“Cap i casal”, comtal i olímpica perla de la Mediterrània, que va arribar a dominar el Mare Nostrum; que en derruir les seves muralles va esclatar en un Eixample model urbanístic mundial. Ciutat puntera i modèlica d’Espanya i porta a Europa al final del franquisme. Centre d’atracció turística. El 42% dels barcelonins que volen comprar habitatge ho volen fer a fora de la ciutat (24% a Madrid), per què? On vas Barcelona?
La locomotora ha perdut pistonada. Sembla que la descentralització iniciada amb la Constitució del 78 ens ha perjudicat. No només Madrid ens ha superat, sinó que Màlaga està esdevenint un competidor a tenir en compte. Cert que la capital té major superfície per créixer i que “gent crida gent”. I que falten inversions en infraestructura. Però també influeixen les polítiques econòmiques de l’ajuntament (oposició a l’ampliació de l’aeroport, no a l’hotel Four Seasons, Hermitage…). La millor botiga del món llençada a la brosa per l’actual govern municipal, partidari de desescalar l’economia per jibaritzar la ciutat. Amb un model de ciutat de petits pobles, com era al segle XIX: Gràcia, Sarrià, Sant Martí… I no podem oblidar la barretina calada sota la cella de l’altre costat de la plaça Sant Jaume que té una política fiscal que convida a anar a viure a Andorra.
Però el got es pot veure mig ple. Barcelona té la Sagrada Família i el Passeig de Gràcia, escoles de negocis com ESADE i IESE, un fort teixit associatiu. És com un transatlàntic: té una gran inèrcia i els moviments són lents. La visió a llarg termini (generacional) ha de manar sobre les decisions tàctiques. Parafrasejant a Clint Eastwood, quina ciutat volem deixar als nostres fills és important, però més important és quins fills volem deixar a la nostra ciutat.
Venen eleccions i cal recordar a Drucker: planificar no és pensar en les decisions futures sinó en les conseqüències futures de les decisions presents. L’ajuntament és l’administració més propera que tenim. A qui votar? El lideratge de l’alcalde/ssa pot ser el decantador. Podem parafrasejar dient que cada ciutat té l’alcalde/ssa que es mereix.
S’ha de passar pàgina a les polítiques restrictives de l’activitat. Tots estem d’acord en tenir una ciutat verda i integradora; però trinxar el carrer Consell de Cent obrint en canal la ciutat és no tenir en compte l’economia. Pacificar la ciutat no vol dir fer-la inaccessible. Pot-ser val més recuperar els interiors d’illa de l’eixample com autèntics pulmons verds de la ciutat. L‘skyline de Barcelona ha d’incloure Montserrat per incorporar-la en la seva àrea extra-metropolitana en el disseny estratègic amb equilibri territorial, no només perquè la Moreneta il·lumini la terra.
Hem de recuperar l’orgull i la passió per tornar a ser ciutat referent. Cal una idea global de model de ciutat, amb estratègies de mobilitat (interna i d’accés), habitatge, seguretat (personal i de la propietat –el que més preocupa als ciutadans-), comerç (físic versus online com vertebrador de la ciutat), fiscalitat, cultura, tercer sector, sostenibilitat ambiental i social, tecnologia, emprenedoria,… en definitiva un ecosistema de progrés; una imatge de ciutat com pol d’atracció. Amb projectes tractors. S’ha de fer escoltant als experts, i mitjançant un diàleg publicoprivat per sumar esforços. L’administració administra els recursos i ha de crear l’entorn perquè les empreses els puguin generar. Per exemple es pot reduir la despesa política, i es poden simplificar els tràmits.
Però no tot depèn dels altres, si cada un escombres la vorera de casa seva, que neta estaria la ciutat. Barcelona s’ha de tornar a posar guapa; i ser una ciutat oberta a la innovació, al món. La millor ciutat de món, per comprar, treballar, visitar i viure. Tant si sona com si no sona Barcelona ha de ser bona.
