Tori Sparks
La cantant i compositora estatunidenca Tori Sparks, establerta a Barcelona. ©Shankar Bathla
El Bar del Post

Tori Sparks: De vegades, la llar és la música

S’ha fet de nit i la Tori Sparks passa pel Bar, enlluernadora i amb la seva guitarra a lloms. Ve, com no, de tocar en algun lloc, i ara només demana prendre’s “una copa de vi negre” i que, a la ràdio, soni una mica de “David Bowie, Tom Waits o Flamenc”.

Cantant i compositora, empresària musical i activista Do It Yourself (faci-ho Vostè mateix/a), aquesta estatunidenca resident a Barcelona suma ja vint anys de trajectòria com a artista musical, i tretze al capdavant del seu propi segell discogràfic, Glass Mountain. Tot això, sense perdre aquest expressiu somriure amb la qual explica i s’explica.

   

Sempre he seguit el meu propi camí, pensant primer en la música i, després, en com vendre-la. Amb aquesta filosofia no m’he fet rica, però estic orgullosa de l’autenticitat de la meva obra i, especialment, de la banda amb la que toco ara: hem creat quelcom nou i nostre”. Insisteix en el respecte pel treball dels seus companys de professió. “Procuro tractar el millor que puc al meu equip, als professionals que inverteixen el seu temps en el meu projecte. És molt important per a mi i sempre ho serà. El concert per a l’enregistrament del meu últim àlbum, Wait No More és allò que millor resumeix el valor que té la gent al meu voltant”.

–I ara, amb això del Covid, hi ha hagut aturada?

Tot el contrari. “Amb la pandèmia s’han cancel·lat gires previstes, aquí i a diversos països, així que vaig haver de trobar altres coses a fer”. Entre març i maig ha impulsat la iniciativa #BalconyConcerts, una sèrie setmanal de concerts gratuïts durant la quarantena. “També hem publicat amb Glass Mountain el disc recopilatori Amor en Los Tiempos de Cuarentena, un projecte solidari per a recaptar diners per a artistes afectats per la pandèmia. Un altre projecte solidari ha sigut l’enregistrament d’una versió del The Man Who Sold the World del Bowie, durant la quarantena, cada músic des de casa seva. Es va fer un videoclip i, durant l’esdeveniment de llançament online, vam recaptar fons per al Banc d’Aliments”.

–I per a 2021 quins plans tens?

–Com a mínim, netejar la meva casa i intentar escriure algunes cançons. Ah, i s’inclourà un tema meu a la banda sonora d’una sèrie de Netflix!

Chicago-Nashville-Barcelona, amb escala a Granada

Als 12 anys, Tori va demanar apuntar-se a classes de guitarra. Potser, aquell va ser el desencadenant, un d’aqueslls moments que defineixen tot o gairebé tot allò que seràs demà. Mudar-se des del seu Chicago natal a Nashville amb 21 anys va ser un altre punt d’inflexió, “encara que semblava poc lògic perquè jo no feia Country i aquesta és el capital de Country, però una discogràfica local em va proposar treballar amb ells i la seva seu era allà”. La col·laboració va durar poc, perquè al cap d’un any l’artista inaugurava el seu propi segell i començava “a organitzar gires non-stop”, això sí, sempre des de Nashville.

–I des d’allà vas venir a Barcelona?

Tenia 26 anys i sí, vaig venir a Barcelona i no a Nova York ni a Paris, que eren les meves dos altres opcions. No coneixia a ningú i no parlava l’idioma.

A l’any de ser aquí, Tori va visitar Granada i tot va tornar a canviar: “va ser la meva introducció al Flamenc”, un so que ha impregnat el seu art fins a convertir-lo en un llenguatge seu i intransferible, on arrels americanes i el “Blues del Mediterrani” (com definia el llegendari BB King al Flamenc) s’amalgamen.

I aquí la tenim, amb diversos discos sota el braç, una conspícua quantitat de concerts, assaborint un vi negre mentre reflexiona sobre el fet de “seguir endavant amb la música, dia rere dia, encara que sempre és una lluita”.

Sparks té el seu propi segell discogràfic, Glass Mountain. ©Shankar Bathla

Una ciutat que es complica sola

“La meva relació amb Barcelona és d’amor-odi, ho admeto, però bastant més d’amor. És una ciutat que es complica la seva pròpia vida i, per extensió, les vides dels qui hi vivim, però, alhora, és única, està plena de riquesa i diversitat, i sempre ofereix detalls nous per a descobrir. Mai és avorrida. Aquí les coses sempre van espectacularment bé o horriblement malament, mai no hi ha mig termini”.

–I ser músic, aquí?

Em sento súper afortunada amb la comunitat de músics de la qual formo part, de la xarxa d’amics que tinc i del suport que he rebut per part del públic i de la premsa local.

No escapa al seu radar “la ineptitud del govern local, regional, i nacional, combinada amb la quantitat de burocràcia” i li indigna que, a Ciutat Vella “prefereixin posar una botiga de Mango en lloc de protegir una llibreria que porta, literalment, 99 anys”.

Així i tot, Tori prefereix recordar la seva primera visita a Barcelona: “Era Carnestoltes i jo em trobava davant de Santa Maria de la Mar. De sobte van aparèixer els gegants, ballant, amb gent amb llumetes i tocant música. Aquí, els gegants són la cosa més normal del món, però impressionen si no sabies que existien”.

I si, va quedar impressionada.

–Hi ha molts detalls d’aquesta ciutat que donem per descomptats per viure-hi aquí, però per alguna cosa, per moltes coses, Barcelona atreu a tanta gent.

L’artista admet tenir la sensació d’haver trobat la seva llar a la nostra ciutat, “i és una sorpresa que sigui aquí, tan lluny d’on vaig néixer!”. Encara que possiblement la seva veritable llar, el seu castell, complex, ric, inexpugnable, és la música que habita i cobra vida en ella.