Resultaria complicat i, sobretot, injust parlar de la banda sonora de la Barcelona dels anys 80 i 90, de la cartografia clubber d’aquell temps i lloc, obviant el nom de Raúl Orellana. El Dj i productor granadí va moure, entre 1982 i 1994, incalculables tones de culs des de la cabina de Studio 54. Generacions de conciutadans van gastar sola i van deixar anar litres de suor, amor i eufòria al compàs d’inapel·lables hits com ara Promised land de Joe Smooth, Hit’n’run lover de Carol Jiani o aquella eterna versió rebenta-pistes del Ain’t no mountain high enough dels Inner Life.
I, artífex d’un bon tros d’aquesta banda sonora vital, n’és Orellana, un dels responsables de l’auge del house a les pistes de ball de la ciutat. En la seva faceta de productor, ha treballat amb una gran quantitat d’artistes, des dels Rebeldes o Gabinete Caligari, fins a la primera dama del soulful house, Jocelyn Brown.
“De petit, recordo escoltar per la ràdio Bandolero del Juan Carlos Calderón o Caballo negro del Manolo Sanlúcar. Aquests dos temes m’enganxaven i tractava sempre d’enregistrar-los”, explica aquest fan declarat de Bob Dylan, amb qui va gastar metres d’agulla amb el seu Hurricane durant l’adolescència.
La seva vida va canviar quan, amb vint anys, va entrar a la cabina de la mítica sala del Paral·lel en substitució del Dj resident, el novaiorquès Richie Kaczor, que venia directament de la discoteca Studio 54 de la Gran Poma, però les seleccions que va fer no van saber adaptar-se als nous temps i van acabar per no funcionar entre el públic local.
Xoc musical
“El 54 es va inaugurar l’octubre de 1980 amb un repertori musical excel·lent, amb veritables novetats de les companyies americanes i temes absolutament desconeguts a Espanya. Aquesta va ser una de les raons del seu èxit inicial, unit a l’espectacle d’il·luminació i l’impressionant so i, per descomptat, la sala, inigualable en aquell moment. Però l’evolució de la música i l’aparició de bandes angleses i de música blanca, que tenien més aire de pop que de disco, va fer girar per complet la truita”, argumenta Orellana a propòsit d’artistes com Soft Cell, The Cure, Spandau Ballet, Duran Duran o Human League, que anaven prenent el relleu a artistes propis del sets de Kaczor com Kurtis Blow, Cheryl Lynn, Kasso o Firefly.
“En Richie va anar desil·lusionant-se perquè el que anava apareixent no era el seu estil ni la seva cultura, i va acabar punxant quatre i cinc cops els mateixos temes en una sola nit”. Allò, clar, no podia durar.
— Quan vas entrar-hi tu a la cabina de la discoteca, diries que va haver-hi un xoc musical?
— Jo vaig començar a punxar al juny del 82 i em vaig trobar fent-ho per a 300 persones un dissabte a la nit, en una sala on cabien més de 1.800. Sí que es podria considerar un xoc musical!
Durant els seus anys d’existència, Studio 54 també va acollir una gran quantitat de concerts, dels que el Dj recorda amb especial afecte “els de Tina Turner, ABC, Simple Minds, Talking Heads i, potser per la seva rellevància avui dia, el de Depeche Mode”.
El camí de selector a artista
L’any 1983 comença una profitosa col·laboració entre Orellana i el segell discogràfic Blanco y Negro Music, amb la publicació del primer àlbum de mescles mai editat al país: Studio 54 connection, “Blanco y Negro llançava al mercat periòdicament, i com totes les companyies, molts temes. I en aquell moment eren obligats els mixes”. Recopilar-los va ser una aposta guanyadora, tal com testifiquen posteriors llançaments com la saga Bolero mix o Blanco y Negro mix. Una tendència que caracteritzarà diverses discogràfiques com Max Music.
El 1987, el segell i el Dj van fer un pas més amb el llançament de Raúl mix 87, que representava un abans i després en tractar-se d’un disc que portava el nom d’un Dj, i a més un que no era estranger. El disc es converteix immediatament en un supervendes i posiciona el nom de Raúl Orellana com a autor. És el primer pas d’una carrera en solitari que es materialitza en dos àlbums que es troben entre els pioners del house fet aquí per al gran públic.
“Jo seguia bàsicament tot el que arribava d’importació dels Estats Units, d’aquí ve que volgués emular el house, però amb accent nacional. Els meus discos Guitarra i Real wild house són un exemple d’això”.
La transcendència d’un club
Raúl Orellana va comandar la cabina de Studio 54 entre 1982 i 1994, any del seu tancament.
Encara són legió els punters i animals dansaires que freqüentaven aquell temple del clubbing barceloní i que continuen rendint homenatge a la figura d’aquell noi granadí que va fer que tantes coses excitants succeïssin a la pista de ball. A aquests, se sumen generacions posteriors, àvides de viure un tros, un instant, d’aquell temple musical en una Barcelona anyenca, diferent. De l’entramat nocturn de la ciutat actual, Orellana lamenta “que s’ha venut a promotors que no se sap d’on han sortit i que ningú coneix, encara que —matisa— cada cop hi ha més propostes al pes de música electrònica”.
I, per rematar, afegeix: “el festival Sónar sempre recorre, com a caps de cartell, a artistes que es van descobrir al 54, com els Pet Shop Boys o New Order”.
Queda dit.
— I ara mateix quins assumptes t’ocupen?
— Actualment, estic centrat en les actuacions i en les festes periòdiques del 54. De fet, ja estem preparant el 43 aniversari.
Es preveu, evidentment, que la sala estigui plena a vessar.
