Cartell promocional 'Ciencia fricción'
Cartell promocional de l'exposició Ciència fricció.

Simbiosis fantàstiques al CCCB

Ciència fricció. Vida entre espècies companyes proposa un recorregut per algunes de les manifestacions més sorprenents de la natura, amb interaccions insospitades i altres directament fictícies, que conviden al replantejament de la visió antropocèntrica

Una de les imatges promocionals de Ciència Fricció, que des del Macba balisa el camí al CCCB, ens fa veure un pop als plafons de la façana. En realitat, es tracta d’una espècie d’àloe, que a l’exposició, com a imatge màximament representativa, apareix catalogada i en companyia. Flanquejada per exemplars semblants que un espectador distant o despreocupat confondria amb altres espècies de cefalòpodes. El trompe l’oeil no és gens casual. Altament simptomàtic, suggereix formes de vida que coneixem o creiem conèixer; és a dir, que la nostra mirada identifica amb acostumada suficiència, com si fóssim el punt fix d’un espectacle que vibra i flota al nostre voltant, i sobre el qual projectem un ordre inamovible. Aquest esforç significador, que va adoptar la ciència moderna per sortir de la superstició, embarga encara la majoria dels espectadors, siguem o no científics.

La mateixa mirada que va voler fonamentar racionalment la realitat va acabar reduint tota escletxa de misteri i considerant la naturalesa com un objecte, sent encarada en sentit pragmàtic per la seva condició fungible. Alguns filòsofs de segle XX ja van denunciar aquesta explotació, massivament possibilitada per la tecnologia, però sense gaire èxit. Pensem en noms tan distants —també entre si— com Martin Heidegger o Theodor W. Adorno. Amb un coneixement molt més proper al medi natural, les investigadores Donna Haraway i Lynn Margulis són els fars que orienten i animen el gir ecològic que recull la comissària de la present exposició Maria Ptqk: “Si, com sostenen Haraway i Margulis, tota la Terra està viva, és hora d’abandonar el mite de la supremacia i reprendre el contacte amb les nostres nombroses companyes terrestres”.

Pel qüestionament de la posició del subjecte —antic “rei de la creació”— Ciència Fricció resulta altament estimulant. Una sèrie de preguntes s’eleven durant la visita, o després d’haver-la assimilada, per poc que ens aturem a pensar. Quant del que veiem som capaços d’entendre com a part de la nostra realitat? En quin lloc queda la frontera que separa l’artificial i el natural, quan les estratègies de la pròpia naturalesa es revelen d’una complexitat insòlita, enfront de la qual sembla que anem sempre a la saga? I, més important, enfront de la quantitat i qualitat de processos naturals en marxa, sense que siguem conscients, és realment prudent seguir sostenint una confiança i superioritat moral envers la naturalesa, com si no hi estiguéssim inclosos i determinats per ella, en una relació horitzontal?

“És hora d’abandonar el mite de la supremacia i reprendre el contacte amb les nostres nombroses companyes terrestres”, explica la comissària, inspirada per Haraway i Margulis

Com és sabut, una part de la ciència va començar a sortir d’aquell paradigma antropocèntric al s. XX, i des de la perspectiva de la física la quàntica la noció mateixa de “realitat”, com un contínuum de l’espai-temps, ha quedat qüestionada —es va poder descobrir en l’exposició Quàntica del CCCB fa un parell d’anys— així com la predominança del pensament lògic. Un pensament que, lluny de ser universalment vàlid, podria tractar-se tan sols d’una manifestació —privilegiada però no especialment elevada, un “avantatge evolutiu”— de la nostra espècie. La comissària de Ciència Fricció reconeix endinsar-se en un paratge tan problemàtic com apassionant, “un lloc intermedi entre l’exposició d’art i un museu de ciència”. Semblaria un àmbit limítrof, de fet, en què utopia i distopia oscil·len per sacsejar i despertar l’interès de qüestions davant les quals cap ésser humà pot ser indiferent.

El rigor de les investigacions científiques, i les seves evidències físiques, conviu amb elaboracions explícitament artificioses. La sorpresa arriba quan es mostren més recognoscibles els artefactes que la pròpia naturalesa, la qual cosa ens convida a qüestionar la separació entre natura i cultura, que situava a l’ésser humà en el lloc privilegiat de jutge (i part). Així, un documental sobre els cianobacteris centrat en la inestimable contribució de Lynn Margulis revela la transcendència d’aquests éssers invisibles —també en el nostre dia a dia, fonamentals per a l’organisme humà— a la primera sala, però de seguida descobrim creacions d’artistes contemporanis, entre les quals destaca Ecosystem of Excess, realitzada amb les deixalles plàstiques que s’acumulen en forma d’illes gegants a l’Oceà Pacífic. Tot recordant l’aspecte d’un corall, una medusa o un calamar, l’artista Pinar Yoldas els concep com a éssers que han cobrat vida i que s’autoregulen, formant part de l’ecosistema.

