— Fa més de deu anys que ets part activa de l’escena electrònica de Barcelona, però has tardat a debutar amb les teves pistes pròpies…
— Fa molts anys que toco i faig música. Des dels quatre anys fins als 14 vaig tocar el violí i ja sent major d’edat, quan anava a comprar discos a l’antiga CD-DROME, l’Albert Salinas, aka Wooky, em va fer algunes classes de producció musical. Llavors feia molts edits i versions de cançons per punxar-les o regalar-les al meu compte de Soundcloud. El 2015 vaig editar el track Garvey City a la primera referència del segell Black Money i tres anys després vaig treure un disc d’edits pirates a Pleasure of Love. Fins ara, no m’havia sentit amb la confiança suficient per llençar un disc 100% de música meva. He trigat, però ha valgut la pena esperar.
— Vas ser pràcticament un noi prodigi de l’electrònica de la ciutat. Com ha estat la teva evolució aquests anys?
— T’agraeixo molt això de noi prodigi, però em temo que em queda gran. Ha estat una evolució molt harmònica i natural: des de les primeres raves on em van convidar a punxar, sobretot a València, fins ara. He gaudit moltíssim de cada show i penso seguir-ho fent fins que em mori. No som conscients del poder que té un DJ quan puja a la cabina. El fet de tenir el control de les emocions de 50 o 1000 persones durant una estona és una sensació indescriptible.
— I pel que fa a l’escena club de Barcelona?
— Hi ha gent boníssima a la ciutat buscant música nova, fent-la, bons promotors… La gent es busca la vida, però Barcelona és la que és, amb les seves coses bones i dolentes. Les lleis no donen gaire alternatives al circuit de clubs de sempre i no valoren l’escena electrònica de la ciutat. No l’entenen com un actiu social i cultural i, fins i tot, el tinent d’alcalde vol tancar l’oci nocturn per sempre: no podem estar als clubs, no podem fer esdeveniments a l’aire lliure sense que ens multin, no podem ballar… En quin moment ho hem acceptat tot això? Quan acabi la covid, tenim una gran oportunitat de canviar tot això, però no soc gaire optimista
— T’he sentit parlar sobre la importància del teu pare en la teva faceta d’explorador i amant musical.
— No entenc la vida sense el meu pare. Quan vam quedar-nos sols per la pèrdua de la meva mare, quan jo tenia deu anys, es va convertir, encara més, en un referent emocional i musical. Ha tocat instruments tota la vida i és un apassionat de la música, amb una sensibilitat especial que poca gent té. Vaig ser un estudiant molt justet, per no dir dolent, però la música era inqüestionable per a ell amb relació a mi: era sempre el primer, sense discussió. Li dec moltíssim al meu pare.
“No entenc la vida sense el meu pare. Quan vam quedar-nos sols per la pèrdua de la meva mare, quan jo tenia deu anys, es va convertir, encara més, en un referent emocional i musical”
— Has titulat Euphoria al teu primer EP quan vivim, precisament, en un moment de molt poca eufòria general. És una mena de reivindicació de l’entusiasme en moments complicats?
— Totalment. El nom del disc dona títol al track principal i, quan el vaig acabar, ja havia signat per Pleasure of Love, en ple confinament. M’imaginava el moment felicitat i esclat d’optimisme que viuríem quan tot això passi. Finalment el disc ha aparegut ara, que no estem precisament en un bon moment, però vull pensar que arribarà el moment de celebrar.
— És un treball fet en confinament, oi? Com va anar el procés?
— Durant el confinament vaig fer molta música. La covid em va ajudar a tancar-me a l’estudi per fer música sense pressió, amb tranquil·litat i deixant madurar els projectes. Dino Soccio, el cap de Pleasure of Love, feia temps que em deia que quan tingués música original meva, la volia llançar amb el seu segell, així que vaig intentar tancar un paquet de tracks amb certa coherència entre ells. Junts vam acabar de definir el disc i ha estat molt valent perquè al final, tot i ser un segell petit, treure un disc són molts diners i hores invertides. És dur.
