Déu n’hi do de tot el que t’arribes a assabentar llegint The New Barcelona Post: Hispano Suiza torna, torna per la porta gran, i torna situant aquesta ciutat a la primera divisió mundial del cotxe elèctric. El nou Hispano Suiza Carmen, tot un hypercar (de més de 750 cavalls, concretament aquest en tindrà 1.000…) elèctric, s’està fabricant a Montmeló, gairebé tots els seus components són de Barcelona, i tot això està a punt de revolucionar el mercat i la llegenda. Només se’n posaran a la venda 19 unitats, al preu d’amic de milió i mig d’euros cadascun. Poc em sembla per a un producte astorador, de sèrie limitadíssima, personalitzable fins a l’últim detall —el primer comprador, un magnat cubà dels matalassos, ja ha demanat que li pintin sencer d’un color fúcsia que no em veig amb cor de descriure aquí…— i que ens obliga a fer una atenta reflexió sobre què es i què significa realment el luxe.
D’entrada no diries pas que la paraula “luxe” i la paraula “sostenible” tinguin gran cosa a veure. És clar que, d’entrada, no sempre es fàcil entendre qüestions complexes. Si hi ha alguna història més paradoxal i distorsionada que la de la política, és la de l’economia. La història dels diners és plena de confusió i de malentesos.
Reculem una mica en el temps. Saltem a 1904. Sense anar més lluny, aquest és l’any en què transcorre, concentrada en un sol dia, tota l’acció de l’Ulisses de James Joyce… però és també l’any que es va fundar a Barcelona la companyia Hispano Suiza, de la mà de Damià Mateu, Francesc Seix i Marc Birkigt, un enginyer suís que somniava amb… cotxes elèctrics! Va ser ell un dels pioners a dissenyar-los. Però ràpidament es va haver de rendir a l’evidència i al mercat: tot el negoci, i tot el que aleshores semblava ser el futur, passava pel motor d’explosió. Marc Birkigt ho va acceptar, els seus socis ho van acceptar. Hispano Suiza va iniciar així el seu vol de cigonya triomfal que faria caure la bava a reis i a magnats…i que també acabaria asaltant el cel, però de debò. Dotant l’aviació francesa de la mecànica necessària per a guanyar una guerra mundial.
Els Hispano Suiza eren, més i tot que cotxes de luxe, cotxes de somni que potser, sense la peculiar absència espanyola a les dues grans guerres, no haurien nascut ni crescut aquí, però que una mica pel mateix, per néixer i créixer aquí, van experimentar una mort prematura, per no dir sobtada. Alfons XIII primer, la República la Segona, i Franco el tercer, van caure com plom a les ales d’aquella meravellosa indústria. Alfonso XIII perquè aquells cotxes li agradaven amb deliri, i els va voler manegar al seu gust, fins el punt de decidir on s’havien de fabricar, la República perquè se li en va anar l’olla col·lectivitzadora, Franco perquè a l’Espanyeta autàrquica, simplement no hi cabia una aventura com aquesta, i és clar, d’una manera o d’una altra se l’havien de carregar…
Moltes coses han hagut de passar, molt ha hagut de ploure, perquè la família Suqué-Mateu torni a la càrrega, llançant-se a fer el cim de l’Everest dels cotxes de marca i de llegenda, amb un model totalment elèctric que haurà engrescat l’enginyer Marc Birkigt a fer tombarelles de felicitat dins la tomba. Hi ha qui no viu prou per a veure els seus somnis sobre rodes, però els seus somnis segueixen rodant i rodant molts anys després, omplint de llum les carreteres i el món…
Ara està per veure, ara em demano jo, si les autoritats competents de torn, des de la senyora alcaldessa de Barcelona fins el senyor president del govern d’Espanya, passant per tota la variada i adolorida gamma de gent que més o menys diu que ens governa, l’encertaran més que en el seu dia Alfons XIII, la Segona República i els capitostos franquistes. Si sabran entendre que Carmen, aquesta luxosa entremaliadura d’Hispano Suiza, no és de dretes ni d’esquerres, sinó un producte d’absoluta avantguarda i de primera necessitat.
D’entrada, perquè la sostenibilitat no és omplir-ho tot de carril bici i ja està. Vol dir apostar de debò i molt seriosament per la transició a una automoció i una economia lliures d’emissions, o en camí de ser-ho. I això no s’aconsegueix estimbant els cotxes de benzina pels marges, ni obligant la gent a anar a treballar en patinet. Segurament el millor impuls que se li pot donar al cotxe elèctric és des de dalt, des de l’estratosfera dels anhels. Fer somniar els rics entre els rics amb cotxes elèctrics és un dels favors més grans que li podem fer a aquesta meravellosa ciutat i a aquest gran planeta, amb tots nosaltres a dins.
Però és que hi ha més coses. La crisi de la Covid-19 s’ha acarnissat dolorosament a les nostres vulnerabilitats i ens exigeix deixar de badar en sec. Del que caldria fer amb la nostra Sanitat pública (i privada…) millor ja en parlem un altre dia. Avui ja anem servits apuntant que l’economia necessita un sotrac profund, una reconsideració total. L’anguniosa pèrdua d’algunes plataformes clau de la indústria automobilística ens hauria d’obrir els ulls. Si al volant de l’Hispano Suiza Carmen ens posem al capdavant de la revolució, els deliris de grandesa d’un rei destronat, les fantasies d’un enginyer suís i l’anar per feina peti qui peti d’una nissaga industrial catalana de tota la vida ens hauran fet el millor dels regals. Tenir futur.
