Som a primers dels noranta del segle passat, un extraterrestre anomenat Gurb que ha adoptat l’aparença de la cantant Marta Sánchez i s’alimenta a base de xurros desapareix pels carrers d’una Barcelona en obres que es prepara, eufòrica, per als Jocs Olímpics. El seu company alienígena i comandant de la nau espacial amb la qual han arribat a la Terra, es posa a buscar-lo i, per passar desapercebut entre els barcelonins, també adopta aparença humana. A diferència de Gurb, però, ell va canviant d’aparença a mesura que avança la història: Miguel de Unamuno, Paquirrín —el fill de la Pantoja, conegut actualment per Kiko, efectivament—, Isoroku Yamamoto, el Duc de Kent o Alonso V de León, entre altres.
Sin noticias de Gurb és una novel·la humorística d’Eduardo Mendoza que El País va publicar per entregues l’estiu del 1990 i que va aparèixer, ja com a llibre, un any després. Se n’ha fet la tira d’edicions i s’ha traduït a un grapat d’idiomes. Jo en tenia una edició de Círculo de Lectores molt divertida, amb uns dibuixos que hauria jurat que eren de Mariscal —potser per la proximitat als Jocs Olímpics i perquè em recordaven vagament a Cobi i la seva troupe—, i que resulta que no ho són.
Sempre se m’ha fet estrany que Eduardo Mendoza —amb aquell posat tan seriós i d’una elegància tan britànica— sigui l’autor d’una història tan hiperbòlica i divertida. Per molt que després li hagi llegit novel·les igualment plenes d’humor negre, no hi ha manera de veure Mendoza com l’autor de Sin noticias de Gurb.
En fi, pels qui no l’hàgiu llegit —hi ha algú que, de veritat, no hagi llegit Sin noticias de Gurb?— us diré que a banda de riure molt hi trobareu molta Barcelona. La Barcelona i els barcelonins que es preparaven per a les Olimpíades. Una mirada extraterrestre que posa al descobert algunes actituds absurdes, un consumisme desmesurat i una societat seduïda pels diners i la frivolitat.
Sin noticias de Gurb és una novel·la humorística d’Eduardo Mendoza que El País va publicar per entregues l’estiu del 1990 i que va aparèixer, ja com a llibre, un any després
Han passat trenta anys des de l’aparició de Sin noticias de Gurb com a llibre i, durant aquest temps, a Mendoza li han preguntat sovint per què no n’escriu una segona part. Recordo que durant la crisi econòmica pasada li demanaven que recuperés Gurb, el seu company alienígena, el señor Joaquín i la señora Mercedes o la vecina i expliqués com afrontaven aquells temps tan complicats.
Potser ara també seria un bon moment perquè Mendoza recuperés les aventures d’aquell parell d’extraterrestres. La Barcelona de la pandèmia o la Barcelona del procés o postprocés donarien per unes quantes escenes esbojarrades que segur que els deixarien perplexos. I Gurb? Tornaria a adoptar l’aparença de Marta Sánchez —a qui, per cert, no li va fer gens de gràcia l’ocurrència de Mendoza— o s’estimaria més assemblar-se a Rosalia? Encara menjaria xurros a tota hora o hauria adoptat uns hàbits de vida més saludables i, per exemple, es tornaria addicte als sucs detox de Flax & Kale?
