“I fent sonar una veu clara, va dir-li paraules alades”, ens diu el primer cant de la Ilíada. Més de vint-i-set segles després, la transmissió no es farà a través de missatgeres divines, com la deessa Iris, sinó de dones que comunicaran els seus coneixements gràcies a un dels grans invents: la ràdio. És indiscutible que aquest fenomen revolucionà la convulsa primera meitat del segle xx.
Cap a la dècada de 1930 va convertir-se en un mitjà popular, present a bona part de les cases, que feia arribar tot tipus de missatges —publicitaris, ideològics, d’entreteniment…— a una població majoritàriament analfabeta. Més tard, es parlaria d’ella com el narcòtic de les masses. El que potser no és tan conegut és la diversitat de papers que les dones hi han desenvolupat, a Catalunya. En aquest sentit, cal pentinar la història a contrapel, que diria Walter Benjamin.
Els visitants que s’acostin a l’exposició Dones a les ones, al Museu d’Història de Catalunya fins el 21 de febrer del 2021, podran gaudir d’una experiència en què el punt focal és l’oïda, guiada per les locucions que sonen en les diferents sales i pel material audiovisual disponible amb codi QR. Pensada com un recorregut històric i temàtic, l’exhibició posa èmfasi en la lluita femenina per obrir-se camí en les diferents professions associades a la ràdio (locutores, editores, col·laboradores externes, productores, tècniques de so, periodistes, directores de ràdio municipal, guionistes…) representades per algunes de les seves pioneres, però també en la dona com a consumidora i en el condicionament del seu comportament dins dels rols de gènere vigents en cada període històric.
L’exhibició posa èmfasi en la lluita femenina per obrir-se camí en les diferents professions associades a la ràdio
Així doncs, des de la creació d’EAJ-1 Ràdio Barcelona l’any 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, la ràdio ha estat, entre altres, un espai fet per i destinat a les dones. Programes com Radiotelefonía femenina de modas y ciencia doméstica (1927) amb la locució de la señorita Salus, pseudònim de Maria Cinta Balagué o els famosos consultoris sentimentals buscaven l’audiència de les dones amb temes de salut, cosmètica, moda, bellesa, criança i parament de la llar, en una societat on quedaven relegades a l’esfera privada (excepte durant el breu període de la República, on les dones van tenir un paper important en la difusió cultural).
Durant els anys del franquisme, la funció de la ràdio se centraria en la propaganda i l’entreteniment a causa de la forta censura informativa i a la depuració de personal per qüestions ideològiques. D’aquesta manera s’hi van incorporar concursos, retransmissions esportives, representacions teatrals adaptades i locutades i programes musicals i radiofórmules. És a partir dels anys setanta i vuitanta que la ràdio passa a ser informativa, quan apareixen els primers programes feministes i es recupera el català a les emissions.
La fructífera relació entre la dona i la ràdio, constrictora però també alliberadora, serà la clau de volta per endinsar-se en temes tan variats com el teatre, la música i la interpretació, les disputes polítiques i socials, la història del país, la ideologia associades als modes i continguts dels programes, la innovació tecnològica, la censura i la llibertat d’expressió, la llengua, el consum cultural i la propaganda, els espais de ficció i entreteniment o la popularitat dels mitjans de comunicació i la seva transformació.
Un punt especialment interessant que acompanya l’exposició és el banc de veus: un projecte interactiu que recull talls de més de 200 periodistes, locutores, actrius i editores. Dirigit per la comissaria Elvira Altés, professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora en comunicació i gènere, està destinat tant a la consulta ciutadana com a la recerca. En aquesta meravellosa i inacabada arxivística podem escoltar-hi, per exemple, a Maria Aurèlia Capmany parlant sobre l’art de narrar a Ràdio 4: “Narrar, que serveix perfectament per contar una història. Jo ho faria servir per això. Amb principi i final o deixant-la penjada. Això em fa pensar en què a mi m’agraden molt les narracions”. Altres exemples en són l’entretinguda “Trifulques d’una catalana a Londres” del programa A correcuita de Ràdio Girona (1976) de Paulina Pi de la Serra o fragments del Consultorio Elena Francis, de Roser Cavallé.
Un punt especialment interessant que acompanya l’exposició és el banc de veus: un projecte interactiu que recull talls de més de 200 periodistes, locutores, actrius i editores
En definitiva, aquesta reconstrucció històrica de la ràdio amb perspectiva de gènere, des de principis del segle xx i fins al dia d’avui, és un recorregut sonor que convoca una pluralitat d’escenaris de la vida humana. A través de la recuperació i divulgació de les figures femenines del país que han dedicat les seves carreres professionals i els seus esforços en obrir-se pas en una societat patriarcal se’ns mostra el reflex de les fluctuacions culturals i eticopolítiques del darrer segle a casa nostra. Hi hem trobat a faltar, potser, certa interseccionalitat (més pluralitat en els referents); una manca que assenyala amb el dit no la selecció d’Altés, sinó la realitat de la professió. Per aquest motiu, i pel valor intrínsec del projecte, desitgem que segueixi creixent i acollint noves veus. I és que, per sobre de tot, es tracta d’una fantàstica exposició que, per la multiplicitat de temes que posa sobre la taula i la seva transversalitat, resultarà interessant a tots els públics.
