Barcelona Futur

Qui té por de Michiko Kakutani?

Per què Michiko Kakutani és una de les crítiques més temudes del món literari? Una de les seves ressenyes favorables a ‘The New York Times’ pot aconseguir la venda en massa d’un llibre, una de desfavorable el pot matar. És una iconoclasta ferotge, el guardià més poderós de la cultura literària nord-americana

[dropcap letter=”A”]

l’obra teatral d’Edward Albee Qui té por de Virginia Woolf?, el personatge Honey confessa haver arrencat l’etiqueta d’una ampolla de conyac, a la qual cosa George respon que tots arrenquem etiquetes, estimada, i quan travesses la pell, els òrgans i el múscul fins a l’os, encara no has arribat al fons. Dins de l’os hi ha alguna cosa, el moll, i és aquí on has d’arribar. Arrencar etiquetes i extreure el moll de la literatura no és ni més ni menys que la pràctica vitalícia i cruenta de la més misteriosa de totes, Michiko Kakutani. Crítica eminent de The New York Times des del 1983, la font de notícies de referència als Estats Units, la senyoreta Kakutani és una iconoclasta ferotge i el guardià més poderós de la cultura literària nord-americana. Però sabem menys d’ella que fins i tot de J. D. Salinger.

Una ressenya favorable a The New York Times pot aconseguir la venda en massa d’un llibre, una de desfavorable el pot matar. “Es necessiten com a mínim tres ressenyes exaltades per compensar el mal”, va explicar Norman Mailer en una carta iracunda al director de The New York Times. “És una kamikaze”, va etzibar, i va assegurar que “alguna mosca li ha picat al seu cul nipó”. Kakutani havia escrit que la seva obra era “nècia, envanida i a estones involuntàriament còmica”. David Foster Wallace va reconèixer que als vint-i-quatre anys s’havia tancat a la seva habitació i plorat dos dies sencers després de llegir-li a la senyoreta Kakutani una ressenya positiva però amb entrebancs de la seva primera novel·la, L’escombra del sistema.

Què se’n sap d’ella? Segons els registres públics va néixer el 1955, filla única d’un matemàtic japonès de Yale, on ella mateixa es va graduar en Filologia Anglesa el 1976. Va començar com a reportera per a The Washington Post i el 1979 va acabar a The New York Times abans de ser nomenada crítica literària en cap. El 1998 va merèixer un premi Pulitzer. Les ressenyes seleccionades per al premi van incloure’n una de Mason i Dixon de Thomas Pynchon —“una novel·la tan emotiva com intel·lectual, tan commovedora com agosarada”—, de Submón de Don DeLillo, que descrivia com “una obra d’art enlluernadora”, una de sòlida de Noticia de un secuestro de García Márquez —“tot el drama i la ressonància emocional de la seva narrativa més vigorosa”—, així com altres en què censura ferotgement Hapworth 16, 1924 de J. D. Salinger, a la qual considera “una història agra, inversemblant i, per desgràcia, completament desproveïda d’encant”, o Cap a la fi del temps de John Updike. Es preguntava: “Com pot un escriptor tan dotat escriure un llibre tan dolent?”. I la inevitable bufetada a la seva bête noire, L’evangeli segons el fill de Norman Mailer: “El Jesús del senyor Mailer sona com un convidat al programa de televisió d’Oprah Winfrey”.

L’únic rumor sobre la seva vida amorosa és una relació amb Woody Allen. El va entrevistar per a The Paris Review durant un llarg sopar en un famós restaurant de l’època conegut per la seva clientela estrella, Elaine’s. Queden frases com ara “tímid al principi, un cop va expressar un desig intens de tornar a l’úter; al de qualsevol”, o “el que més m’agrada fer és el que noestic fent ara mateix”. La senyoreta Kakutani també s’ocupa de llibres preeminents, de les biografies de màxim interès i els volums polítics que bullen en els mitjans i necessiten un pols ferm: Bush, Obama, el Papa. Les seves ressenyes no són mai ambigües, estan plenes d’enginy, són incisives i microscòpicament precises. La seva veterania li permet contextualitzar una obra dins la trajectòria creativa d’un escriptor, inexorablement, ja que ella també hi va ser. Les seves anàlisis defineixen els gustos, tothom ha de saber el que pensa Michi. Plana sobre tot sense ser vista, és temperamental, un misteri, gairebé una diva. És l’Oracle de Matrix, tan intocable com Eliot Ness i ha estat comparada amb Keyser Söze.

