Alexandria Ocasio-Cortez, la darrera esperança en la política global. The lady’s not for turning*

Alexandria Ocasio–Cortez és un fenomen de la comunicació a les xarxes. A més a més, la campanya de la nova líder dels Demòcrates, amb un pressupost 10 vegades inferior al del seu rival, l’històric Joseph Crowley, de 56 anys, ha estat finançada a través de petites donacions de la gent del carrer –el 80% no superen els 70$-, tot renunciant, de forma explícita, a les aportacions de les grans corporacions i conseqüents compromisos amb elles.

L’any 1981 s’estrenava a les pantalles For your eyes only, una de les entregues de James Bond protagonitzada per Roger Moore. En un guió allunyat dels vehicles luxosos als quals ens té acostumats la saga, l’agent se’l pot veure al volant d’un Citroën 2cv tot driblant l’escomesa entre camps d’oliveres, garrofers i una barreja de conceptes ibèrics força tronada. Però més tronada és encara la caricaturesca aparició de la llavors primera ministra britànica, Margaret Thatcher, al final de la pel·lícula.

A l’escena, una espècie d’homenatge al Pop Art de Lichtenstein, Thatcher figura que és a la cuina de 10 Downing St. vestida amb una faldilla blava –el blau de les grans ocasions–, davantal i uns guants de làtex groc que es treu per atendre el telèfon que sona dins l’armari dels paquets de cereals. La Primera Ministra llavors despenja l’auricular vermell a través del qual un membre del seu gabinet li fa saber que, tal com ella havia sol·licitat, l’agent 007 és a l’altra banda de la línia. Però en comptes de Roger Moore, ocupat amb la jove que l’acompanyava al 2cv, les forces secretes britàniques burlen l’astuta Dama de Ferro amb un lloro –fet, el de burlar Primera Ministra, força improbable– mentre aquesta darrera, encara enganxada al telèfon, manoteja la mà del seu marit que picava dels bols del sopar abans d’hora. L’escena és el segell de la conjuntura d’un món que encara necessitava herois de carn i ossos en l’imaginari col·lectiu. L’any de l’estrena de For your eyes only, Margaret Tatcher en feia dos que, contra tot pronòstic, s’havia erigit en Primera Ministra del Regne Unit i es veia obligada a empassar-se un femer darrere l’altre.

Margaret Thatcher venia d’una família de botiguers i, malgrat el context desfavorable, va saber guanyar-se el reconeixement tant a l’entorn al partit Conservador com en el context de la societat anglesa, clarament dominada pels homes. Va entrar a la Cambra dels Comuns amb només 24 anys, i als 27 ja va ser Ministra d’Educació i Ciència. Durant els 3 primers anys de mandat, el seu perfil intransigent la va dur a uns nivells de popularitat nefastos, fins que al 82 va respondre i vèncer la provocació de l’Argentina a la Guerra de les Malvines. Thatcher va aprofitar l’onada de patriotisme que va despertar la victòria per imposar-se amb claredat en els seus segons comicis i, mesos més tard, va situar la Gran Bretanya al capdavant de l’economia mundial. Repassant la trajectòria del personatge he lamentat l’absència de canals digitals en aquell període. Estic gairebé convençut que Thatcher hauria volgut pilotar, si no sempre en bona mesura, el seu compte de Twitter: The lady’s not for turning, hauria teclejat. Hauria desfermat valls de polseguera durant la pugna amb els sindicats i hauria rebentat les estratègies del seu equip amb una selfie al Ranxo de Ronald Regan o d’esquenes al mausoleu de Lenin amb Mikhail Gorbatxov enganxat per l’espatlla.

Qui en canvi sí que ha disposat i disposa dels canals digitals és Alexandria Ocasio–Cortez, la líder en alça del Partit Demòcrata dels Estats Units. Els amants de les coincidències i dels entramats zodiacals han de saber que Thatcher i Ocasio–Cortez van nàixer el mateix dia. Les separen 64 anys i un abisme quant a la manera d’entendre la  política. Així i tot, també són notables les semblances. Ocasio–Cortez, de només 28 anys, és nascuda al Bronx, districte novaiorquès bressol de bona part dels taxistes, cambrers i escombriaires de la ciutat de Nova York, feu tradicional dels Demòcrates. Poc abans d’imposar-se a les primàries del 27 de juny d’enguany, encara treballava a la taverna mexicana de Union Square i al bar on servia copes des de feia 11 anys, des que va morir el seu pare.

Alexandria és un fenomen de la comunicació a les xarxes. A més a més, la campanya de la nova líder dels Demòcrates, amb un pressupost 10 vegades inferior al del seu rival, l’històric Joseph Crowley, de 56 anys, ha estat finançada a través de petites donacions de la gent del carrer –el 80% no superen els 70$-, tot renunciant, de forma explícita, a les aportacions de les grans corporacions i conseqüents compromisos amb elles. L’estil de la jove líder polític és demolidor: transparent, directe, ambiciós, magnètic. Alumna avantatjada de l’escola Obama sobrepassa el mestratge de qui, probablement, acabi essent el seu predecessor a l’òrbita del partit dels Kennedy i dels Clinton i, fins i tot, al capdavant de la Casa Blanca i la política global. No és casual que Crowley, en conèixer la derrota, s’enfilés a l’escenari i guitarra en mà, en un gest marca de la casa, li dediqués el Born to run de Bruce Springsteen.

El camí que espera Ocasio-Cortez és ple d’entrebancs, i la franquesa i la màgia que desprèn la seva forma d’adreçar-se a la gent –us animo a seguir-la a través de canals i plataformes com Instagram, Twitter, YouTube– la fa tan vulnerable que, potser per això, fan venir ganes de protegir-la i d’entregar-se a la causa. “La nova política ha deixat de ser d’esquerres o de dretes per passar a ser un duel en l’eix dels de dalt i dels de baix”, afirma. Thatcher va prendre la drecera per encapçalar Westminster i s’hi va estar 11 anys. Tot i la controvèrsia de les seves polítiques, la seva obstinació va canviar el món i, en bona mesura, li va fer perdre autoestima. El món de Margaret Thatcher era pla i pesat com una llosa. El món de Alexandria Ocasio–Cortez, en canvi, es preveu original i alineat a la tendència de canvi. És, possiblement, la darrera esperança en la política global. Que la força –i el coratge per a no fer mitja volta– l’acompanyin.

*The lady’s not for turning. És una coneguda sentència que Thatcher va llençar durant el discurs a la Conferència del Partit Conservador del 10 d’octubre del 1980. Thatcher, amb aquest joc de paraules, va placar les peticions de l’oposició que reclamaven dissipar les polítiques econòmiques dels darrers mesos, les quals havien causat un increment notable de la recessió i l’atur. La frase va fer fortuna i, a l’acabar, el discurs va desfermar una ovació de més de 5 minuts.

Imatge destacada:
Alexandria Ocasio-Cortez a Nova York el 30 de juny de 2018. Foto de  ZUMA Press, Inc. / Alamy Stock Photo