Cruïlla: eclecticisme, modernor i David Byrne amb un cervell a la mà

Més que el cartell d’un festival, el Cruïlla Barcelona 2018 semblava un catàleg de tendències musicals. Alhora, juntament amb una voluntat expressa d’evitar les molèsties que comporta la massificació, atorguen a aquest Festival un ambient particular, que resulta acollidor fins i tot per a les famílies amb nens petits.
H

ip hop, rock, pop, reggae, funk, soul, folk, rap, R&B, electrònica, ritmes africans, brasileiros, fusions variades… el que sigui que fa avui en dia l’ex Talking Heads David Byrne… Més que el cartell d’un festival, el Cruïlla Barcelona 2018 semblava un catàleg de tendències musicals. Varietat fins al punt de l’eclecticisme, sempre allunyats del camí fàcil i amb propostes poc habituals a casa nostra. Aquestes són algunes de les principals senyes d’identitat de la programació d’una trobada convertida ja en imprescindible en l’estiu musical català.

Aquest disseny del cartell, juntament amb una voluntat expressa d’evitar les molèsties que comporta la massificació, confereixen al Cruïlla un ambient particular, que resulta acollidor fins i tot per a les famílies amb nens petits (en aquest cas, l’accessori imprescindible són els protectors auditius estil orelleres d’obrers de la construcció, talla infantil). En general,  no és un festival ple de samarretes de grups ni de fans acèrrims d’una banda o un DJ concret, sinó que la varietat estilística atreu un públic d’un rang d’edats força ampli -dels vint-i-pocs als quaranta-molts-, majoritàriament femení i, això sí, amb moltes ganes de fer-se veure i deixar-se endur per una música que incita a ballar.

Perquè -no ens enganyem- deixar-se veure i mirar els altres, tant en directe com a Instagram, és un dels objectius inconfessables de tot festivaler. I el Cruïlla és també un aparador immillorable per als trendspotters. Els outfits que més hi triomfen són, entre els nois, les camises estampades tipus hawaianes, combinades amb una incipient i preocupant tendència als mitjons fins a sota el genoll. Per les noies, el must són els tops-banyador que converteixen els sostenidors una peça totalment opcional, per no dir que fa nosa. Però vaja, que malgrat el domini visual de la modernor -els tatuatges comencen a ser imprescindibles-, els looks més descurats resulten perfectament acceptables. Molt més que no pas l’abús d’anglicismes en cursiva, ja em perdonaran però la modernor s’acaba empegant.

David Byrne, amb una energia i atreviment en directe que desmenteixen els seus 66 anys, va aparèixer a l’escenari descalç i amb un cervell a la mà, com sortit d’una escena de Twin Peaks.

I enmig de tot aquest ambient d’hedonisme i diversió, del qual també van gaudir nombrosos VIPs locals com els actors Leticia Dolera, Miki Esparbé, Carlos Cuevas o Núria Gago, els músics Dani Macaco, Fermín Muguruza, Axel Pi i Rosalía, la model Verónica Blume o l’alcaldessa Ada Colau, la música. Sis escenaris de diferents mides acullen una cinquantena d’artistes durant tres dies. La contundència rockera amb arrels bluesy (és l’últim, de debò) de Jack White el dijous va donar pas als ritmes hip hop de Pharrell Williams, al front de N.E.R.D., que pocs es van resistir a ballar. No va faltar un petit homenatge al mateix White en forma de l’himne ‘Seven Nation Army’ dels enyorats The White Stripes, abans de donar pas a un altre dels grups més esperats, els Prophets of Rage. El supergrup de rap-metal format per exmembres de Rage Against The Machine, Cypress Hill i Public Enemy van fer saltar tothom i van acabar el seu set amb l’inoblidable ‘Killing in the Name’. Dissabte, més hip hop amb The Roots i la seva tuba saltimbanqui, que van descol·locar més d’un amb la seva versió del Sweet Child O’Mine dels Guns N’Roses, que havien visitat Barcelona feia tot just dues setmanes. Però, la nit del dissabte, amb permís de la muralla sonora dels Justice, i d’uns molt esperats Ramon Mirabet i Izal, va ser per l’inclassificable David Byrne. Amb una energia i atreviment en directe que desmenteixen els seus 66 anys, va aparèixer a l’escenari descalç i amb un cervell a la mà, com sortit d’una escena de Twin Peaks. A partir d’aquí, no va mirar enrere en una actuació on va combinar grans èxits de Talking Heads amb cançons noves, sense parar quiet un instant, en una coreografia constant amb els seus músics que portaven els instruments a coll i sense cables.

Aquest és un petit recorregut pels caps de cartell, però l’atractiu d’un festival com el Cruïlla rau també en tot allò que passa lluny dels escenaris més grans, quan els inevitables solapaments d’actuacions ho permeten. Moments sorprenents com els que es van viure a l’escenari Radio 3, el més allunyat, quan el cantant d’Elefantes reivindicava que José Luis Perales “mola mogollón” abans de versionar-lo; quan Albert Hammond Jr saltava enmig del públic, emulant Jim Morrison o Iggy Pop, durant el seu energètic concert -un oasi de bon rock’n’roll dins del festival-; o quan el rapper Bugzy Malone va decidir de forma inexplicable passar dels seus fans i cancel·lar el seu concert cinc minuts abans de començar.

Com no pot ser d’altra manera, tenint en compte les bandes implicades i el món que ens ha tocat viure, els missatges polítics també es van deixar sentir al Cruïlla. ‘Fuck Trump’ i ‘Catalunya lliure” va deixar escrit rere la seva guitarra el sempre combatiu Tom Morello, dels Prophets, mentre Byrne animava el públic a no quedar-se a casa i votar sempre que tinguin l’oportunitat. El mateix festival també va fer bandera del #noésno amb la campanya #nocallem amb missatges contra l’assetjament sexual i suport per a les possibles víctimes.

El Cruïlla abaixava el teló, ben entrada la matinada de diumenge, d’una edició que malgrat alguns problemes puntuals com l’espantada de Malone o problemes de contaminació sonora durant l’actuació de Ben Howard, per exemple, va deixar el llistó molt alt. El festival va mantenir els 57.000 assistents de l’any anterior i va tornar a posar de manifest que l’aposta per evitar la massificació que pateixen altres festivals com el Primavera Sound o el Sónar és un èxit, ja que permet molta major fluïdesa de moviments i un ambient més relaxat i familiar per gaudir de l’experiència i de la bona música. El contrast amb el desastre organitzatiu del Mad Cool de Madrid, que es celebrava el mateix cap de setmana amb caps de cartell tan potents com Pearl Jam, Massive Attack i Depeche Mode, i una previsió de públic de 80.000 espectadors diaris, no pot ser més eloqüent. Jo em quedo amb l’eclecticisme i la modernor del Cruïlla, digueu-me trendy si voleu.

Imatges destacades:
En ordre d’aparició: ambient del Cruïlla, The Roots, David Byrne, Ben Howard i Justice. Fotos cedides per l’organització del festival. © Xavi Torrent