Roger Mas: “Fa 20 anys m’hauria venut l’ànima per una bona cançó, ara només vull ser feliç”

Mas retorna al món dels poetes, que tan bé coneix, adaptant textos de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia d'Anzizu, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont

Roger Mas és més un trobador modern que un cantautor convencional. O, més ben dit, és el cantautor de Verdaguer, de qui reivindica el seu esperit contestatari, o de Maragall, a qui en el seu darrer disc ha fet pujar al Parnàs. L’autor solsoní ens convida a explorar aquesta muntanya grega, amb connotacions mitològiques i considerada la residència de les muses, on podem trobar lletres meravelloses sobre la nostra terra, la natura, la tradició i les arrels. És el seu desè treball, vint anys després del primer, Les flors del somni (1997).

Com el mateix títol evoca, Mas retorna al món dels poetes, que tan bé coneix, adaptant textos de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia d’Anzizu, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont. Un dels seus dons és la capacitat de recuperar textos antics i cançons tradicionals, però que quan passen pel seu sedàs sonen absolutament contemporanis. De teló de fons del disc, l’escenari habitual: el país, les seves tradicions i contradiccions i l’etern conflicte amb Espanya.

A la cançó d’autor catalana hi ha una llarga tradició de musicar poesia i ell ho fa des de la maduresa i l’equilibri, sense estridències. “Costa molt arribar a aquest equilibri. Quan vaig començar fa 20 anys m’hagués venut l’ànima per una bona cançó, ara sé que només vull ser feliç fent el que faig”. I de moment ho ha aconseguit, ja que és dels pocs músics del nostre país que pot viure exclusivament de la seva professió i a més ho fa gaudint dels petits plaers mundans i sense renunciar a ser ell mateix: “s’ha de saber jugar entre l’acceptació, que no resignació, i l’impuls de fer coses noves”. Per al cantautor, “la vida s’ha d’anar vivint i saber quins són els propis límits, per empènyer-los de tant en tant”. Gaudeix aquesta lluita vital des de la seva Solsona natal, font constant de la seva inspiració i l’indret que més el fa tocar de peus a terra. Nosaltres hi hem conversat, per al The New Barcelona Post, a “Cal Trepat”, una antiga fàbrica de maquinària agrícola de Tàrrega, com a símbol del seu arrelament al territori.