La Plaça del Pi, en ple barri Gòtic, sense rastre de turistes. ©MARC LOZANO

Que no pari el silenci, que torni la música

Barcelona pot ser una ciutat mediterrània, silenciosa i respectuosa amb les normes de salut acústica i, al mateix temps, un indret que faci justícia al talent musical que produeix i a les seves sales de concert i bars musicals

Quan els meus néts inexistents vulguin fer allò tan tronat d’enorgullir-se de del seu avi mitificant algunes batalletes de la seva joventut i em preguntin pels records d’allò tan sofert de la pandèmia i del confinament que vaig viure a la Barcelona dels anys vint (ja ho veieu, no podré fardar d’haver participat en cap guerra, ni d’haver esprintat maldestrament davant dels grisos, ni tant sols, pobret de mi, d’haver ajudat a proclamar la independència de la nostra tribu…) els parlaré d’una cosa tan vaga i poc glamurosa com és el silenci.

En efecte, si miro enrere del març passat fins ara mateix i penso en aquesta nostra petita tragèdia postmoderna de confinament que ens hem guarit a base de xeringues amb Netflix i cursos de fer pa artesà a Youtube, el primer que em ve al cap no són imatges d’hospitals col·lapsats, ni la fotografia de la nostra trista i pobra dissortada consellera Vergés a l’oficina, sinó el record d’una ciutat habitualment bullangosa i canalla com és Barcelona caiguda en el més absolut dels silencis, en la quietud més paorosa.

   

No crec que hi hagi una imatge més crua i fatal de la por que una ciutat silenciosa. Quan vivia al sud de Nova York, de nit em plaïa caminar de Wall Stret fins al  Ground Zero per veure el forat que havia fet de cau les Torres Bessones i que, a inicis del segle XXI, conformava un paisatge fantasmagòric de túnels i de màquines excavadores tan anguniós com la imatge d’un malalt intubat que sembla viure tranquil i despreocupat en la dolça son del coma. Salvant les distàncies oceàniques, aquesta setmana he tingut la mateixa sensació passejant pel Gòtic, un barri que cada dia s’apropa més perillosament a la desertització i a la mort en vida d’aquells racons silenciosos de postal ideals per pixar a les cantonades o per fer alguna fotografia d’un grafit i penjar-la pels col·legues a Instagram. També quan he voltat l’Eixample, un formatge gouda curull de locals en traspàs, molts d’ells restaurants i bars que no tornaran a obrir mai més, imatge tràgica d’una Barcelona que té el cartell d’es lloga encastat a la cara, marcada per un silenci inquietant.

També quan he voltat l’Eixample, un formatge gouda curull de locals en traspàs, molts d’ells restaurants i bars que no tornaran a obrir mai més, imatge tràgica d’una Barcelona que té el cartell d’es lloga encastat a la cara, marcada per un silenci inquietant

Però Barcelona no ha patit cap setge armat, ni som fills d’una espècie de Leningrad del què no puguem sortir-nos-en victoriosos. No hi ha cap inconvenient que no sigui catàrtic i el silenci dels carrers buits també ens ha regalat l’experiència de poder passejar per una ciutat sense soroll, on la música dels arbres, dels campanars i de la pròpia passa configuren una simfonia fins ara tapada pels clàxons i les autopistes urbanes que, de mica en mica, ens van omplint els pulmons (i els timpans!) d’aquella merda que ens acabarà matant. El silenci pot fer cangueli, però també pot convertir-se en el substrat des del qual trobem una nova forma d’escoltar Barcelona que, sense fer-nos perdre el caràcter mediterrani, no passi necessàriament pel brogit. Si alguna cosa he d’agrair al bitxet groc de Wuhan, en definitiva, és que m’hagi fet conscient de la contaminació acústica i de com aquesta encara ens priva de la sonoritat espontània dels carrers.

La buidor de l’Eixample en ple confinament. ©Marc Lozano

Si Barcelona gaudís d’unes infraestructures de transport públic adequades, especialment al centre urbà i en connexió amb els municipis limítrofes, la ciutat podria descongestionar l’insuportable trànsit que ens colonitza els carrers i que, d’aquí a molts anys, els nostres descendents veuran com una delirant anomalia. Després del confinament, en allò que anomenàrem desescalada, molts conciutadans van experimentar el contrast entre una ciutat silent i aquesta espècie d’òpera selvàtica i estressant instrumentada pel bum-bum de motos, automòbils (i helicòpters) que envaeixen l’espai urbà i que, per si no fóra poc, els éssers humans complementem amb hàbits tan execrables com xerrar per telèfon al carrer amb la projecció volumètrica d’un cor wagnerià o viatjar en bicicleta amb un altaveu disparant a tot drap aquelles melodies que foten a les noces quan tothom ja va pet i dansaria fins i tot el dringar dels gots. Barcelona no ha d’ésser Oslo, faltaria més, però el seu mediterranisme militant podria conviure amb abaixar el volum.

