Una de les coses que més ràbia em fa d’Instagram és descobrir que els meus paradisos perduts també ho són per a molta altra gent. Que el veí del cinquè també ha trepitjat Mykines —l’illa més salvatge i remota de l’arxipèlag de les Fèroe, que tant em va fascinar fa tres estius— o que una companya de feina ha sopat en aquell petit restaurant de Chiang Mai on, uns anys enrere, vaig anar a parar per casualitat. Em fa ràbia, què voleu que us digui? Els veig allà retratats, amb aquell posat satisfet, i sento com que estan profanant llocs que, per a mi, són sagrats. Llocs que em pertanyen i que, ingènuament, m’agrada pensar que no pertanyen a ningú més.
No us fa l’efecte que, des de fa uns anys, es viatja més i més lluny però que, pràcticament, tothom va als mateixos llocs? Obviant l’aturada transitòria derivada de la Covid-19, el turisme de masses va vent en popa. Mai ha estat tan fàcil i assequible viatjar, i les xarxes socials, amb el seu foment del gregarisme, han contribuït a convertir-ho pràcticament en una obligació. Un cap de setmana a Londres, París, Roma o Amsterdam, el pont de la Puríssima a Nova York, la setmana santa a Bali —amb foto obligada al temple de Pura Lempuyang— i, a l’estiu, safari a Kènia o ruta en autocaravana per Islàndia. És com si tothom s’hagués tornat viatger encara que, principalment, vagi a fer el turista i que s’acontenti —potser perquè no té temps ni ganes per a més— amb fer les mateixes fotografies als mateixos llocs que, abans de sortir de casa, ha vist mil vegades a Instagram o a guies d’aquelles que t’expliquen les deu meravelles que no et pots perdre si viatges al Vietnam o les cinc imprescindibles si vas a Egipte.
Mai ha estat tan fàcil viatjar i les xarxes socials, amb el seu foment del gregarisme, han contribuït a convertir-ho pràcticament en una obligació
No ho critico, creieu-me, senzillament ho constato encara que em deprimiria tenir la sensació que tot allò que veig, quan faig un viatge —per bonic i espectacular que sigui—, ja ho he vist a Internet, a la tele o a una guia de viatges. Suposo que, per això, les grans destinacions cada dia em fan més mandra…
Barcelona podria semblar, perfectament, un cas paradigmàtic d’aquesta classe de destinacions turístiques cremades, oi? En condicions normals, rep prop de dotze milions de turistes l’any i és una de les ciutats europees més instagramejades. De la Sagrada Família a l’abans tranquil·la plaça de Sant Felip Neri, passant pels búnquers del Carmel, el Laberint d’Horta o el suat mural del petó de Joan Fontcuberta. És com si, a Barcelona, tot allò susceptible de ser explotat turísticament ja hagi estat descobert, anunciat a so de bombo i platerets i venut al gran mercat del turisme massiu.
La bona notícia és que no és cert. Barcelona encara és plena de racons màgics que semblen trets de les novel·les de Carlos Ruiz Zafón i que, per una raó o altra, s’han mantingut a la penombra. Edificis, places, carrerons, botigues i restaurants d’aquells que tenen ànima —ja sé que és cursi dir-ho així, però no se m’acut cap altra manera de fer-ho—, que no trobaries enlloc més del món i que, per tant, fan que Barcelona sigui Barcelona.
Barcelona encara és plena de racons màgics que semblen trets de les novel·les de Carlos Ruiz Zafón i que, per una raó o altra, s’han mantingut a la penombra
La millor manera de descobrir-los és passejant amb la mirada atenta –no a la pantalla del mòbil, sinó a la ciutat– i dedicar-hi temps i ganes. Hi ha autèntics professionals en això de descobrir els secrets de Barcelona, com el periodista Marc Piquer que, al capdavant de Barcelona Singular, fa molt bona feina. El també periodista Xavi Casinos fa anys que es dedica a desvelar els secrets més ben guardats de la nostra ciutat. Per exemple, fa uns dies escrivia a La Vanguardia sobre un dels edificis més misteriosos del barri de la Dreta de l’Eixample: l’antic Taller Masriera, recentment adquirit per l’Ajuntament de Barcelona i que els barcelonins hem pogut visitar, per primera vegada, en el marc de l’onzena edició del 48h Open House Barcelona. Construït l’any 1882 com a taller de pintors i escultors —conserva un teatre al seu interior on Federico García Lorca es veu que hi va llegir, per primer cop, una de les seves obres—, al llarg dels anys, a més d’un taller de joieria, també va acollir una congregació religiosa. Quan vivia a tocar del passeig de Sant Joan hi passava per davant sovint i, amb la cara entaforada entre la reixa metàl·lica de l’entrada, em preguntava què devia ser aquella mena de temple romà mig abandonat, que l’exuberant vegetació del jardí anava envaint, i quins secrets conservava en el seu interior.
Barcelona és plena de secrets com el taller Masriera. Us animo a descobrir-los i a no explicar-los a ningú.