 

La simbiosi o interacció entre espècies reals, no només imaginades, és un dels punts més destacats de l’exposició, amb una bona quantitat d’exemples que il·lustren aquest win-win de la natura. Tot i que no es trasllada un missatge especialment adoctrinador, tampoc és difícil percebre l’intent de sensibilitzar el visitant, per substituir la nostra relació de control o domini de la naturalesa per una més simbiòtica, que tendeixi a una convivència profitosa per a tots els actors. En aquest sentit, la comprensió de la naturalesa com un subjecte amb drets propis es desplega a la fi de l’exposició en un panell que mostra les victòries jurídiques, valuoses si bé escasses. Crida l’atenció la manca de compromís global, encara, ni que sigui de forma pragmàtica davant la imminent perspectiva del repte que suposa el canvi climàtic. Tot i la gravetat de la situació, però, en aquesta exposició transversal hi ha espai també per la denúncia a través de l’humor o la constatació surrealista d’alguna (im)possible iniciativa.

L’exposició constitueix una mena d’àmbit limítrof, en què utopia i distopia oscil·len per despertar l’interès de qüestions davant les quals cap ésser humà pot ser indiferent

El deliberat lapsus linguae que suggereix el títol de l’exposició, freudianament carregat de sentit, proporciona alguna pista sobre la pertinència de les relacions que es teixeixen, de manera natural o artificial, si és que la dicotomia resulta encara funcional. Tantes vegades la realitat supera la ficció, que en un instant fugaç un arriba a plantejar-se si el projecte Egstrogen Farm (una instal·lació de Mary Maggic que exposa la iniciativa de modificar genèticament gallines perquè donin ous amb estrògens, i així les dones que els mengin es quedin més fàcilment embarassades) és una boutade audiovisual o l’enèsima animalada. Una altra situació inversemblant o almenys poc habitual que Ciència fricció ofereix al visitant és l’experiència d’introduir-se a l’interior d’una sequoia. Unes ulleres i un dispositiu electrònic que carrega a l’esquena li donen llibertat de moviments per descobrir un àmbit generalment desconegut, en què es mostren vestigis d’activitat inexistents per a la mirada exterior. Es tracta del projecte Treehugger, realitzat per Marshmallow Laser Feast.

La immersió en una realitat aparentment aliena que la recreació digital possibilita no és nova, tot i que porta a un extrem mai abans assolit les ànsies per captar, reproduir i en definitiva viure de prop la naturalesa dels éssers vius. Arqueològicament se’ns remet als inicis d’aquest interès amb una pel·lícula de l’any 1926, Das Blumenwunder (La meravella de les flors) obra de Max Reichmann, en què la tècnica de l’acceleració del metratge o time-lapse —avui, a l’abast de la majoria de smartphonesrevela els moviments de plantes i la seva floració, d’una manera que les torna comparables als cossos, amb sensibilitat però també voluntat i fins i tot —qui sap— algun tipus de consciència. Acabem, en aquest sentit, amb un petit homenatge a una forma de vida que apareix plasmada en diferents ocasions, de manera realista o fantasiosa —com dèiem a l’inici, a propòsit del cartell promocional—, abundant en una mena de trompe l’oeil. Es tracta del pop, òbviament, aquesta fascinant criatura a propòsit de la qual a l’exposició els organitzadors recorden que és el més semblant a una “intel·ligència extraterrestre”.

El lapsus linguae suggerit pel títol de l’exposició proporciona alguna pista sobre la pertinència de les relacions que es teixeixen de manera natural o artificial, si és que la dicotomia resulta encara funcional

Un fet, aquell, corroborat per la investigació científica i que així mateix desenvolupa el llibre Otras mentes. El pulpo, el mar y los orígenes profundos de la consciencia de Peter Godfrey-Smith, professor de filosofia i apassionat del submarinisme. Una obra que sembla complementar, amb una narrativa això sí completament diferent, l’exitosa producció de Netflix My Octopus Teacher. Documental aparegut posteriorment, l’any 2018, mostra la relació d’amistat entre un pop i el propi director, Craig Foster, qui se situa en la posició d’aprenent; d’algú convidat a prendre consciència del misteri, dels límits del seu propi coneixement. Resulta inevitable, en aquest punt, pensar en els alienígenes superintel·ligents de L’arribada (Arrival, 2016), l’emotiva pel·lícula amb què Denis Villeneuve ens va fer participar d’altres maneres de concebre el cosmos, descartant la visió antropocèntrica fins i tot pel que fa a l’experiència de la temporalitat.

cccb ciència fricció
Ecosystem of Excess de Pinar Yoldas.