Lluís Bassat, com a publicitari, ho ha assolit ben bé tot. No debades és un dels barcelonins més (re) coneguts arreu del món, en el seu sector. Com a barcelonista li va faltar aconseguir la presidència del Barça. Malgrat això, ara amb la perspectiva del temps, confessa que els socis li van acabar fent un favor perquè ell com a president no hauria deixat que el club blaugrana participés d’una sèrie de dinàmiques que tenen el món del futbol desmarxat a molts nivells.
En la conversa que vaig poder mantenir a la Casa Seat amb ell, Bassat deixava anar aquestes reflexions sense que fes falta que un servidor l’estirés gaire de la llengua. Enguany farà vuitanta-un anys, però ningú no ho diria. Jo firmaria per arribar als seixanta amb la seva forma física (sempre elegant, impecable, actiu) i amb la seva agilitat mental. Els ulls encara li espurnegen curiositat i n’avancen la rialla.
I sí, va parlar poc però contundent del Barça. Implacable en contra d’annexar el nom Spotify al Camp Nou: “En comptes de FC Barcelona ens acabarem dient McDonalds!”, va ironitzar amb èmfasi. Podria sorprendre, d’un home de publicitat com ell, aquesta mirada tan refractària a l’entrada dels patrocinadors a aquest nivell, en el món del futbol. Però la seva posició al respecte es podria resumir amb aquella clàssica imatge que adverteix sobre la gent que convides a la cuina i acaba dormint al teu llit.
I el seu sentiment de protecció respecte del Barça i la seva marca (que, al cap i a la fi, són valors) l’aplica abans i amb més passió si s’escau amb “la ciutat que porta el nom del nostru club”, com va recordar que deia aquell president blaugrana a qui les imitacions van acabar entranyabilitzant (força immerescudament).
Barcelona. Cal que recuperi l’autoestima. Si ell, expert en el ram, n’hagués d’elaborar un eslògan, tiraria per aquí. Amb arguments emocionals per damunt de tot, és clar, no racionals. Però Déu n’hi do com té de ben pensat molt del que la ciutat ha estat, és i podria ser.
Assumeix que ara Madrid (i fins i tot Màlaga pel que fa al sector de l’art) ens passa la mà per la cara. Se’ns ha despenjat, com aquells ciclistes que deixen enrere el grup, d’una revolada. No ha estat tot de cop i els diners hi han fet molt, com n’és conscient. Però també té present els errors no forçats de les autoritats municipals barcelonines en els últims anys.
Hi ha alternativa? Per a Bassat això implicaria tenir una idea. Una idea que millori el molt bon “producte” que Barcelona ja és. Una idea semblant a la d’aquell Pasqual Maragall que l’any 1983, pel camí de la campanya electoral que l’havia de ratificar com a alcalde, li va explicar per reclutar-lo comunicativament. Bassat només tenia l’opció de treballar-hi a títol individual, demanant un temps de parèntesi a la seva empresa. I, per decidir-s’hi, va preguntar a Maragall si tenia una idea sobre què volia fer com a alcalde. Maragall hi va respondre: “Tens tres hores?”.
I al ‘sí’ de Bassat el va seguir una conversa que el va enamorar de la idea que l’alcalde tenia per a la Barcelona d’aquell moment i de les dècades que el seguirien. “Vull que la llum torni a entrar al barri xino“. Ja tenia la Rambla del Raval al cap. I tantes altres coses que, més enllà dels Jocs Olímpics del ‘92, van transformar la ciutat, fent-la una ciutat millor per a les persones i impulsant-la al món com mai. I Bassat va donar forma comunicativa a la inauguració d’aquell gran moment estel·lar de la Barcelona contemporània. Partia d’una gran idea, i derivades.
Ara ell en té unes quantes, d’idees per a Barcelona. Li vaig preguntar si era conscient que hi ha uns quants partits buscant candidats i que ja n’hi ha algun de la seva quinta. No s’hi veu, en aquest paper, però és a disposar de l’alcalde que surti de les urnes l’any 2023. Comptar-hi sí que seria una bona idea.
