Roda el món i torna al porn

M’asseia jo a les escorrialles de 2020 a escriure aquesta columna, la primera meva que veurà la llum a The New Barcelona Post l’any 2021, i pensava dedicar-la a un memorable cap d’any que vaig passar a Barcelona, saltant de festa en festa com una abella de flor en flor. Era jo aleshores molt amiga, què dic amiga, amiguíssima, d’una altra reportera eixerida que un determinat 31 de desembre va rebre del diari on treballava el següent encàrrec: “cobrir” fins a dotze celebracions de cap d’any, posem mitja hora cadascuna, arribant per descomptat a temps de tancar l’edició de l’endemà. Una mena de marató de speed dates. A veure.

   

Com que és sabut que totes les festes divertides s’assemblen, però cadascú s’hi avorreix d’una manera diferent, el repte era oferir al lector experiències tan estrambòticament contrastades com la seràfica cantarella d’una coral infantil i una sessió de porno en viu al Bagdad. Sí, ja sabeu, el famós temple eròtic allà baix a Nou de la Rambla que durant anys va situar Barcelona al mapa del turisme sexual mundial, entenent per turisme sexual mundial, en aquest context, caravanes d’autocars que venien a conèixer aquella cova amb decorat de pel.lícula de la Pantera Rosa i amb un contundent reclam irresistible: “follar de veritat”. Tot un Magic Jordan va arribar a signar al llibre de visitants il.lustres (per a entendre’ns), i fins a desmentir que fos allà on s’hagués encomanat de la sida, un detall que la mestressa li agraïria públicament i sentida.

El meu pas pel Bagdad va ser breu però inoblidable. La meva amiga era la que feia el reportatge, no pas jo. Això vol dir que, mentre ella s’afanyava a parlar amb la madame i amb les unes i amb els altres, jo m’esperava tota sola a la barra. A la mà, un got llarg que, ara ja ho puc dir, sota una sofisticada aparença de gintònic amagava aigua mineral pura i dura amb molt de gel: perquè ens quedava encara molt reportatge de festes per endavant, i perquè, bé, tampoc no em semblava aquell el lloc ideal per abaixar la guàrdia.

Em sembla que mai com aquella nit he estat més conscient de l’esclafador poder de les aparences. Cada cop que m’acostava el got d’aigua als llavis em semblava sentir com el local sencer s’aguantava la respiració. Suposo que ho havies de veure per a creure-t’ho: una dona de menys de 30 anys (llavors), aparentment bevent tota sola, la nit del 31 de desembre, a la barra del Bagdad. Aquell lloc on la parròquia anava no ja en parella ni en colla, sinó directament en ramat, per veure doncs el que dèiem: “follar de veritat”.

Hi ha res més fals que “follar de veritat” per diners i amb un local ple de gent mirant? Serà que jo mai no li he agafat el punt a això del porno; a mi em sembla que hi ha campionats de petanca més eròtics que l’escenari del Bagdad. No pot ser el morbo allò que la gent allà hi busca, ha de ser una altra cosa. Un altre tema. Un tema que a mi se m’escapa i que intueixo que el dia que se’m deixés d’escapar, em trobaria com en un d’aquells malsons que tens els peus clavats en quitrà mentre una piconadora se’t tira al damunt…

Bé, jo anava a escriure de tot això quan, en regirar per Internet, he descobert que el Bagdad és “temporalment tancat”. És un dels locals que han sucumbit pel coronavirus. Investigo una mica més i descobreixo que el confinament ha estat verí per a tots els negocis de “follar de veritat” de viu en viu. No tant per al porno més telemàtic o virtual. Tot i que hi ha professionals que es queixen que als clients els manca “intimitat” —no deu ser el mateix aprofitar les hores mortes a l’oficina que a casa, amb la família…—, assumeixo que sempe hi haurà algú prou espavilat com per a agafar el mòbil o la tablet i tancar-se al lavabo, com abans per a fer un cigarret… No era Santiago Carrillo, qui es queixava d’haver d’acabar la seva vida com la va començar, fumant d’amagat al lavabo?

Diuen els entesos (en què?) que en temps de confinament desapareix, o baixa molt, allò que podríem anomenar la classe mitjana del sexe, aquell sexe que, sense ser per amor ni per costum, tampoc no acaba de ser per vici. El casual sex que sorgeix del no-res, però també de la improvisació i de la bona fe. D’una màgia efímera, pero màgia….

Tant de bo 2021 sigui generós i ens ofereixi alguna cosa millor que “follar de veritat”.