[dropcap letter=”D”]
urant els noranta, mentre la revolució d’Internet s’obria pas en empreses i llars, a poc a poc ens vam anar familiaritzant amb el concepte de PC, correu electrònic, la idea del blog o els canvis d’hàbits i noves realitats que obrien les possibilitats del comerç en línia. Avui són realitats perfectament conegudes fins al punt que ni el menys llec en temes digitals té dificultats en entendre el model de negoci d’Amazon. Des de finals dels noranta –que potser acabarà coneixent-se com els inicis de l’era del silici–, la capacitat computacional dels ordinadors no ha parat de créixer de forma exponencial: unes possibilitats que il·luminen nous horitzons que fa tan sols uns pocs anys eren meres hipòtesis en novel·les de ciència ficció. Dins d’aquesta nova onada de transformació digital que coincideix amb la Gran Crisi Financera de 2008, destaca el que coneixem com Intel·ligència Artificial –AI, per les sigles en anglès–, un d’aquests nous conceptes amb major poder disruptiu i que majors reptes planteja a mitjà i llarg termini.
L’AI, nom el qual potser no és el millor escollit –personalment em convenç més parlar d’“intel·ligència de les màquines”, tot i que clarament té menys màrqueting–, es refereix a la capacitat dels ordinadors, de les màquines, de resoldre problemes cada vegada més complexos. Fins aquí cap problema, almenys no pas relacionat amb les fronteres del saber conegut: es tracta de computadors capaços d’executar conjunts d’algoritmes de programació cada vegada més complexos que permeten donar respostes a un nombre de casos i situacions cada vegada més gran, que de vegades pot semblar infinit. Des de fa ja temps que la Intel·ligència de les Màquines és més eficient que la intel·ligència dels humans, per exemple a l’hora de sumar i dividir o calcular els pesos d’estructures complexes, optimitzar rutes i processos, distribuir places de pàrquing en un terreny, guanyar en jocs d’estratègia (fins i tot en aquells amb normes més difícils i elaborades), optimitzar l’establiment de preus de bitllets d’avió o fins i tot reconèixer cares a les càmeres de seguretat d’un aeroport, o escriure textos, entre un llarguíssim etcètera.
A tots aquests casos, des d’una simple suma fins el reconeixement facial, es tracta d’aplicacions, programes i algoritmes on l’univers de possibilitats està definit: fora del domini programat, la intel·ligència artificial demostra que és més artificial que intel·ligent. El gran salt, com assenyala Max Tegmark en el llibre de referència sobre la matèria Vida 3.0 (Taurus), vindrà quan les màquines siguin capaces d’aprendre per si soles, és a dir, d’incrementar elles mateixes el seu domini del saber. Els experts en aquest tipus de qüestions, com el pioner Ray Kurzeil, identifiquen aquest moment –que hauria de passar cap al 2045– com la singularitat: a partir d’aleshores, sent les màquines més intel·ligents que els humans, seran aquestes, i no nosaltres, les que tindran capacitat de crear i fabricar noves i millors màquines.
Tegmark, que al meu parer també té una imatge molt reduccionista i pobra del que és un ésser humà –una visió d’altra banda molt comú avui a Silicon Valley–, sí s’esforça en armar un discurs tecnològic que no deixi al marge el debat ètic que comporta l’AI, buscant un terreny que permeti que la innovació tècnica no entri en conflicte amb la realitat humana
D’aquest plantejament sorgeixen també, per exemple, les tesis de l’historiador Yuval Noah Harari exposades en el seu conegut llibre Homo Deus. La principal falla del llibre –que personalment crec que, malgrat les seves bones vendes, no té ni cap ni peus– és la de reduir la complexa i multidimensional intel·ligència humana –només cal llegir una mica a Antonio Damasio o Howard Gardner– a una intel·ligència lineal i cartesiana i, per tant, fàcilment substituïble per un conjunt d’algoritmes. Aquesta anàlisi deixa de banda tota consideració ètica i moral o de caràcter transcendental a la naturalesa de les persones que són vistes com robots de carn i ossos. L’obra de Tegmark, en aquest sentit, és una mica més rica en la descripció del món del demà d’Harari, i inclou el plantejament de les qüestions morals i ètiques que afloren d’aquest diagnòstic, encara que aquestes queden sense respondre.
