© Carlota Varela

Com crear un festival de cinema espanyol en terra de tulipes

Virginia Pablos va arribar a Amsterdam el 2013 i, sense altra infraestructura prèvia que la seva passió pel setè art, va crear un festival de cinema espanyol que enguany arribarà a la cinquena edició amb més 15.000 espectadors en les seves butaques. Aquesta és la història d'una valenta enamorada del cinema amb una capacitat infinita per tirar endavant els seus somnis.
N

ecessitat. Una necessitat visceral, “de voler que les coses passin”. Aquesta és la paraula que Virginia Pablos (1979) utilitza més sovint quan narra la història de com va aconseguir crear i tirar endavant l’Amsterdam Spanish Film Festival (ASFF). “Una necessitat molt bàsica i inconscient”, explica, que ha estat capaç d’amanir amb les dosis justes de valentia, passió, carisma, atreviment i, sobretot, molta feina. Abans d’Amsterdam, Pablos va viure a Salamanca, Montevideo, Edinburgh, New York i Londres. Va ser quan encara residia a la capital britànica, a principis de 2013, quan va néixer la idea de crear el festival. “Sentíem que havia arribat el moment de tancar el cicle de Londres i va sorgir la possibilitat professional de venir a Amsterdam”, comenta. Pablos va decidir investigar sobre el circuit de cinema espanyol als Països Baixos i va descobrir que era nul. “Em va bastar saber que no hi havia festival per començar a muntar-lo”, recorda somrient. “Encara recordo la primera trucada que vaig fer: va ser a l’Institut Cervantes d’Utrecht, per assegurar-me que no hi hagués un altre festival. M’ho van confirmar, però també em van dir que hi havia hagut un i l’havien hagut de cancel·lar perquè no tenia públic. El graciós és que no em va fer enrere: ni m’ho vaig plantejar. La necessitat i la passió eren més grans que la por”.

“NO CREC EN LES PORTES TANCADES”

Llicenciada en Comunicació Audiovisual, Virginia Pablos va fer pràctiques, anys enrere, al London Spanish Film Festival i en un centre cultural londinenc on feia, literalment, de tot: des de gestionar i promocionar activitats culturals a col·locar cadires per a projeccions o agafar entrades a la porta  “Em va servir per entendre de què anava la gestió cultural i els esdeveniments. En el moment penses que són experiències que no et seran útils, però ara, mirant enrere, me n’adono que sí”, assegura. Interessada en les narratives als marges de la cinematografia convencional, va decidir fundar Sin Fin Cinema, amb la intenció de programar i potenciar el cinema espanyol menys comercial. “Ho vaig fer des d’un lloc molt inconscient, amb molta passió”, puntualitza. I gràcies a l’atreviment i la persistència va aconseguir el seu primer gran projecte.

“La Tate de Londres estava preparant una exposició sobre com havia influït Picasso en els artistes britànics, així que vaig preparar un programa de cinema espanyol sobre el pintor”. Sense padrins ni contactes previs, a la brava, com es diria popularment, va manar la seva proposta a un mail genèric, “alguna cosa com [email protected]”, recorda. I li van contestar que sí, que ho volien. “No crec en les portes tancades”, comenta: “sóc més de cal intentar-ho: no tinc res a perdre“. Assegura que l’experiència de treballar amb la Tate Modern la va ajudar a treure’s “el pes de la jerarquia”. “Que, a la jungla cultural de Londres, la Tate et digui volem el teu programa, et dóna molta seguretat”, conclou. “Vaig aprendre molt però, sobretot, allò em va donar moltes ganes de començar a volar”.