— House, Italo, Balearic… Són les teves marques i entenc que Euphoria havia d’anar per aquí…
— Les etiquetes no tenen cap importància per a mi. Balearic? Potser el disc respira cert aire hedonista, però la meva connexió amb Eivissa i el Balearic no va més enllà del que sap tothom amb un mínim d’interès musical. Això sí, m’hagués encantat compartir dies i nits amb Escohotado, José Padilla, DJ Pippi i DJ Alfredo a l’Eivissa de finals dels 80.
“Durant el confinament vaig fer molta música. La covid em va ajudar a tancar-me a l’estudi per fer música sense pressió, amb tranquil·litat i deixant madurar els projectes”
— Apareix Pal Joey posant veu.
— Pal Joey és una llegenda i és una llàstima perquè quan mori la gent es posarà les mans al cap per no haver-li donat la visibilitat i reconeixement que mereix. És un tipus que hauria d’estar tocant per tot el món i que ha treballat amb gent tan potent com Bjork, Deee-Lite, Sade, The Orb… A més és el responsable d’himnes del house com Hot Music. Ens coneixem perquè el vam portar a punxar a Razzmatazz i des de llavors tinc relació amb ell. Vaig enviar-li el track d’Euphoria i em va dir que li agradaria fer un remix amb la seva veu i frases. El resultat ha quedat preciós.
— També relacionat amb l’eufòria i l’entusiasme: en quin punt estan els teus projectes habituals —Bons Records i Libido— amb la pandèmia?
— Bons Records és un segell que ara mateix està en stand by. Després de nou referències era el moment per dedicar temps i energia a nous projectes, com el d’Escola. Però estic segur que tornarem a treure música a Bons Records, el que no sé és quan. D’altra banda, sobre la festa Libido, que fem a Nitsa Club, encara hem de veure què passarà. Ara mateix només penso en fer música, és la meva prioritat.
— Aquest any vas començar amb Escola. Quina és la filosofia del segell?
— Escola ha estat una salvació per a mi. Bons Records m’ha donat l’experiència necessària per llençar un segell com Escola, amb algú a qui admiro com a persona i com a DJ com és Breixo Martínez (abans Abu Sou). La idea d’Escola és crear comunitat amb els artistes del segell i donar-los l’oportunitat d’expressar-se amb llibertat. Traurem coses molt interessants.
— Euphoria apareix a Pleasure of Love, de Los Angeles. Com has acabat fent un disc amb ells?
— Des que vaig treure el disc d’edits han estat molt sobre meu, demanant-me música i donant-me feedback crític de tot el que els enviava. Com he explicat abans, durant el confinament vam anar polint el disc i tot ha estat molt senzill i natural. També és veritat que han fet molt bona feina de promoció del disc. Estic molt content.
Pau Roca també és el responsable dels segells Bons Records i Escola, i organitza Libido al Nitsa Club
— Segueixes militant pel vinil.
— No soc un talibà del vinil, mai ho he estat. Punxo amb vinil perquè m’encanta el format, m’agrada tocar la música que poso i hi ha discos que només surten en vinil. També és cert que soc una persona molt desordenada i una maleta de discos m’ajuda a ordenar les sessions mentalment. És una llàstima perquè clubs i festivals estan poc preparats per sonar en vinil i això és un hàndicap. Suposo que si punxés regularment fora, tiraria més de digital per un tema pràctic, però mentre pugui vull seguir punxant vinils.
— La pandèmia ens ha mostrat que potser és hora de tornar a les coses més petites. Creus que això pot ajudar a la cultura club per davant dels grans esdeveniments?
— Ara mateix soc molt pessimista, demà potser m’enganxes millor. Visc en una muntanya russa emocional constant. Aquesta merda ha canviat la manera de relacionar-nos i no sé com ens afectarà. Valorar més els clubs i les coses més petites? Tant de bo. He nascut i crescut als clubs i no entenc una vida sense ells. Espero que molta gent pensi igual.