L’autor, com succeeix en el gruix de llibres d’altres tecno-evangelistes, no veu límits a la intel·ligència artificial, de manera que és només qüestió de temps que aquesta superi la intel·ligència humana i comenci a fixar els seus propis objectius; és a dir que, amb el temps, les màquines siguin capaces de desenvolupar consciència pròpia com succeeix a la clàssica novel·la d’Isaac Asimov Jo, Robot. El gruix del text se centra en la descripció dels principals desenvolupaments assolits en aquest camp i és de gran interès pràctic, identificant amb gran agudesa els reptes que poden aflorar en el mitjà termini en multitud de camps, començant pel terreny polític i de les llibertats o, com avançava al principi, anticipant reptes ètics i morals. Tegmark, que al meu parer també té una imatge molt reduccionista i pobra del que és un ésser humà –una visió d’altra banda molt comú avui a Silicon Valley–, sí s’esforça en armar un discurs tecnològic que no deixi al marge el debat ètic que comporta l’AI, buscant un terreny que permeti que la innovació tècnica no entri en conflicte amb la realitat humana.
Advoca, en definitiva, per una revolució digital que no sigui aliena als assumptes de l’home i que no es regeixi únicament per criteris econòmics, sinó que mantingui un enfocament holístic de les forces que estan impulsant la Revolució Digital. Una proposta que inclou una capa de vernís, encara que tampoc molt gruixuda, de renovat humanisme en el camp també de les ciències pures.
Entendre el que ens espera en el futur passa tant per conèixer les possibilitats tècniques del nostre temps com també, i sobretot, per ser bons coneixedors de la naturalesa humana. Per això els recomano vivament la lectura del llibre de Tegmark –estar al dia del món que ve mai ha sigut tan important–, però els animo a que la maridin amb una bona novel·la. Se m’ocorre Un món feliç de Huxley
Amb tot, i com assenyalava en el cas d’Harari, la comparació que es fa en tot el llibre entre la intel·ligència de les màquines i la naturalesa de la humana és molt simple i imprecisa, cosa que fa que s’arribi a unes conclusions distorsionades i que poden estar molt allunyades del que veritablement ens esperi en el futur. Em sembla un tema com a mínim qüestionable pensar que pot reduir-se a línies de codi a persones de carn i ossos amb capacitat de sentir, crear, destruir, emocionar-nos i fer emocionar, d’imaginar universos sencers, entre moltes altres coses absolutament sorprenents i que moltes vegades ni tan sols entenem–cal recordar que el cervell segueix albergant enormes misteris per a la ciència.
Podem reduir a un algoritme les sensacions que provoca el entrar a la Capella Sixtina o a la nau central de la Sagrada Família? Es pot capturar la veritat que contenen les novel·les de Proust o Tolstoi? És comprensible per a un ordinador l’emoció que provoca una peça musical de Beethoven? La moral, l’ètica, els sentiments, l’anhel creador o el sentit de transcendència formen part de la nostra fisiologia com a espècie; intentar anticipar el futur de la nostra espècie sense tenir en compte la nostra veritable naturalesa ens porta als mateixos resultats que els aconseguits pels models neoclàssics del “homo economicus”. Gens prometedor. Entendre el que ens espera en el futur passa tant per conèixer les possibilitats tècniques del nostre temps com també, i sobretot, per ser bons coneixedors de la naturalesa humana. Per això els recomano vivament la lectura del llibre de Tegmark –estar al dia del món que ve mai ha sigut tan important–, però els animo a que la maridin amb una bona novel·la. Se m’ocorre Un món feliç de Huxley, per posar només un exemple.
