagi cap a una direcció determinada. Crec que l’aprenentatge d’una banda consisteix precisament a saber posar-nos tots al servei dels temes.

— Sempre s’ha dit que la fórmula Mishima està a cavall del pop-rock i la cançó d’autor. Et sembla una bona manera de definir-ho?
— Sí, i crec que és una tensió que es reflecteix en la producció dels nostres àlbums.

— Creus que aquesta és precisament la vostra gran força?
— Resoldre aquesta tensió hauria de ser-ho. Haver-la sabut resoldre, o haver trobat un so que donés resposta a aquestes dues pulsions. La lletra és important, però no volem sacrificar la part física del rock, la part més contundent. L’ideal és que una cançó et pugui commoure d’una forma més tangible, més física, i que a través d’aquesta primera emoció t’entrin a dins idees o imatges que tinguin un sentit. Aquesta és l’ambició.

“A l’artista li toca jugar amb formes establertes i descobrir-ne les possibilitats”

— Tinc entès que l’obra d’en Joan Vinyoli t’agrada especialment…
— Sí, és un d’aquests poetes que m’ha anat acompanyant al llarg dels anys.

— Podríem trobar a Vinyoli una influència o un referent, encara que sigui indirecte, del teu treball?
— No ho sé… Tampoc m’he imposat coneixe’l d’una manera rigorosa. Hi acudeixo sovint, igual que a l’Auden, però no és per a resoldre res, ni per buscar-hi inspiració. És per pur plaer estètic, igual que amb els discos. Però és probable que els poetes, i sobretot els que escriuen en català, hagin tingut una incidència en la meva manera d’entendre el que és cantable i el que no és cantable. En Vinyoli sempre em produeix la sensació que tot l’univers està contingut a cada poema: la seva vocació de ser poeta, la mort, la vida, les seves tensions morals… tot és allà. Això és profunditat! Tenir aquesta relació amb el que fas de vegades pot ser emprenyador, perquè et pot dur a una gravetat una mica excessiva. Per això penso que de vegades també està bé escriure com si fos un joc, i no només dir coses importants.

— Hi insisteixes molt, en això del joc…
—  Sí, perquè crec que és fonamental. L’Homo ludens d’en Johan Huizinga, que és una meravella, explica que tots els rituals dels éssers humans són jocs, i penso que el poema també. En un poema tens unes formes establertes, que són les paraules, i comences a posar-ne una al costat de l’altra fins que t’adones que, segons com les posis, adquireixen un sentit o un altre. I en aquest joc hi trobes veritats. És el joc de la vida, gairebé. A l’artista li toca jugar amb aquestes formes establertes i descobrir-ne les possibilitats.