“Jo sóc incòmode per al món modern —pren la paraula el compositor i músic Pedro Burruezo, abans de prosseguir—: Sóc un cantant antiacadèmic de músiques atípiques, sóc un compositor de melodies impossibles, un agitador de l’ecologia profunda, un aspirant a mourid sufí. Em fascina ser pare i ser avi. Ser avi avui dia és gairebé revolucionari”.
Ha arribat d’hora al matí, “sóc més aviat ocell diürn. Els mites de la nit i les seves bogeries no són per a mi i, a partir de les 11 de la nit, no serveixo per a res”. Ha demanat un te verd i que puguin sonar, a volum raonable, Lole y Manuel, Robert Wyatt, Om Kalsoum, Arvo Pärt o Nusrat Fateh Alí Khan, sempre que la publicitat no entretalli les notes.
“Et diria que he traçat un camí artístic-vital que no serà ni millor ni pitjor, però és el meu. La singularitat és una espècie en extinció”, raona xarrupant la seva beguda qui, ja durant el 1984, quan liderava els irrepetibles Claustrofobia, era definit pel Francisco Casavella com un dels grans autors del Pop del seu temps. Però el que ha fet el Pedro mai ha estat exactament Pop i sí ha buscat, trobat i regalat una transcendència que el continua acompanyant a nivell musical i, com no podia ser d’una altra manera, a nivell personal.
“No faig música per agradar, sinó perquè haig de lamentar-me, ja que mai assoliré un estat d’il·luminació i clarividència. Cantar fa l’espera més suportable. He actuat a Turquia, Sudan, Algèria, el Marroc, França, Egipte… Per tot Espanya. Per tot Catalunya. Només vull fer música emocionant. És l’única manera de sobreviure a la immundícia i trobar una mica de llum. És esperar el moment de la mort amb il·lusió”, enraona el parroquià, enamorat d’anar a llocs on no el coneguin i sortir a defensar el seu repertori “sense trucs, ni consignes, ni discursos. Cantar com si morissis”. En aquest sentit s’identifica amb la imatge “d’un trobador del segle XXI que vaga pels pobles i aquests mons de Déu recordant a l’Estimat amb les seves melodies i cançons. Ningú em coneix, però tots reconeixen el missatge: El missatger no importa”.
Obstinat en “fer música que sigui capaç de fer tremolar els cors i atreure els àngels”, Pedro Burruezo assegura estar ultimant un disc al capdavant de Burruezo & Nur Camerata, amb Berna Jones, Teo Larrosa, Jordi Ortega, Jordi Rallo i Robert Santamaría, “que es titularà al-Majnún, el boig. Crec que amb això queda tot dit”.
La petjada andalusina
Comptador d’històries, Pedro Burruezo explica com, al Caire, ell i la seva banda van estar a la tomba d’al-Sustary: “Era un andalusí de bona classe. Ho va deixar tot per anar pels mercats a cantar-li a l’Estimat, l’Amant i l’Amor. Va ser un escàndol per a la societat de l’època. Aquí, pràcticament ningú el coneix. Quina pena. Catalunya i Espanya han esborrat el seu passat andalusí. Per a mi al-Sustary és un exemple, una inspiració”.
— I com aconsegueixes viure amb aquest esperit en aquests temps de postmodernitat feble?
“La societat actual es dirigeix cap al suïcidi col·lectiu, a nivell macro i micro, singular i plural, i començo a deixar de contribuir al desastre i optar per contribuir a la regeneració i la compensació”, replica acariciant la seva cabellera d’atzabeja. “I decideixo abandonar el vaixell. Continuo vivint aquí, clar, perquè aquí tinc la meva família. No sabria tampoc on anar. No crec que Orient sigui diferent. L’essència del món materialista ha arribat a tot arreu, fins i tot als llocs més recòndits. En el meu interior ja no sóc d’aquest món. Accepto l’islam i l’essència de la tradició. No hi ha més déu que Déu. Des de llavors, lluny de fer-me conservador, sóc més rebel que mai. No accepto ídols ni galimaties. Sóc un cor indòmit i, alhora, sóc rigorós amb mi mateix, però totalment comprensiu amb els altres”, i esmenta la vida i l’obra de místics com Ibn Arabi, Rumi o Rabi’a al Addawiyya, com a fulls de ruta existencials.
Una Barcelona institucionalment sorda
“Segons alguns crítics, sóc un dels músics de les últimes dècades que té un so més clarament barceloní, entre mediterrani i urbà, entre passat i futur, entre avantguarda i tradició. Però la ciutat, les seves institucions, els seus mitjans, els seus promotors m’ignoren i només aprecien el meu treball determinats crítics i una minoria selecta. Potser és millor així. Sóc difícil: massa castellà per a Barcelona, massa català per a Madrid. Massa espiritual per a la gent moderna, massa lliure per a institucions religioses i aprenents de guru; massa ecologista per al món industrial, massa religiós per a l’ateisme ecologista. Sempre estic en terra de ningú”, reflexiona Burruezo, que recorda amb afecte i sense nostàlgies llocs com la Bodega Bohemia, el Pastís o el Cangrejo: “Aquests espais que la Barcelona postolímpica es va carregar. Una ciutat que no tornarà mai. Jo sóc més d’aquella Barcelona que no pas de l’actual. Com a mínim, era més autèntica. La Barcelona digital no m’interessa”.
— No ets, ni de lluny, l’únic artista al qual aquesta ciutat, incomprensiblement, no reconeix.
— Es que em resisteixo al fet que la cultura estigui en mans públiques, perquè significa que són els titelles de la política els més premiats i l’art, la cultura i els legítims artistes es ressenten i tenen moltes menys oportunitats.
El músic acaba el seu te i, davant la pregunta de si voldrà menjar alguna cosa, dirigeix els seus ulls de color cafè a la barra i avisa: “Sóc de menú tradicional als restaurants de tota la vida. No sóc de restaurants esnobs ni frivolitats culinàries. El que demano, sempre que es pugui, és que sigui ecològic i, a poder ser, ovolactovegetarià. De fet, procuro menjar sempre que puc a casa meva, amb tot el que produeix el meu hort orgànic i el meu galliner d’aus molt ben tractades”.
— Molt ben tractades?
— Molt. Els hi canto i els hi faig massatges.
