Mosso d'Esquadra oci nocturn ACN
És imprescindible garantir la seguretat als espais d’oci nocturn. © Aleix Freixas/ACN

Punxades

Els casos de punxades soferts per dones joves a les discoteques del país prefigura un nou tipus de criminalitat i, malauradament, nous espais d’impunitat agressora

Resultaria comprensible pensar que els darrers casos de submissió química en diverses discoteques del país (els Mossos han comptabilitzat una trentena de denúncies per punxades amb xeringues, focalitzades a la Tropics de Lloret de Mar i en diversos locals nocturns de Barcelona) són un signe més de l’alarmisme endèmic del món post-Covid o, simplement, un dels habituals culebrots sensacionalistes amb què el periodisme intenta mitigar la sequera de notícies pròpia de la canícula. Però diria que aquest reguitzell d’atacs —dirigits quasi exclusivament a dones— vaticinen un fenomen inèdit que exposa categories molt més rellevants; al fet que la majoria de les nostres joves no puguin gaudir tranquil·les d’un espai d’oci massificat, s’hi sumaria un tipus d’agressió molt més complexa d’escatir i, al seu torn, la creació d’un nou espai d’impunitat.

Per constatar la manca de seguretat que les noies experimenten a les discoteques del país (sumeu-hi també les festes majors) no calen gaire estudis; pregunteu simplement a les vostres filles, nebodes i etcètera i us explicaran com les grapejades i els casos de violència sexual formen part consubstancial d’aquests indrets. Com passa sempre, hi ha moltíssims directors i porters de discoteca que fan molt bé la seva feina (de fet, algunes víctimes de punxades han fet públic a les xarxes l’excel·lent tracte que van rebre del personal d’alguns establiments d’oci nocturn del país), però la sensació d’inseguretat encara roman intacta. Hom podria adduir que una trentena d’agressions resulta una xifra irrisòria; però cal fer memòria, i recordar com fa anys les denúncies per agressió sexual també ens arribaven a comptagotes. El silenci també forma part de l’estadística.

Com a parroquià habitual (massa habitual, de fet) de moltes barres de bars i cocteleries barcelonines, he viscut de primera mà molts casos d’intoxicació forçosa. L’escena té una estructura ancestral; una noia du tot just dues o tres copes a la sang quan misteriosament comença a fer giragonses torrada com un all mentre, poc després, el gentleman que té a la vora s’ofereix amablement a acompanyar-la a casa. Durant molts anys, molts homes hem fet l’orni davant d’aquest teatre malèfic, i molts baristes de la ciutat ho salvaven recomanant als seus clients que tapessin la beguda si sortien al carrer a fumar. Doncs bé, si deixar caure un polsim en un got de gintònic resultava ben fàcil, accedir a un local amagant una xeringa és una ganga per a tothom que s’esbravi amb el simple plaer de fer mal. Aquest és el nou paradigma; els agressors només tenen l’objectiu d’esporuguir les dones.

Si deixar caure un polsim en un got de gintònic resultava ben fàcil, accedir a un local amagant una xeringa és una ganga per a tothom que s’esbravi amb el simple plaer de fer mal

Filem encara més prim. La submissió química acostumava a tenir com a objecte l’agressió sexual. Amb el nou paradigma de la micro-agressió per punxada, el criminal se situa com un panòptic de la paüra enmig de la foscor d’una discoteca. No (només) busca violentar les dones, sinó que pretén adquirir la figura del virus mateix, punxar les noies per amargar-los la setmana i inocular-los la por a la sang. El crim és més pervers justament per la seva manca d’intencionalitat directa; el mal és més morbós justament perquè resulta encara més invisible, anònim i font de contagi. Els punxadors volen corporeïtzar la no-subjectivitat del hacker i l’esperit omnívor de la viralitat. Per molt protocol que hi posin les administracions i per tota quanta càmera de seguretat que inventin els responsables d’una discoteca, amagar una xeringa en un paller és un gran reclam per psicòpates.

Resulta notori que les administracions hagin reaccionat a aquest nou clima de terror sexual amb la vella cançó del “cuidem-nos i protegim-nos”, una retòrica que focalitza la responsabilitat del dolor en les dones i no pas en l’obligació del Govern i dels professionals de la nocturnitat pel que fa la caça de l’agressor. La Generalitat i els ajuntaments del país han de protegir les llibertats de les ciutadanes i garantir la seguretat als espais d’oci. Si hom vol acabar amb un suposat victimisme (que no comparteixo, of course), el millor que pot fer és protegir les víctimes i penalitzar els agressors. De moment, i perdoneu el pessimisme, els darrers van guanyant la partida. El silenci, i la nostra indiferència, també hi juga. No és moment de lamentar-se ni de fer propòsits d’esmena de tres al quarto. Amb recordar les noies que hem deixat marxar del bar mig inconscients n’hi haurà prou per començar.