Charlotte Salomon
Dibuix de la Col·lecció Museu Històric Jueu, Amsterdam. ©Fundació Charlotte Salomon

‘Charlotte’: prosa esmolada contra l’horror nazi

La novel·la de l’escriptor i músic francès David Foenkinos, guardonada amb el premi Renaudot i el Goncourt des Lycéens, narra la curta vida de la pintora jueva Charlotte Salomon, les obres de la qual es poden veure al monestir de Pedralbes fins al proper 17 de febrer. Charlotte combinava els seus “gouaches” amb escrits i música. Llegir Foenkinos i contemplar les obres de la jove artista és un llegat únic d’un dels capítols més terribles del segle XX.
N

o estic aquí per diners. Si algú vol donar-me una propina ho agrairé, però el motiu és fer-vos comprendre l’horror d’Auschwitz. Hi vaig estar tancada dos anys fins a l’alliberament del camp el gener de 1945, tots els meus familiars han mort aquí. No he volgut marxar a Israel, crec que el més just per a tothom qui ha traspassat en aquest camp és que s’expliqui per tot el que vam haver de passar”. No puc recordar el seu nom, però tinc incrustades aquestes paraules que una dona polonesa descendent de sefardites que parlava un castellà de manera intel·ligible, quasi octogenària i amb el número de presa tatuat al braç, ens va dirigir als meus pares i a mi, quan jo tenia aleshores 8 anys, en començar una ruta grupal pel camp de concentració i els llocs on es van cometre actes que ni els mots nefast, atroç o barbaritat els fan justícia.

Va ser la nostra guia per Auschwitz i Birkenau ensenyant-nos les cel·les de càstig, els crematoris, les cambres de gas i els barracons amb lliteres de fusta on dormien centenars de presos. El shock més gran per a mi va ser, però, veure les pertinences dels presoners: una habitació gran plena de les restes de cabells de tots colors que, segons ens va explicar la guia, els tallaven a les dones jueves en arribar al camp i que s’empraven per fer perruques destinades a les alemanyes d’edat avançada que volien lluir un melena espessa.

Com explica la crítica literària de Le Monde, Justine Ferrec: “Fins ara els escriptors no gosaven escriure d’aquest capítol històric sense profusió de detalls, cautelosos de no fer palès debades un dels actes més terrorífics de la història de la humanitat”

Emocions descarnades. Ara que hi ha una batalla legal pels drets d’autor d’El Diari d’Anna Frank, després de grans llibres com Si això és un home, de Primo Levi, i del retorn de la ultradreta feixista en molts països europeus, llegir un llibre com Charlotte, de David Foenkinos, i veure les pintures de Charlotte Salomon és catàrtic.

Molts més autors han escrit sobre l’Holocaust, però fins ara mai s’havia fet amb un estil tan descarnat, que es cola als ossos com el fred més furibund i a través de frases, quasi versos lírics, molt curtes i punyents. El motiu, com explica la crítica literària de Le Monde, Justine Ferrec, és el següent: “Fins ara els escriptors no gosaven escriure d’aquest capítol històric sense profusió de detalls, cautelosos de no fer palès debades un dels actes més terrorífics de la història de la humanitat”.

Com també exposen els propietaris de la llibreria Obaga, al carrer Girona de Barcelona: “La història de Charlotte és un cop de puny pel lector, però també un plaer irresistible, fruit de la prosa hipnòtica del seu autor, que va decidir escriure la novel·la en punts i a part, una tècnica que li permetia respirar i exposar, fins i tot amb un to feréstec, la tràgica existència de Charlotte Salomon”.

De fet, ells mateixos van ser conscients de la magnitud d’aquesta obra literària del prolífic Foenkinos a través d’una clienta, la Bea Porqueres, entesa en art i específicament en dones artistes, autora de l’obra Sofonisba Anguissola. Retratista de Felipe II, entre d’altres llibres d’història de l’art.

Charlotte Salomon
Charlotte Salomon pintant en el jardí de Villa L’Ermitage, cap al 1939. Autor: Desconegut

La novel·la de Foenkinos està dividida en tres parts: preludi, centrat en la infantesa i l’adolescència de Charlotte a Berlín i la seva expulsió de l’Acadèmia de Belles Arts després de la Nit dels Vidres Trencats; la part principal, dedicada al músic Alfred Wolfson, qui la va animar a pintar i la va introduir en el món de l’art; i l’epíleg, que narra el seu trasllat per motius familiars a la casa dels seus avis al sud de França i el seu matrimoni i embaràs d’Alexander Nagler, un altre refugiat jueu de qui va es va enamorar i que, com ella, va morir a Auschwitz el dia següent d’arribar-hi, just 24 hores després que s’activessin les cambres de gas al camp.

L’exposició Vida? O Teatre? Charlotte Salomon (1917- 1943) de les obres multidisciplinars que va pintar abans de la seva mort amb 26 anys i embarassada de 4 mesos, demostren el seu talent artístic i el seu esperit fràgil, atemorit i alhora lluitador, amb colors vívids, traços vigorosos i referències a grans compositors com Mozart i Mahler. De fet, vivint a França, ella mateixa va escriure la seva biografia, que, esfereïda abans de ser detinguda, va confiar al seu metge en una maleta dient-li: “És tota la meva vida”.

Un relat fascinant, com les seves obres, creades entre els 23 i 24 anys, que traspuen d’igual manera la puresa de l’amor com el dolor, la soledat i la tremolor

En paraules del comissari de l’exposició al Monestir de Pedralbes, l’historiador Ricard Bru: “És una història de l’Holocaust? Sí. És evident que sense l’Holocaust no hi hauria obra, però també és cert que l’Holocaust per si mateix no explica l’obra de Salomon”.

Un relat fascinant, com les seves obres, creades entre els 23 i 24 anys, que traspuen d’igual manera la puresa de l’amor com el dolor, la soledat i la tremolor de qui va viure un periple i “una mort que no tindrà mai, com cap víctima de l’Holocaust, ni justificació ni una espurna d’explicació”, remarca Grishilde Liebman, membre del Jewish Historical Museum d’Amsterdam.

Arbeit macht frei (El treball allibera), frase usada com a benvinguda malèfica a les entrades dels camps de concentració nazis. No, la feina (el treball forçat) no va fer lliure cap pres en cap camp de concentració, ni ho fa en els que existeixen avui dia. La llibertat la porta viure sent un mateix, sense haver de ser perseguit, maltractat o insultat per la seva raça, gènere, malaltia, orientació sexual o idees polítiques o religioses.