Avinguda de Gaudí amb l'Hospital de Sant Pau
L'Avinguda de Gaudí amb l'Hospital de Sant Pau de fons. © Clara Soler Chopo

L’única avinguda de Barcelona

Crònica de la conferència "L'Avinguda Gaudí, un misteri per aclarir", pronunciada a l'Hospital de Sant Pau, en el marc de l'any Lluís Domènech i Montaner

“L’Avinguda Gaudí és l’única avinguda de Barcelona”. Així de taxatiu va ser l’arquitecte i catedràtic de Harvard Joan Busquets, en la conferència L’Avinguda Gaudí, un misteri per aclarir celebrada a l’Hospital de Sant Pau aquest passat 19 de gener. De seguida que sents aquesta frase el cervell protesta: “I la Diagonal? I la Meridiana? I Josep Tarradellas?”. Però el que vas entenent al llarg de l’explicació no és només el “misteri” de l’avinguda Gaudí, prou interessant per si sol, sinó la dicotomia entre la filosofia de Cerdà i les concepcions urbanístiques més radials, que Domènech i Montaner considerava compatibles, però que en veritat es donaven considerables (i sonores) bufetades. Ara que es parla tant de defensar el model Cerdà, davant les ocurrències de les superilles, aprendre sobre el veritable esperit del Pla ens pot donar, a més, una opinió sobre si s’està respectant o no. L’avinguda Gaudí el va respectar, i no respectar, al mateix temps. Com és possible?

La conferència té lloc, és clar, en el marc de l’any Domènech i Montaner, del qual és comissari Lluís Domènech “sènior”, i és normal que es faci a l’hospital que és alhora obra de l’arquitecte (“el segon del Modernisme”, segons Francesc Pujols) i seu de la Fundació Domènech i Montaner. Qui parla són Joan Busquets i Lluís Domènech “junior”, que és arquitecte, alumne de Busquets i al mateix temps director d’arquitectura de l’estació de la Sagrera. En júnior, doncs, comença citant Johan Cruyff quan deia que un bon jugador té una bona posició al camp i al mateix temps sap superar el contrari en la distància curta. Com Messi, que juga sense mirar on són els altres però tenint-los al cap, així com la porteria, i de fet xuta sense mirar cap a la xarxa. Doncs bé, Domènech i Montaner era un arquitecte urbanista i no només un arquitecte: “només” un arquitecte era Gaudí, que crea una Sagrada Família quasi sense límits, quasi artesanal, obra d’un geni. Domènech i Montaner té en compte el més petit dels mosaics, però també té al cap la ciutat. Segurament això el va fer participar més en urbanisme que Gaudí, que tenia prou feina sent l’Arquitecte de l’Univers.

Tot i així, si escrius a Google la paraula “Barcelona”, et surt un mapa amb el temple dibuixat al mig. I és que la Sagrada Família és al mig de tot. No pas la Plaça Catalunya, ni el Cinc d’Oros, ni encara menys (com imaginava Cerdà) les Glòries. No: la Sagrada Família, mirant el mapa sencer de la ciutat, es troba a la mateixa distància del mar que de la muntanya i del Besòs que del Llobregat. Gaudí era un visionari i sabia que el temple quedaria eternament lligat a la imatge (la “marca”) de la ciutat. I si observem l’avinguda Gaudí des de dalt, veurem com queda amb el temple als peus i coronada per l’Hospital de Sant Pau, en forma de rombe heràldic. I resulta que els tres elements es realitzen després de l’aprovació del Pla Cerdà, el 1869: quan es comença l’hospital, la Sagrada Família ja s’estava construïnt però el pla de Barcelona encara era un gran buit. Un buit vertiginós, on poder-ho fer tot, on poder equivocar-se del tot, un descomunal horror vacui. Domènech i Montaner veu la progressiva evolució de la Sagrada Família i s’adona que hi està succeint una cosa espectacular. I actua en conseqüència.

Emplaçament Hospital
Mapa on es veu l’emplaçament de l’Hospital de Sant Pau.

A Gaudí també li hauria agradat posar el temple en direcció nord a sud, com l’hospital, però no va poder perquè es va trobar la cripta ja mig feta. A més, hauria volgut no haver de limitar-se a aquell solar marcat i encaixonat per les quadrícules cerdianes. Què fa Lluís Domènech i Montaner? Entendre Cerdà, però millorar-lo. Abans que li succeeixi el mateix que a Gaudí decideix treure partit a Cerdà, i li afegeix una nova capa: en lloc d’orientar l’hospital en 45 graus, com ho estava tot el Pla (que no va de nord a sud, com tampoc no hi va la Sagrada Família), l’orienta de nord a sud com si fos un gir de cargol del cervell (o els testicles, amb perdó) de Cerdà. I aquest gir és el que també va venir amb el Pla d’Enllaços de Léon Jaussely, que d’igual manera provava de millorar, per no dir corregir, diguem-ne matisar per no ser massa bruscos, el pla Cerdà.