Consten dues úniques amigues, una mena de rat pack del Times: la temuda comentarista política Maureen Dowd, que va obtenir un Pulitzer el 1992, i el primer llibre de la qual va ser Són necessaris els homes?: “Si alguna cosa temen els homes —va escriure Dowd— és a una dona que fa servir les seves facultats crítiques”. Es diu que la senyoreta Kakutani li va trucar quan va guanyar el seu Pulitzer per lamentar que ja li seria impossible tenir cap cita. La tercera Bruixa d’Eastwick —la novel·la epònima de John Updike va ser kakutaniada com a “excentricitat vergonyosa”— és la totpoderosa excrítica de televisió Alessandra Stanley, que actualment cobreix a la premsa els ultrarics dels Estats Units, a l’u per cent de l’u per cent.

“Les seves crítiques dels meus llibres són estúpides i frívoles”, va replicar Susan Sontag quan la senyoreta Kakutani va qüestionar el seu assaig Contra la interpretació. Quan va considerar la biografia de Jonathan Franzen, Zona freda, “odiós retrat de l’imbècil adolescent”, ell la va qualificar de “la persona més estúpida de Nova York”. Gos de carrer de Martin Amis “s’assembla a la millor narrativa d’Amis com un mal cantant de karaoke s’assembla a Frank Sinatra, o com un imant de nevera del Crit de Munch s’assembla a l’obra original”. Es pot imaginar com va esmorzar Amis aquell matí. Nicholson Baker va comparar una de les seves ressenyes amb una extirpació de fetge sense anestèsia.

Imaginem això: la senyoreta Kakutani somrient i replicant com Martha a Qui té por de Virginia Woolf ?: “Oh, m’agrada la teva ira. Crec que és el que més m’agrada de tu. La teva ira”. Tot s’uneix al misteri de la dona més desconeguda de les lletres nord-americanes, totpoderosa i, francament, amb molta gràcia. De fet, per entretenir-se ha arribat a l’extrem d’escriure ressenyes imitant les veus de Holly Golightly, Holden Caulfield, Austin Powers o fins i tot Brian Griffin, el gos de la sèrie Family Guy. Quin és el secret? La llibertat d’escriure el que pensa perquè els seus caps li cobreixen les espatlles passi el que passi. Rushdie la va definir com “una dona estranya que pel que sembla necessita repartir carícies i fuetades”, després que ella considerés que L’encantadora de Florència “no tenia màgia”. I allí tenim la senyoreta Kakutani, replicant com Martha altra vegada: “No sóc un monstre. No ho sóc”. Somriure.

Potser l’escriptora Margaret Atwood encerta en la tecla, tot i que la seva novel·la Oryx i Crake fos adjectivada de “batibull grumollós”. Michiko Kakutani és un mal necessari. “T’elogia un cop i el següent et destrossa perquè no siguis complaent”. Un crític lliure exerceix una tasca higiènica. Els escriptors saben que hi ha algú que espera que donin el millor de si. Sempre. Virginia Woolf insta en el seu assaig Com s’hauria de llegir un llibre? a pensar com els nostres criteris i judicis infonen l’ambient que els escriptors respiren mentre treballen. “No són delinqüents els llibres que han malgastat el nostre temps i la nostra simpatia; no són potser els enemics més insidiosos de la societat, nocius, corruptors, els escriptors de falsos llibres, llibres falsejats, llibres que infecten l’ambient de decadència i malaltia? Siguem severs, doncs, amb els nostres criteris; comparem cada llibre amb el millor de la seva categoria”.

Compartir
Publicado por
Valerie Miles

Artículos recientes

  • Good News Barcelona

Collboni enalteix el talent i la tecnologia com “les grans fortaleses” de Barcelona

L'alcalde reivindica la importància de mantenir el debat polític i democràtic al marge de “tergiversacions…

30 d'April de 2024
  • Gaudeix de Barcelona

El Port de Barcelona ensenya els seus secrets en les primeres portes obertes

Els dies 24, 25 i 26 de maig s'organitzaran excursions, incloent-hi viatges en les Golondrinas,…

30 d'April de 2024
  • Gastronomia

‘Sara’, ‘Massini’ i ara també ‘Victòria’: Barcelona crea un pastís inspirat en Victòria dels Àngels

Ideat per la pastisseria Mervier Canal en homenatge al centenari del naixement de la soprano,…

30 d'April de 2024
  • Good News Barcelona

L’equip de voluntaris més gran de la Copa de l’Amèrica es prepara per a la regata

La llista d'integrants que conformaran el ‘Team B’ de la competició es tancarà a finals…

29 d'April de 2024
  • Opinió
  • Rethink

Habitar els marges

Omplir sales de conferències sobre feminisme amb només dones. Parlar de projectes humanitaris per als…

29 d'April de 2024
  • Professionals

Joan Font: “Ser empresari és fer i prendre decisions incòmodes”

El fundador i president de Bon Preu reivindica la gent d’ofici i les grans empreses…

28 d'April de 2024