Barcelona no ha d’ésser Oslo, faltaria més, però el seu mediterranisme militant podria conviure amb abaixar el volum

La polifonia d’una ciutat neix en el sons que crea espontàniament i que necessiten del silenci per brollar feliços, però també es configura en la música que els seus homes i dones han produït. La història cultural barcelonina seria incompleta sense l’enorme quantitat de sons que s’hi ha creat, ja sigui en l’àmbit de la composició culta d’autors que hi han desenvolupat el seu art –com ara els grandíssims Terradellas, Sor o l’enguany celebrat Robert Gerhard (el 2020 també commemorem el centenari de la creació de l’Orquestra Pau Casals, una efemèride que hauria de sobreviure peti qui peti als estralls de la pandèmia)– com en el riquíssim univers de la música popular. Seria impossible, per exemple, descriure la flaire de la moderna Barcelona que va de la segona meitat del XX fins a finals del franquisme sense parar l’orella a espais com La Cova del Drac, Las Vegas i després el Don Chufo o l’enyoradíssim Zeleste, així com l’auge del folk i el cantautorisme dels 2000 sense locals salvífics graciencs com ara el Vinilo o l’Heliogàbal.

Concert de La Iaia a l’Heliogàbal de Gràcia. ©Fede Nieto

Les autoritats culturals del país i de la ciutat han estat terriblement negligents no només a l’hora de tenir cura del patrimoni musical com un valor cultural de primer ordre i un impuls per la futura creació, sinó que també han descuidat els espais de música urbana en tant que indrets de foment i preservació de l’art musical. Penseu en les ciutats que més us plauen del món, com ara Nova York, Londres o París: no serien el mateix sense els seus locals de música, indrets que no només són receptacles d’art, sinó que han produït concerts i espectacles que ara ningú expulsaria del patrimoni musical d’occident. En una de les poques iniciatives culturals determinants que ha impulsat l’administració d’Ada Colau, el consistori barceloní va aprovar fa un any i escaig la categoria d’Espais de Cultura Viva per protegir els locals en els quals hi ha una programació regular de música semi-amplificada i que tenen una relació estreta amb el seu entorn veïnal, sempre que complissin amb unes normes raonables d’aforament segur i aïllament acústic.

Penseu en les ciutats que més us plauen del món, com ara Nova York, Londres o París: no serien el mateix sense els seus locals de música

Em consta que l’Ajuntament, i és de celebrar, treballa en desplegar aquesta normativa més enllà del merament legal i que malda per acompanyar molts locals de la ciutat en la seva tasca de re-adaptació de l’espai a la nova normalitat pandèmica. Qualsevol ciutat del món, insisteixo, ha de tenir un circuit ampli estable de locals on no només s’hi pugui gaudir de música semi-amplificada sinó que, ràpidament i segura, es puguin convertir sales de concert per qualsevol gènere. Sovint els barcelonins, per la poca cura del patrimoni que abans citava, han associat els locals musicals a perdició, soroll i disbauxa. Atès el moment d’autèntica emergència que viuen els nostres compositors, intèrprets i tècnics, hauríem d’extreure aquest xip espantós de l’encèfal del ciutadà per fer-li entendre que tot allò que li plau d’altres ciutats, com anar a escoltar jazz al Blue Note o el Village Vanguard quan es volta per Manhattan, hauria de ser possible a Barcelona, una ciutat amb excel·lents escoles i intèrprets però un teixit de sales tercermundista.

La sala Blue Note de Manhattan.

Atesa l’emergència del sector de la música després de l’impacte de la Covid-19 a la vida musical del país i vista la immensa generositat que els nostres músics van demostrar durant el confinament (amenitzant-nos la vida de forma gratuïta amb els seus concerts a la xarxa), caldria que l’Ajuntament posés el turbo perquè es torni a normalitzar la vida musical de la ciutat i posar totes les facilitats del món als bars que no són estrictament musicals però que, amb algunes variacions mínimes d’infraestructures, podrien acollir concerts de tant en tant. La situació dels nostres músics no és alarmant, és d’autèntica emergència i, tot i que ja sabem que vivim en un país on això de rescatar el sector cultural no és a les prioritats de la gestió pública, si més no podria fer-se el possible perquè alguns establiments de la ciutat poguessin convertir-se en  bars musicals, uns indrets que, insisteixo, no només són receptacles de xerinola i que, si es fan bé la feina, d’aquí a molts anys podran tenir la mateixa importància que La Cova del Drac, el Zeleste i etcètera.

Caldria que l’Ajuntament posés el turbo perquè es torni a normalitzar la vida musical de la ciutat i posar totes les facilitats del món als bars que no són estrictament musicals

Barcelona pot ser una ciutat mediterrània, silenciosa i respectuosa amb les normes de salut acústica, i al mateix temps un indret que faci justícia al talent musical que s’hi produeix. Si pensem que el sector podrà sobreviure només amb les programacions de les grans sales de concert, com el Palau o l’Auditori, o continuem impulsant una política musical de fastuoses festes majors anuals d’aquelles que no ajuden a transformar profundament la vida musical de la nostra ciutat ni a fer-nos més conscients de la importància del patrimoni, podem acabar de rematar un sector que ja porta mesos ben proper a l’agonia. Volem tranquil·litat, faltaria més, però també volem viure en una ciutat plena de melodies. Que no pari el silenci però que torni la música!