Torre Glòries
La cúpula de la Torre Glòries s'ha convertit en un mirador.

La Torre de l’Alcalde

Crònica d'una visita a la Torre Glòries

La Plaça de les Glòries Catalanes és un d’aquells punts cardinals que la ment quadriculada de Cerdà va designar, amb un escaire i un cartabó, per a esdevenir un dels grans centres (o el centre mateix) de la ciutat. Si es descuida. Desconec si ell la devia batejar com a Plaça 36 o Plaça Z, en coherència amb les seves meridianes sense nom i les seves diagonals sense ànima, però afortunadament Sant Víctor Balaguer Baptista també va tenir pietat d’aquesta confluència de tres grans artèries de Barcelona.

Ara, més que una confluència d’artèries, el famós túnel coagula cada dia la circulació dels carrers contigus tot transformant la zona en una gran embòlia. I és que en això de batejar no només Balaguer hi té traça, sinó també el poble: si la plaça ha estat un tambor i un Scalextric, encara està per veure quin nom rebran les àgores sensorials, les mútliples espècies arbòries i arbustives que s’hi preveuen i els jardins d’immersió amb umbracles que ja s’hi planten. Al seu torn l’edifici del Disseny Hub encara és la grapadora, i quan es va erigir l’actual Torre Glòries ja rebia (per damunt de tots els àgbars) desenes d’eroticofestius, facilons i escatològics àlies populars.

Ara, dalt d’aquest edifici dissenyat per Nouvel (que deia que s’havia inspirat en la Sagrada Família, en Montserrat i fins i tot en un gèiser) s’hi ha construït un Mirador. Un cop visitat, però, jo diria que la idea no és la de mirar la ciutat. Els artífexs del nou espai van pensar que això de mirar estava (perdonin) molt vist, i que la idea havia de ser convidar a observar la ciutat. Més que un mirador, doncs, aquí dalt hi han fet un observatori.

Començarem per dalt, tot i que la visita comença evidentment per baix. Per què, començar aquí, doncs? Doncs perquè és on ens farem la foto, l’àrea elevada que fins ara teníem prohibida, el punt àlgid del prepuci des d’on podrem sentir-nos com a improvisats governadors de la ciutat. Una cosa similar a la sensació que es buscava amb el Mirador de l’Alcalde, aquella balconada de prop del Morrot que permetia veure, si bé no la ciutat en 360º, sí en un digne 180º i amb una senyorial vigilància sobre el port. En aquella època Porcioles (a qui anava dedicat el mirador) va decidir aprofitar la cessió que Franco va fer del Castell de Montjuïc a la ciutat per construir-hi unes terrasses de nom governatiu, amb mosaics de Joan Josep Tharrats, una escultura de l’omnipresent Subirachs i una font de Carles Buïgas (de la mutilada escultura a la Sardana, millor que no en parlem).

El cas és que ara, quan pugem a la Torre Glòries, hi ha alguna cosa d’aquest esperit: no només estem contemplant la ciutat sencera sinó que, sobrevolant-nos, ens acompanya en tot moment la gegantina i laberíntica escultura de Tomás Sarraceno. En efecte, l’experiència no podia només consistir en mirar cap a fora: calia una mirada cap a dins, a través d’un conjunt escultòric al qual et pots enfilar i que pretén donar l’efecte de núvol pixelat que s’ha ficat dins la torre com una boira metàl·lica. I ara les escultures tampoc no es miren: es toquen, hi penetres, t’hi perds.

Sí, la vista és privilegiada. I sí, aquest és el veritable Mirador de l’Alcalde: en una pel·lícula americana, des d’aquí el malvat professor boig ordiria els seus plans per escampar la plaga de zombis des de les meridianes i paral·lels cerdians fins a les estrelles marianes del temple de Gaudí (i val a dir que, des d’aquí, la guapa de la ciutat té una de les fotos més boniques del seu book). En cada racó sents el públic assenyalant casa seva (o el seu hotel) però també explicant les seves anècdotes de ciutat, els carrers que consideren més conflictius en trànsit, els edificis que no recorden haver vist créixer en l’emergent [email protected] (un altre trist nomenclàtor escollit per algun altre gris racionalista), els miralls encantadors de edifici dels Encants, aquella idea que creuen que s’hauria de desenvolupar aquí o allà (amb el dit erecte en forma de vara municipal) o les singulars coloraines de les properes, i encara més singulars, superilles. #wonderful, #beautiful, #lovebarcelona.

Mirador Torre Glories
L’escultura de Tomás Sarraceno al nou mirador de la Torre Glòries.

Però abans de tot això, i d’haver pujat 30 plantes en un immens ascensor de sostre transparent, l’espai expositiu de la planta 1 és d’un altíssim nivell museogràfic: a través de sofisticades instal·lacions que combinen precisa tecnologia digital, bona qualitat audiovisual, considerable sensibilitat artística i gegantines pantalles interactives, se’ns trasllada aquí el missatge de l’observatori: no pateixis que has pagat per un mirador, ho sabem, però que abans de mirar observaràs.

Però abans de tot això, i d’haver pujat 30 plantes en un immens ascensor de sostre transparent, l’espai expositiu de la planta 1 és d’un altíssim nivell museogràfic

D’aquestes “ulleres” diferents, d’aquest observatori, en diuen Hipermirador: en aquest recorregut el visitant pot aprendre sobre la infinitat d’espècies animals que desconeix que cohabiten amb ell a la ciutat, o la velocitat exacta del vent en aquell moment, l’estat de cada arbre de cada vorera, el nombre d’habitants, els graus de contaminació… Una concentració de big data elegantment presentada, no sempre d’una màxima utilitat (tot s’ha de dir), però majoritàriament instructiva i sorprenent. Veus? Això no ho sabies. Ja tindràs temps de pujar a dalt, però abans deixa que t’aclarim que aquesta ciutat no és un decorat sinó un organisme viu. Pretend it’s a city, fem veure per un moment que aquí hi viu gent i que hi passen coses, i quan ens haguem impregnat d’aquesta nova sensibilitat podrem anar a dalt de tot a fer de Porcioles.

De forma clamorosa, els autors d’aquest recorregut han decidit evitar tota imatge de frivolitat. Només hi ha un problema: que la gent ho és, de frívola. I que després de la txapa continuaran assenyalant la grapadora, identificant l’hotel Vela, especulant sobre les Tres Xemeneies i enfilant-se a l’escultura com si fos el gronxador d’un parc. Tot plegat, des de dalt d’aquell supositori que s’il·lumina de nit. El turista haurà pensat el mateix, però no ho dirà. En tot cas haurà pogut fer una bona foto, oi? Doncs au. #suckmyglòries.

Mirador Torre Glories
Abans de pujar al mirador de la Torre Glòries es passa per l’Hipermirador.