Serrat Museu de la Cera
Joan Manuel Serrat posa amb la seva nova rèplica al Museu de Cera.

Un figura

Crònica de la inauguració de la nova figura de cera de Joan Manuel Serrat al Museu de Cera de Barcelona

Joan Manuel Serrat és un casteller de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Concretament un terç, dels que tot just sobresurten del folre i la soca, el que passa és que ell encara no ho sap. Tampoc no sap que comparteix aquesta tasca amb el Che Guevara, que el mira de fit a fit i l’agafa per les espatlles, com dient “a tu també t’han reciclat, oi?”. I és que ja fa molts anys que existeix la figura de cera d’en Serrat, des dels inicis del museu l’any 73, i un servidor (que hi va com a mínim un cop cada any des que era ben petit) recorda que aleshores en Serrat es trobava en un menjador nostrat amb vistes a Montserrat i que representava el racó de la cultura catalana juntament amb Núria Feliu, Jacint Verdaguer, Prat de la Riba i un “pastoret dels remences”. Ara, el Museu de Cera de Barcelona ha canviat de dalt a baix i ha decidit relegar l’antic Noi del Poble Sec com a casteller mentre, avui, el cantant en persona presenta la seva nova figura.

L’objecte en qüestió es troba tapat amb una mena de gran burca granatosa, enmig del passatge de la Banca, quasi sembla que hagin segrestat algú si no fos que en Serrat parla per telèfon en una cantonada i van arribant convidats (amics) com Xavier i Fede Sardà, germans reals, i Toni Cruz i Tatxo Benet, que, encara que molta gent els confongui i hagin decidit vestir-se de blau i blanc (precisament igual que en Serrat), no són germans. Em confirma el cantant que ell no havia vingut mai al museu, que no sabia que hi tenia una figura des del 1973, i que la idea de tenir-hi una rèplica de cera és com tenir un germà bessó però sense haver-s’hi de barallar.

Quan li descobreix el llençol, apareix un Serrat que ni de conya és cap bessó sinó en tot cas un germà molt més jove: com el de la figura del 73, però més estilitzat i sobretot més ben vestit (el cantant confessa que és roba d’armari, de les peces que van donar a una subhasta solidària i ara recuperades pel museu). L’han volgut immortalitzar en la seva època de Mediterráneo, just quan estava a punt de menjar-se l’Atlàntic i el Pacífic. Per això es fa estranya la foto, perquè ja fa molts anys que tenim a la retina la imatge d’un Serrat amb nostàlgia a la pell i belluguet a la mirada. El cantant juga amb el seu jo de joventut i s’hi amaga al darrera, com delegant-li tota la feina. Però, encara que digui que el museu agradarà sobretot als seus néts, sabrà en tot moment posar un somriure de nen meravellat. Són molts anys, i és tot un professional.

M’explica que això de retirar-se el desembre és, “per ara, una decisió ferma” i “dins del que es pot estar segur”. D’acord, però em confessen per l’altra banda que no les té totes perquè s’ho està passant massa bé. En tot cas, el que em subratlla és que és una decisió personal i que no li ha vingut per cap circumstància externa. D’acord. Mentre fem el recorregut (saludant el Serrat casteller i després el Floquet de Neu, Neruda, Franco, Picasso o els pirates d’un vaixell on veig que l’antiga figura d’en Serrallonga ara és un bucaner sense nom), em diu que ell no sabria dir-se ni músic ni poeta sinó que ell és algú que fa cançons. Que mai no s’ha plantejat fer un llibre de poesia, ni una gran obra musical, sinó que la cançó li dona la mida exacta de la seva expressivitat. Amb els anys, explica, la tècnica se li ha desenvolupat per aquesta banda i és la seva forma d’expressió: ja hi ha gent que sap pintar (passem per davant de Dalí), o cuinar (justament ens trobem davant dels Roca, Adrià i Ruscalleda), i quan pensa en un tema, encara que pogués fer-se’n un relat literari o musical, no triga gaire en derivar-ho sempre cap a la forma de cançó. I aquí el tenim finalment, col·locat per art de màgia a la sala principal i al costat d’un Elton John que saluda des de l’escenari, donant l’esquena als Beatles i assegut amb un micròfon cantant per a Adele, Rosalía i Michael Jackson: Joan Manuel Serrat.

Mentre en Sardà (Xavier) s’immobilitza fent veure que és de cera, i en Sardà (Fede) fa bromes d’últims seients de l’autocar, li llenço la reflexió sobre el fet que encara a l’any 2022 no hi hagi manera que Espanya presenti una cançó en català a Eurovisió. Potser el problema no era (ni és) Franco, no troba? Em respon que també li costa d’entendre, encara que l’any passat quasi hi posen unes cantants en gallec, oi? Oi. M’explica que, després del forat eurovisiu del 68 al 80 i escaig, es va decidir designar les cançons candidates per votació popular. Però que aleshores va sortir Chiquilicuatre (riu)! I després d’aquest ensurt, i de modular els criteris de selecció sense sotmetre-ho al 100% a votació popular, tampoc no ha resultat mai que es designés una cançó en català. Ni d’una manera, ni d’una altra. Potser és que no hi ha manera, li dic. Potser sí, em reconeix. I potser fins i tot, li afegeixo, tenia algun punt de raó aquell director de TVE que va haver de vetar el seu Lalalà quan va dir-li que havia de decidir si seria un cantant universal o provincià. Però no, aquí tampoc no l’enganxo: llegim literatura japonesa i polonesa, cap llengua no impedeix res, ni tan sols guanyar un Nobel. Ni tan sols formar part d’una petita i dissortada terra (em diu, evocant Espriu) no impedeix res. Com que estic parlant amb un cantant que va fer-se gran sobretot expandint-se cap a les Amèriques hispanes, i en castellà, em quedo amb el dubte. Què hi farem, si aquesta província té tan difícil escapatòria. Què hi puc fer, si jo vaig néixer al Mediterrani.

Finalment es fa unes últimes fotos amb en Toni Cruz, director artístic del museu, i acabem parlant de Barcelona. Mil cares té Barcelona, cantava ell, però li pregunto si la Barcelona d’avui és la que se li gira d’esquena o la que li dona la mà. S’enfila en un discus sobre les mil facetes que té Barcelona, la seva pluralitat, la seva evolució constant, que fa que de cop i volta la trobis una mica estranya. Això no és dolent, em diu: vol dir que està viva. Però el risc és que el món dels diners i de l’especulació, lamenta, li espatllin la personalitat. La realitat, em diu ja rere una taula i una cervesa, sempre guarda molta distància amb els somnis, i aleshores el seu trèmolo de veu quasi se m’encomana a l’ànima. Acaba matisant que hi ha iniciatives d’emprenedors de raça, com el nou Museu de Cera, que per ell mostren la millor cara de la ciutat. Barcelona fa aquestes coses, em diu. D’aquelles petites coses, penso tot mirant la figura de carn i ossos que em somriu, que són grans encara que et creguis que les va matar el temps i l’absència.