CREANT UNA COMUNITAT D’AMANTS DEL CINEMA ESPANYOL

Així que, un cop a Amsterdam, es va posar mans a l’obra. “Abans de tirar-me a la piscina, vaig decidir fer alguna cosa petita: programar unes projeccions de pel·lícules espanyoles un cop al mes”. El projecte es va nomenar The Spanish film of the month. Pablos va aconseguir els contactes de les distribuïdores de cinema en espanyol i va esbrinar quan anaven a ser les properes estrenes de pel·lícules de parla hispana. “Em vaig anar a les distribuïdores i els vaig dir: mira, passa’m les teves pel·lícules que estic preparant un petit projecte, i això t’ajudaria amb el màrqueting. Tu me les deixes gratis, sense screening fees i jo te les promociono al meu network. Però jo realment acabava d’arribar i no tenia res de network. El meu network era la passió que jo tenia”, explica, divertida. La seva seguretat i el seu carisma van fer la resta. Les distribuïdores van acceptar el pacte i llavors, ella, es va enfrontar al primer gran repte: crear una xarxa d’espectadors interessats en el cinema espanyol a Amsterdam. Què va fer? Va agafar la seva bicicleta i es va recórrer sola totes les sales de cinema de la ciutat on hi hagués alguna pel·lícula espanyola o llatinoamericana en projecció. “me n’anava a la sortida del cinema i esperava amb una llista. Quan la gent sortia, els explicava que estava creant aquest projecte i si volien donar-me la teva adreça electrònica per mantenir-los informats de les projeccions que organitzéssim sobre cinema espanyol”. D’aquesta manera, va construir una mailing list que va acabar sent una important eina per al festival. “Vaig vendre una miqueta de fum quan no tenia res, per poder aconseguir les pel·lícules” -explica entre rialles-. “I llavors va ser com: jo he venut això, i ara, he de crear una network, així que me’n vaig a les sales de cinema i demano mails a mansalva”. I va funcionar.

A favor seu també va jugar el fet que Espanya és una terra molt present en l’imaginari neerlandès. La majoria d’holandesos han estiuejat alguna vegada al país o somien mudar-se per viure allà. Segons l’experiència de Pablos, “el cinema espanyol és l’eina perfecta per seguir connectats amb el país que estimen. És una cosa que els passa a molts dels espectadors holandesos fidels al festival. Vénen a veure les pel·lícules, es prenen una copa de vi i senten que són a Espanya dins d’Holanda”, explica Pablos. Una de les característiques del festival és que totes les projeccions acaben amb una copa de vi o una cervesa importada per als assistents. Fins i tot, de vegades, hi ha degustacions de pernil i tapes. Tot és sempre gratis. “Amsterdam té molts festivals i calia diferenciar-se d’alguna manera. El festival ja va néixer amb aquesta idea. A mi m’agrada cuidar els espectadors, donar-los aquest valor afegit”. Ho va fer forjant aliances amb marques espanyoles que volien assentar els seus productes a Holanda. “Hi ha un munt d’audiència holandesa enamorada d’Espanya. És la gent que ve al festival i és la mateixa que vol gaudir de productes espanyols. El que intentem fer és transferir el mateix target a les marques perquè aquesta és la manera en què ens beneficiem mútuament. Així, jo puc evitar un cost i aconseguir atenció al mateix temps que cuido als sponsors i a l’audiència”. Un model d’èxit avalat per les xifres i la fidelitat de les marques. “Tots guanyem”, assenyala Pablos.

COM ES FINANÇA UN FESTIVAL DE CINEMA ESPANYOL A HOLANDA? 

“La primera edició va ser 50% finançament públic espanyol, 50% finançament privat. La vaig tirar endavant amb un pressupost de 8.000 euros”, recorda Pablos. Inicialment, el model de negoci es basava en repartir els ingressos de la taquilla a parts iguals amb els cinemes i, d’aquí, cobrir els costos (screening fees  de les pel·lícules, disseny i impressions de programes i flyers, agència de comunicació holandesa, etc.). “Jo no he tingut uns diners per invertir en la meva empresa, he invertit el meu temps. L’ingrés econòmic no es veia compensat “explica Pablos. Tot va canviar a partir del quart any, tercer any quan el festival va començar a rebre més ajudes públiques holandeses. “Quan vam demostrar als fundings holandesos que hi ha una audiència holandesa que està demandant cinema espanyol, vam començar a rebre el finançament que ens ha ajudat a tenir una situació més sana i més professional. I és ara, en la cinquena edició, quan ens estem assentant econòmicament”, explica la directora de l’ASFF.

I el futur? “Aquest any, el meu objectiu principal és créixer en termes d’audiència. Vull tenir més diners per poder invertir més en comunicació l’any que ve i arribar a més gent. Que tothom a Amsterdam sàpiga que aquest festival existeix”, assenyala Pablos. “A més, aquest és el segon any que portem el festival a Rotterdam, i volem que la comunitat hi vagi creixent”. I, a llarg termini? “Ens agradaria estendre els braços a altres ciutats holandeses i fins i tot, al Benelux. Fer un festival més en format tour, que les pel·lícules fossin girant per diferents ciutats, i que la part d’Amsterdam fos més petita”. Costa de creure que l’ASFF hagi d’empetitir. Aquest any, 20 pel·lícules, una sèrie sencera, música en directe, un brunch i fins a una festa nocturna temàtica. “És que al final sempre m’embolico”, bromeja la seva imparable creadora.