Què era, el pla Jaussely? Es tractava d’aprofitar els camins i canals preexistents, des de l’època romana, per a trencar (he dit trencar? Volia dir enllaçar) amb la uniforme quadrícula cerdiana: els romans van fer quadrícules també, sí, però per als horts que hi havia fora de les muralles, i no per als camins o les canalitzacions i rierols, que fluïen tots ells cap a la ciutat de forma natural, com un asterisc orogràfic, com branques que confluïen de la muntanya i les valls cap al mar. L’Eixample de Cerdà no va respectar aquests camins naturals i ho transformava tot, per entendre’ns, en terrenys “agrícoles”: quadrats perfectes i orientats en paral·lel al mar, és a dir en 45 graus. Doncs bé, Domènech i Montaner és de l’escola Jaussely, que és qui va guanyar el concurs pel Pla d’Enllaços convocat per un Ajuntament on ja hi havia personatges com Cambó i Puig i Cadafalch (1905). Es proposen, en efecte, “matisar” Cerdà. Fer-lo compatible amb una mirada més radial, més estrelalda, més circular, més parisina. Millorar-lo. Donar-li una volta (sí, a la idea i també allí on fa més mal). De tots ells, Puig i Cadafalch és qui més hauria gaudit retorçant els quadradíssims ous del nostre Ildsefons.

Ferran Romeu, finalista del concurs, és el primer que va dibuixar l’avinguda Gaudí. Al voltant de la Sagrada Família hi va plantejar una mena d’estrella de vies, tot i que Gaudí preferia la idea de tot una gran plaça estrellada. Jaussely adopta de Romeu la idea de l’avinguda, malgrat l’esmentada preferència de Gaudí, que considerava que el temple no quedava prou visible si no s’esventraven directament algunes quadrícules de Cerdà. L’Hospital de Sant Pau no va tenir aquest problema, perquè es va agafar primer un gran solar i després s’hi van anar fent els edificis (un “pla dins del Pla”). L’espai còncau de l’entrada de l’hospital ja convidava a imaginar, de fet, un carrer que hi fes cap. Com si fos l’entrada al Magic Kingdom, i que els Domènechs sènior i júnior em perdonin.

Doncs bé: l’avinguda Gaudí és l’única avinguda de Barcelona perquè és l’única que es projecta per a unir dos monuments. Totes les altres tenen una funció pràctica (les geomètriques Meridiana, Diagonal, Paral·lel) o bé imiten carreteres o canals (Tarradellas o Mistral). Ja Rovira i Trias tenia la idea de fer servir els camins que portaven cap a Gràcia, o Sarrià, per a fer-ne avingudes radials que portessin cap al centre. Però es va imposar el gran poder d’abstracció de Cerdà, tremendament racionalista (s’ha de tenir poca ànima per voler quedar a la cantonada de la B amb la 12), i alhora tremendament valent: recordem que no hi havia res. Res. Imposar aquest exèrcit de quadrícules era una gran gosadia, i no oblidem que, si mirem les illes des de dalt, observarem que per fora són geomètricament perfectes però que per dins són totes elles irregulars i diferents: és el record del passat. Dels romans. De la geografia. De la natura. Els interiors d’illa haurien de ser la nostra superilla natural, alcaldessa, en lloc de transformar els carrers en places dures.

Es va imposar el gran poder d’abstracció de Cerdà, tremendament racionalista (s’ha de tenir poca ànima per voler quedar a la cantonada de la B amb la 12), i alhora tremendament valent: recordem que no hi havia res.

Domènech i Montaner és d’aquesta escola, docns: quan escriu “La reforma de Barcelona”, també planteja aprofitar les vies romanes i fer-les entrar a la ciutat vella. Fer compatible el model quadricular i el radial, de manera que el Pla Cerdà, tan radical i arrogant en el fons, no ofegués les sortides de la ciutat antiga. Ara bé: l’avinguda Gaudí és una altra cosa. L’avinguda Gaudí és una excepció a tanta regla, a tant d’escaire i a tant de cartabó, una avinguda que uneix un monument i un altre, com es faria si fóssim a París. Una avinguda en diagonal, i no una Avinguda Diagonal. Un subargument de la pel·lícula de Cerdà, tal vegada més autèntic, més espontani, més de barri i ultralocal.

El projecte de Jaussevy es deia Romulus, per alguna raó. No es va acabar duent a terme del tot, especialment per raons polítiques: Prat de la Riba, Cambó i Puig i Cadafalch podien voler una Barcelona més bella i menys quadriculada, però ni ells eren emperadors amb poder ni Jaussevy era Haussmann (el gran urganista de París). Només es va implantar parcialment, i al cap d’un segle, amb diferents plans parcials.

L’avinguda Gaudí no es va inaugurar fins al 1927, sota el nom d’Avenida Primo de Rivera. La República la va acabar batejant com Déu manava. És el que tenen les avingudes amb ànima, que no són un número, ni obeeixen a ments quadriculades. I tothom se les acaba disputant, començant per mi, que cada dia puc veure l’hospital i el temple d’una sola tirada. I passejar, ara ja ho puc dir, per l’única (l’única!) avinguda de la meva ciutat.