El 1961, Robert Wise i Jerome Robbins iniciaven la seva adaptació cinematogràfica del musical West Side Story amb unes tranquil·les vistes d’ocell d’un esplendorós Manhattan, des del Battery Park fins el nord-oest de la ciutat passant per l’Empire State Building, en un pòrtic per badar boca que viatjava del cel a la terra de la capital mundial. Com ha explicat manta vegada el filòsof Peter Sloterdijk, una de les moltes conseqüències dels atemptats de l’11-S fou la conversió del cel novaiorquès (i, per contagi iconogràfic, de la majoria dels horitzons que hom contempla des d’una ciutat qualsevol) d’ésser paradís a una font de perill mortífer. Remirant el primer West Side Story, per molt naïves que siguin els nostres ulls, no podem evitar pensar que els contorns visuals i la il·lusió d’aquella ciutat etèria (encara que conflictiva) són les mateixes imatges que Mohamed Atta va contemplar abans d’encastar l’American Airlines Flight 11 a la Torre Nord del World Trade Center.
No és gens casual que dos genis com Steven Spielberg i el seu ull clínic Tony Kushner hagin defugit ben conscientment el cel novaiorquès i comencin la seva adaptació de l’obra mestra de Bernstein, Sondheim i Laurents des de baix, concretament des de la runa de totxanes que s’amunteguen a l’esquelet d’un barri paupèrrim en demolició on s’hi ordirà el futur i glamurós Lincoln Center (pels que som novaiorquesos i bernsteinians, la ironia és evident; a la futura plaça en qüestió s’hi construirà l’Avery Fisher Hall, seu de la Filharmònica de Nova York que Bernstein convertí en una de les millors orquestres del planeta). Des del primer travelling, que és el més important del film, Spielberg ens informa que la lluita entre Jets i Sharks es filtrarà en el marc de la violència implícita d’una transformació urbanística que expulsa la gent més dissortada dels seus barris.
Per a qui busqui comparacions anacròniques, aquesta reconversió ciutadana (que a Nova York té el nom del profeta Robert Moses i el seu acmé just després de la Segona Gran Guerra) té equivalències en la radical transformació barcelonina preolímpica que impulsà Oriol Bohigas i que arrasà, sovint amb un excés de racionalisme stalinista, tot el front marítim de la nostra ciutat. Té gràcia, insisteixo, que una icona del capitalisme com Spielberg llegeixi volgudament el seu West Side Story des d’una òptica pràcticament marxista, car més enllà de la tensió racial que existeix entre els ciutadans de la Nova York més pobra, que hi és, el subtext d’aquesta nova versió és que les lluites entre bàndols que subsisteixen en una ciutat fantasma és encara més desaforada i ridícula pel fet que els pandilleros són una colla de desgraciats que viuen a punt d’afrontar un èxode urbanístic.
Té gràcia, en definitiva, que Spielberg hagi tenyit l’obra mestra de Bernstein d’una flaire escolàstica d’esquerra, albirant una ciutat i un país que preludia la desaparició de la classe mitjana i un món en què les ciutats seran l’indret on es demostrarà més evidentment la separació entre els molt molt rics i els molt molt pobres. Si sou nostàlgics de pro, us sorprendrà d’antuvi que els protagonistes de la brega, Mike Feist i David Alvarez, tinguin un aire molt més quinqui i menys estilitzat que els seus respectius pares Russ Tamblyn i George Chakiris, i també comprovareu ben aviat com a les escenes de lluita els actors-dansaires s’hostien pràcticament de debò. La tesi de fons, insisteixo en la ironia, és el marc d’una violència agònica que té molt més a veure amb la frustració de tenir poc caler a la butxaca que no pas amb cap mena de tírria racial provocada per la identitat.
Spielberg continua essent un geni de la cursileria. És una llàstima que es passi de frenada i de sucre amb un One Hand, One Heart rodat a una capella dels Cloisters i un America que passa massa artificialment de casa d’Anita a la patxanga de tot un carrer empatxat de coreografia. Resulta penós que el magnífic treball que el director fa amb Rachel Zegler com a Maria sigui tan mal correspost pel Tony d’Ansel Elgort, un estaquirot que adorm les pedres i és més inofensiu que un polític processista. Però la principal –i inexplicable– tara de la nova versió spielbergiana és que, en termes generals, està bastant mal cantada. Escric inexplicable perquè, en aquestes hores de la pel·lícula, West Side Story és un clàssic de la història de la música que fins i tot sap entonar ma tieta. Que escenes meravelloses rodades com les de la comissaria i la de la lluita final facin mal d’orella és imperdonable.
Spielberg continua essent un geni de la cursileria. Però la principal –i inexplicable– tara de la nova versió spielbergiana és que, en termes generals, està bastant mal cantada
És una llàstima, insisteixo perquè aquesta nova versió té escenes de pell de gallina, com la sexíssima Tonight rodada en una típica escala d’incendis novaiorquesa (en la què Spielberg salva genialment la diferència d’alçada física entre els dos actors) i també la originalíssima perversió de fer cantar Somewhere, un número expansiu pensat per la parella protagonista, a Rita Moreno, que el converteix en una ària d’una sensibilitat extrema pensada també com a consol dels que viuen la ciutat des de baix. Quina gràcia, insisteixo, que els directors de cinema criats durant l’expansió econòmica ianqui dels 80/90 ara se’ns estiguin convertint en esperits pseudo-marxistes! Filosofades a banda, aneu al cine a veure aquesta nova versió de West Side Story. Hi sobreviu, tot i que amb falta de vibrat i diapasó, l’esperit del meu ídol, del músic que m’ha fet músic, del meu déu particular, my dearest Lenny.
