La nit del 10 de desembre de 1831 Allan Melvill va travessar un riu Hudson que estava congelat. Tornava de Manhattan, on havia intentat desendeutar-se sense gaire èxit. Un cop va arribar a casa, va caure profundament malalt i els últims dies de la seva vida els va passar delirant al llit, mentre un Herman Melville de dotze anys escoltava atentament tot el que deia. L’escriptor argentí Rodrigo Fresán, instal·lat a Barcelona des de fa més de dues dècades, recrea a la seva última novel·la, Melvill, aquell episodi que finalment esdevindria clau a la vida de l’autor de Moby Dick i Bartleby, l’escrivent.
Fresán retrocedeix a la història de Melville per parlar de les seves velles obsessions com a autor: la memòria, el temps, les relacions entre pares i fills i el secret sublim que amaga tota creació literària. Aquest és un llibre misteriós i torrencial, que escapa a tota definició, perquè el que busca no és tancar-se, sinó expandir-se sobre els temps, com si fos el llambreig d’una gran balena blanca sobre l’infinit oceà.
La novel·la, que des de fa uns dies ja es troba a llibreries, està publicada per l’editorial Literatura Random House, i ja se n’ha confirmat una segona edició. “Fins i tot llibres com els meus poden sintonitzar amb els lectors”, diu l’argentí fent broma. El 29 de gener va presentar la novel·la a la Central de Barcelona, acompanyat de l’escriptora Laura Fernández.
—Hi ha un moment de la novel·la on dius que la literatura, de fet, no és important. Després d’un bon grapat de llibres publicats, per què segueixes escrivint?
—Perquè no sé fer res més. Això és l’únic que puc fer més o menys bé… Fins i tot per lligar-me les sabates soc força estúpid. No tinc un pla alternatiu, llevat de guanyar l’Euromillón, que és l’única cosa que em podria fer deixar l’escriptura durant una estona. Des que tinc memòria, fins i tot abans de saber escriure i llegir, vaig voler ser escriptor. Em sento força privilegiat de poder realitzar la meva vocació primigènia. Quan ets nen acostumes a voler ser com el Batman o el Superman, o jugar a la selecció, o fins i tot hi ha nens perversos que desitgen ser presidents del govern. Jo sempre vaig voler ser escriptor.
—Melvill comença amb un moment íntim: un pare tornant a casa, travessant un riu gelat; i acaba parlant de l’obra d’un escriptor immens com Herman Melville. Com algú pot sortir sa i estalvi després de capficar-se en aquest univers de bibliografia, de l’obra de l’autor, d’imaginar-se tota una vida…? No és obsessiva aquesta feina?
—Melville va escriure Moby Dick, que és una entitat literària i revolucionària a l’altura del Quixot o del Tristram Shandy. Un llibre que no només recull el que ve abans, sinó que anticipa el que vindrà després. És una mica com els Beatles. M’encanta la literatura de Melville, però el desafiament per a mi, en aquest cas, era lluitar contra la meva naturalesa d’escorpí i escriure un llibre sobre el pare de Melville.
—Vas haver de deixar moltes coses fora.
—El que m’interessava era que res fos més èpic que aquest gest humil i domèstic per part del pare: travessar un riu congelat, després d’haver-ho perdut tot, tornant a casa per a morir-se al llit. Jo entenia que el veritable tema era aquest, tan petit i tan íntim. M’agradava treballar amb tres elements clars i veritables: un és el riu congelat, l’altre és que Melville va estar al llit amb el seu pare agonitzant i delirant i el tercer és aquesta lletra que s’afegeix al cognom, quan el pare mor, per poder escapar dels deutes. El que m’hagués agradat a mi és que tots dos haguessin travessat el riu, perquè hagués explicat moltes de les obsessions de l’autor. Però no va passar a la realitat, i la meva tasca com a escriptor és poder fer que això passi a la ficció.
“Escric llibres perquè no sé fer res més. No tinc un pla alternatiu. L’única cosa que em podria fer deixar l’escriptura una estona seria guanyar l’Euromillón“
—La literatura et permet creure que això va passar.
