Com cada estiu, el barcelonisme afronta la nova temporada amb les il·lusions renovades. A l’agost ja fa un parell de mesos que dura el ball de noms a la premsa esportiva (si acabéssim fitxant tots els noms que surten podríem omplir el gol nord), i és moment d’eufòria, de passar pàgina al desencís de la temporada passada i de somiar que aquest any sí, aquest any farem el triplet. A can Barça, la pretemporada també és el moment de comprovar si la pirotècnia que hem pagat a preu d’or funcionarà o tornarà a ser pólvora mullada, i si els nous davanters seran capaços d’entendre’s amb Lionel Messi, nostro senyor.
El periodista Jordi Puntí, al seu llibre Tot Messi, planteja una hipòtesi interessant: ell assegura que el 10 del Barça és com un Déu asteca que, per funcionar i garantir-nos una bona collita, demana cada any el coll d’un davanter. Fent una mica d’història comprovem que la teoria es confirma, amb Eto’o (que marxa el 2009), Ibrahimovic (2010), Bojan (2011), David Villa (2013), Alexis Sánchez (2014), Pedro (2015) i Munir (2017) entre la llista dels sacrificats.
El Tot Messi de Puntí, que porta per subtítol «exercicis d’estil», és la constatació –literària– que Messi és molt més que un jugador, una obvietat que s’ha repetit moltes vegades, però que mereixia que algú s’aturés a pensar-hi en profunditat. Per a l’autor de Maletes perdudes, Messi estaria més a prop de creadors de somnis com Walt Disney o l’arquitecte Frank Gehry que de Goikoetxea o Begiristain, per entendre’ns.
En constatar-ho, Puntí va decidir fer un homenatge a l’astre-artista, i va començar a mirar-se Messi des de diverses perspectives, per concloure que la figura de Messi és a prova de bomba, i que el 10 admet tota mena de metàfores i aproximacions. Davant dels que diuen que l’argentí «esgota tots els adjectius», Puntí reivindica que passa el contrari, ja que Messi ens ha forçat a crear llenguatge com pocs. D’aquí que, a Internet, fàcilment trobis informació sobre «el Messi de les pizzes» (a Sabadell) o «el Messi de les tisores» (aquest últim es referia a un perruquer rus que te’l dibuixava al clatell).
Com passa amb totes les drogues, el síndrome d’abstinència de Messi serà perillós. El dia que els culers deixem de comptar els anys amb aC i dC per fer-ho amb aM i dM (abans i després de Messi) vindrà el baixon
Puntí fa tota mena de dríblings i filigranes forçant i estirant el mite de l’argentí, des d’analitzar el seu debut al primer equip de Barça, amb 16 anys, 4 mesos i 23 dies, fins a mirar-se els vídeos d’un Messi amb cinc anys que ja tenia la pilota enganxada als peus, com ara. I també hi llegirem l’entranyable confessió que, d’adolescent, l’escriptor va trucar a casa de Maradona (en aquells temps deuria sortir el número al llistín). Diego Armando no s’hi va posar, però un Puntí de 15 anys va poder parlar amb la nòvia del mite i transmetre-li els seus ànims després d’una derrota.
Com passa amb totes les drogues, el síndrome d’abstinència de Messi serà perillós. El dia que els culers deixem de comptar els anys amb aC i dC per fer-ho amb aM i dM (abans i després de Messi) vindrà el baixon. Els barcelonistes veterans, rai, no patiran gaire, tornar al «aquest any tampoc» els serà suportable, però per a la jovenalla que ha descobert el futbol amb Messi (i que Puntí recorda que també han crescut amb Harry Potter, i estan acostumats, per tant, a la màgia i els finals feliços), per aquesta generació acostumada als títols i les genialitats, tornar a les dècades de grisor pot ser difícil de superar.
Als anys vuitanta, l’assassinat de la mare de Bambi va traumatitzar una generació sencera, que de gran va abraçar en massa l’ecologisme. En què es convertiran els joves d’avui quan Messi pengi la samarreta?
