De la mà de Nietzsche i Barthes, Giorgio Agamben va instaurar una visió que ja és tòpica de la contemporaneïtat (Què és allò contemporani?), a partir de la qual l’ésser contemporani és un individu que no s’acaba d’adaptar als seus temps, un ens anacrònic que, justament perquè és capaç “d’humidificar la seva ploma en les tenebres”, pot allunyar-se de la llum encegadora de l’espectacle i la distracció per transformar el present tramant-lo en relació amb altres èpoques. Les barrinades del filòsof italià van perseguir-me mentre passejava per les sales d’Apunts per a un incendi dels ulls, la primera petja de Panorama, una mostra artística del MACBA amb què la seva directora, Elvira Dyangani Ose, ha volgut acostar l’art emergent fet a Barcelona amb l’escassament dissimulada intenció agambiana de frenar la mirada del present pandèmic i acostar-se a les tenebres que l’actualitat tinta d’ombres.
No cal buscar un relat gaire unitari en les propostes d’aquests disset artistes, més enllà de la flaire inspiradora de la poesia de Gabriel Ventura que ens adverteix del predomini de la visió sobre els altres sentits (“si cremes un sentit, diu el poeta, obtens un repertori de fantasmes”). Té tot el sentit del món, per tant, que la mostra tingui com a portalada el frontispici imaginari del Teatre Arnau que ha ideat Antoni Hervàs, antic espai de creació barcelonina que la desídia de l’Ajuntament ha convertit en una espècie d’equipament fantasma a la recerca d’una inauguració i programa que no acaba d’arribar mai; la lògica s’arrodoneix, creuat el portal, amb els sons guturals i la cridòria enllaunada de Marc Vives a la videoinstal·lació SSSSS (2020), un viatge per mar del propi artista que trenca la mirada prototípica de les zones turístiques de la Costa Brava des d’una immersió sideral anti-postalista.
La contemporaneïtat, deia, exigeix una mirada anacrònica amb certa dosi d’ironia (així ho veiem en la disposició teatral tan cerimoniosa com risible que Rasmun Nilausen ordeix amb 49 pintures esposades en un fals teatre grec), però també demana la distorsió implicada en les formes de transformació corporal que El Palomar reflecteix emparant-se en el fat queer del jutge alemany Schreber. És bona decisió que a la sala gran s’hi relacioni la recerca de la identitat amb la reflexió sobre com Barcelona s’ha ordit i admirat a si mateixa en l’arquitectura. Loren Bou i Aymara Arreaza exposen un bon repàs sobre la falsa pretensió omniabarcadora de veure l’ubrs “des de dalt”, ja sigui en globus, en la pintura batallista o en estàtues panoràmiques, i tant Eulàlia Rovira com Laia Estruck ironitzen sobre el propi espai museístic com a font d’higiene uniformitzadora i bombolla desnaturalitzada.
Aquest nou entorn de despersonalització, en un nou encert de la comissària Hiwai Chu, demana que l’espectador d’aquest incendi experimenti la visió en moviment des de les mateixes obres d’art. Això s’esdevé d’una forma més literal en peces interessants, d’un humor potser massa naïve, com ara el vídeo Gerundi Shipping (2021) de Clàudia Pagès, però també en el surrealisme i la nauseabunda transitorietat burocràtica que experimenta l’artista Arash Fayez a l’hora de regularitzar la seva condició de ciutadà en un país nou de residència. Resulta ben normal que una de les peces més celebrades de l’incendi sigui l’excel·lent tríptic tèxtil Akal/Selene/Uluru de Rosa Tharrats, una meravellosa andròmina de collages d’arreu del món que aconsegueix, qui sap si involuntàriament, relligar l’interior del MACBA amb els creativíssims desplegaments de roba estesa del Raval.
Resulta interessant, doncs, que el MACBA s’acosti a la contemporaneïtat des de la vella pretensió de fer una no-exposició que ajudi l’espectador a interrogar-se sobre la pròpia entitat del museu. El problema, diria, és que la intencionalitat i el caràcter polític de la majoria d’artistes que s’hi despleguen es fa a través de conceptes que la política i la societat mediàtica ha explotat ad nauseam i que ja no representen cap mena d’investigació sobre allò contemporani. Tampoc en el sentit agambià que us comentava a l’inici de la salmòdia sabatina, en la línia d’aquest mirar enrere per poder retornar al present amb una mirada nova. Les solucions i els camins que em trobo, badant pel MACBA, són una regurgitació de propostes que hem vist mil i una vegades desplegades als museus de tot el món durant els últims vint anys, i hom té la sensació, i que em perdonin els artistes, que està davant d’una mostra d’art molt més antic que contemporani, més a prop d’una cosa vetusta que de res nou.
O potser, simplement, és que l’art contemporani de la nostra ciutat, més enllà de mirar nostàlgicament enrere, no té gaire cosa a dir. La qual cosa, irònicament, no deixa d’ésser un retrat bastant precís de l’apatia que viu Barcelona. Un incendi que no crema, anestesiant i previsible.