—Sí, i la literatura em deixa barrejar, encara que sigui cronològicament impossible, tots els meus fetitxes en un llibre ambientat al segle XIX: els Beatles, Bob Dylan, Franco Battiato, Que bonic que és viure o 2001: Una odissea a l’espai… Està tot ficat a dins el llibre, fins i tot personatges d’altres obres meves. Perquè dins la literatura el temps només és un joc. Nabókov deia que el temps no existeix, que és una percepció consensuada per poder saber quin dia és avui i quina hora és ara, però el temps és absurd. Em sorprèn molt com s’acostuma a parlar de les grans novel·les realistes, com ara bé Anna Karenina o Madame Bovary. Aquests llibres són el més irreal que hi ha. La idea que la trama d’una vida està organitzada tan dramàticament, amb arcs tan clars… això no és gens realista. El que nosaltres entenem com a realitat, o allò que percebem com el fluir d’una vida, és una cosa molt més espasmòdica, intermitent, impredictible, inconstant, narrativament incoherent, i il·lògica. O fins i tot avorrida. El que és realista és la vida, no les novel·les.
—Has dit alguna vegada que tota la teva obra és una obra en marxa. Que dins el teu cap les teves novel·les no s’acaben mai.
—M’agrada sempre fer servir la mateixa imatge: són diferents habitacions o llocs d’una casa on jo vaig encenent o apagant la llum, entrant i sortint. Per això hi ha personatges que apareixen a varies de les meves obres.
—Aquesta és una novel·la sobre la relació entre pares i fills. Has pensat en la teva infància escrivint sobre els Melvill?
—Sempre penso en la meva infància, és un tema que a tots els meus llibres hi és. La infància és l’indret on em van succeir totes les coses per primera vegada, i segurament de la manera més radioactiva possible. Als meus llibres això hi surt, així com també hi surt el misteri de la vocació. I d’un temps ençà, des que tinc un fill, també hi ha la meva visió com a pare: m’interessen els llaços de sang paternofilials. Els pares reescriuen als fills i els fills reescriuen als pares. I els corregeixen. I també els fills canvien als pares i els pares canvien als fills.
—M’interessa aquesta herència sentimental que exposes al llibre. El dolor heretat.
—Sent pare ho comprens tot de nou. Tanmateix, aquest és un assumpte que és a tot arreu. Sense anar més lluny, a la Bíblia. Hi ha poques relacions més complicades que la de Jehovà amb Jesucrist, qui li acaba dient: “Pare, per què m’has abandonat?”. I aquesta és una cosa que un fill li pot dir a un pare, però també un pare a un fill.
—Ja al teu primer llibre de contes (Historia argentina, Anagrama, 1993) deies que tot pot ser explicat de diverses formes, i que l’univers no és un ‘tot’ indivisible. Quina importància té per a tu el lloc on un escriptor decideix posar la mirada?
—Això és el més divertit d’escriure. A partir dels errors s’acaba configurant l’estil. Acostumem a pensar que l’estil d’un escriptor és una cosa que busca, busca, busca i finalment troba, però l’estil és el resultat d’una quantitat d’equivocacions que acaben semblant encerts. Suposo que hi ha escriptors que pensen que l’estil és una altra cosa, una cosa molt més científica i precisa. Hi ha qui no s’asseu a escriure fins que no ho té tot perfectament clar al cap, però jo no soc aquest tipus d’escriptor. Soc més un lector que escriu que no pas un escriptor que llegeix. Em nego a perdre la meva condició de lector fins i tot amb mi mateix, perquè m’agrada sorprendre’m mentre estic escrivint. Per què aquest personatge arriba aquí o ve d’allà? Jo, per exemple, no sabia que al meu llibre Allan Melvill acabaria a Venècia amb una tribu de vampirs fantasmagòrics.
—En un moment donat dius que no només importa allò que s’escriu sinó també allò que no s’escriu. Igual passa a la vida: som allò que som no només pel que ens ha passat, sinó pel que ens podria haver passat.
—Segurament sí. I això ho pensa tothom, també un odontòleg o un forner, no només un escriptor. Potser si ets escriptor et capfiques més amb aquesta idea, ja que et pots imaginar a tu mateix com si fossis un personatge protagonista de la teva vida, que a més es creua amb personatges protagonistes d’altres vides. Nabokov deia que la realitat està sobrevalorada. No cal pensar-hi gaire en tot això. Tots vivim en una realitat que hem assumit com a certa per a no tornar-nos bojos.
“Tots vivim en una realitat que hem assumit com a certa per a no tornar-nos bojos”
—Has dit una cosa que crec que és clau, i és que vivim la nostra vida com si fos una novel·la. Ens relatem a nosaltres mateixos.
—Cal anar amb compte perquè pots acabar com el Quixot o com Madame Bovary. La temptació de novel·litzar-se cal prendre-la amb certa precaució i mesura. Però, per exemple, quan la família de Melvill(e) decideix posar una “e” al final del seu cognom per escapar-se dels deutes, estan reescrivint la seva història o la seva vida.
—A la teva obra anterior, una trilogia de 2001 pàgines en total (La part inventada, La part somiada, La part recordada) ens parlaves d’un personatge que era incapaç d’escriure. Ara publiques aquesta novel·la, on hi surt un autor, Melville, que també va deixar d’escriure durant molt de temps. Què t’interessa del silenci literari?
—No deixa de ser una cosa apassionant. Qualsevol mena de renúncia és una acció plena d’ocurrència. No hi ha un gest més dramàtic ni més potent que deixar de fer alguna cosa. No fer res és més impactant que fer-ho. La meva obra anterior i aquesta són oposades i complementàries, perquè la trilogia és com un univers gegantí que es va fent petitó i acaba amb un gest final, domèstic i familiar, com és el d’algú anant a buscar un nen a un col·legi, un gest sense èpica. I aquest nou llibre fa el camí oposat: comença amb un moment molt peculiar i petit, com és la travessa d’un riu congelat, i acaba englobant no només la vida i l’obra de Melvill, sinó la seva idea cosmogònica del temps i de la història.
“Aquesta obra acaba abastant no només la vida i l’obra de Melvill, sinó la seva idea cosmogònica del temps i de la història”
—No sé si actualment té gaire sentit definir la literatura per països i intentar diferenciar-la, però, després de 20 anys vivint a Barcelona, d’on et sembla que forma part la teva escriptura?
—M’agrada molt una cita de Vonnegut a Escorxador-5, on parla dels llibres que són “transformadorians”. Llibres que no tenen ni principi, ni centre, ni final; que són una successió d’instants meravellosos tots coincidint alhora. M’agrada pensar que soc un escriptor així: transformadorià. O extraterrestre. Si em demanes que m’identifiqui amb un passaport, és aquest: extraterrestre.
—Tots els escriptors busquen les mateixes coses?
—Avui en dia tothom és escriptor, perquè tothom parla i menteix sobre la seva vida a les xarxes socials. Això també és ser, d’alguna manera, escriptor. Tanmateix, tot escriptor autèntic cerca la solitud. Fins i tot abans d’asseure’s a escriure qualsevol paraula té la necessitat d’estar sol. Llegir o pensar són coses que cal fer-les tot sol. Com a escriptor no es busca una generació o un grup literari, ni tan sols es cerca una nacionalitat o una escola estilística, perquè sempre es llegeix i s’escriu des de la solitud.
“Avui dia tothom és escriptor, perquè tothom explica i menteix sobre la seva vida a les xarxes socials”
—Per acabar: al final del llibre hi ha un epíleg amb agraïments a músics, pel·lícules o escriptors… Allà hi surten Dante, Bob Dylan o Paul Thomas Anderson. Al llegir-ho, pensava que ens passem la vida entrant i sortint de ficcions. Tan insuportable és la realitat?
—Aquest agraïment és real, aquí no menteixo. Jo només menteixo als llibres. Les nostres influències mai no han estat exclusivament d’escriptors, a mi em sorprèn quan em diuen que soc un escriptor pop. Quan Jane Austen escriu aquests capítols plens de balls de l’època, o Fitzgerald amb el jazz, o Kerouac amb el Bebop o fins i tot Borges amb els tangos, són pop de la seva època. I Melville amb tot el seu esforç enciclopèdic envers els mariners també és pop. El que succeeix és que l’art també forma part de la realitat. El que seria insuportable és que totes aquestes cançons, pel·lícules o llibres no fossin part del que és real, però per sort ho són i hi ha moments a la vida on la realitat només és això: un llibre, una pel·lícula o una cançó.
